SORT ACTUAL

M’ha passat diverses vegades que descobreixo amb sorpresa una paraula que reapareix al meu cervell, una paraula de la qual en sé el significat però que s’havia amagat sota una pàtina cada cop més gruixuda de pols. Una paraula que jo conec, però que els meus descendents ja no entendran perquè no surt mai de la meva boca. Sort, ara, que amb tanta pluja ha recuperat de nou les esboixigues!
Així és com evoluciona el llenguatge, una forma viva tan lligada a la manera de fer de qui l’usa que no admet cadenes ni ancoratges. Però, quin és aquest fer? Hem hagut de treballar molt per recuperar el català, particularment l’escrit. S’ha fet un esforç tan gran en l’àmbit normatiu que amb l’embranzida hem anat matant el que el fa més ric. On es troba la lluita per les variants dialectals? Per les paraules que es perden, per les pronúncies particulars de cada indret, per les conjugacions de verbs tan irregulars que al Pallars prenen una forma i al Segrià una altra? I no estic parlant d’aquell lèxic lligat a unes formes de vida que desapareixen, sinó a aquell que encara avui té plena vigència. Per què he d’escriure despullat quan puc escriure descurt o he de pronunciar sabia quan ho sabeva?
Les variants dialectals s’estan morint, però no per la mort d’unes formes de vida, sinó perquè les hem arraconat i coartat. No n’hi ha prou amb un Caçador de paraules, ni molt menys, per descomptat, amb un Cartanyà. Cal, senzillament, que les persones de cada territori tinguin la llibertat de parlar-lo amb normalitat i escriure el lèxic que coneixen encara que no surti al diccionari (bàsicament, perquè és incomplet). L’ús del català ha madurat prou perquè avui tothom, parli com parli, sàpiga com s’ha de descriure. Però el llenguatge és més ric si admet més lèxic i si cadascú pot emprar les variants que ha après dels seus pares i padrins. És clar que calen unes normes, que el llenguatge no pot ser una disbauxa de pronúncies i conjugacions verbals, que tothom ha de saber quin és el català normatiu. Però això no vol dir que la norma hagi d’ocupar el lloc de la variant. Que se li giri l’esquena a l’escola, als mitjans de comunicació, a les publicacions; fins i tot, sense adonar-nos-en, li girem l’esquena els mateixos parlants, quan parlem en públic. Llavors canviem de registre, tendim a estandarditzar i usar un català que no és el nostre.
Al Pallars han sorgit iniciatives com el projecte Aixalda, que fa recerca sobre el pallarès, o la col·lecció de contes infantils Cambuleta, que acaba d’incorporar un nou número després d’esgotar el primer. Perquè no pot ser que cada territori defensi el seu patrimoni, el doni a conèixer i s’exclogui la llengua com si no en formés part. Calen, com aquestes, més iniciatives i que s’entengui que el català normatiu no és més que això, una norma amb moltes moltes excepcions.

Signat per Eva Tarragona (mOntanyanes)
Font: LECTURA, núm. 521, 18/05/2008 (enllaç)