El Pallars Sobirà

Salta a Comentaris

Una ruta per la Vall Ferrera amb una visita a Ainet i Ginestarre, i una parada estratègica a Sort

L’Hotel Pessets, de Sort, és la primera parada de la nostra ruta i, de fet, no direm que és l’única manera d’entrar a la comarca (perquè hi ha moltes altres maneres de principiar una ruta pel Pallars Sobirà) però el que sí que és cert és que anar a dinar a l’Hotel Pessets equival a començar amb molt bon peu. Aquest hotel, tant en la seva ubicació actual, com en la seva anterior etapa (quan ocupava l’edifici modernista del carrer Diputació [sic]), sempre ha format part de la vida social de Sort i les seves sales i estances han viscut aniversaris, bodes, negocis i celebracions de vàries generacions de pallaresos i forasters.
Sempre hi ha alguna cosa que comença o acaba a l’Hotel Pessets. Parlant amb Ramon Aytés, propietari del restaurant, m’assabento que les postres anomenades Filiberto, que el Blas del restaurant Nice de la Seu d’Urgell prepara ocasionalment, tenen l’origen aquí. El Filiberto era el gat de l’hotel i es veu que el Quico (del Pigal-Casa Kiko, de Llessui), quan hi treballava, li va dedicar unes postres que, posteriorment, es va endur al seu restaurant de Llessui… i a Llessui resulta que hi va estar treballant també el Blas del Nice, i allí es on les va aprendre i d’on se les va endur cap a la Seu d’Urgell, que és on nosaltres les vam conèixer.
Al Pessets les històries acostumen a tenir vàries generacions i molts capítols. L’hotel sempre ha mantingut una estreta relació amb els clients (pensem en l’arrós Pepe Pla, en honor al metge de la Pobla, bon gastrònom i amic de la casa) i els clients l’han correspost amb la mateixa fidelitat. Aquesta constant, aquesta vinculació afectiva al territori i a la gent, marca el caràcter i la personalitat de la gent.
El Pessets, però, té tant passat com futur. Avui, de la mà de Segundo Fernández (cap de cuina) i Meritxell Tartera (responsable de la secció de postres), el restaurant manté escrupulosament les referències a la gastronomia pallaresa però hi incorpora totes les possibilitats creatives de l’avantguarda culinària. Ramon Aytés dirigeix la sala amb soltesa i aconsegueix que el vertigen i l’última hora es difuminin en la calma distesa de sempre: aquesta és la fòrmula genial del Pessets.
De l’arròs de ceps, morro i orella, al mega-conguito gelat amb crema de taronja, hi ha una distància, un camí d’anada i tornada que l’Hotel Pessets recorre amb èxit des de l’any 1860.

Després de dinar anem a Pujalt, a visitar el Museu de les Papallones de Catalunya. Allí passarem tota la tarda parlant amb Alfons G. Dolsa i M. Teresa Albarràn, els entomòlegs que el dirigeixen i que hem destacat, al final d’aquestes pàgines, com a personatges singulars de la comarca. Des de Pujalt, baixem fins a Sort, agafem la C-13 direcció Llavorsí, seguim per L-504 i, quan trobem la bifurcació cap a la Vall de Cardós i la Vall Ferrera, connectem amb la L-510, que ens porta fins a Araós. Allí ens desviem a la dreta i pugem per la pista que va a les Bordes de Virós; després de Bordes, a uns cinc quilòmetres, trobarem, finalment, el Refugi Gall Fer i la gent de Yeti Emotions: la nostra propera parada.
El refugi té capacitat per acollir fins a vint-i-cinc persones.
Dormim en lliteres, en una sala comú situada a la planta de dalt; els baixos es reparteixen entre un espai reservat per a la gent de Yeti, un menjador i una sala polivalent que s’utilitza, gairebé sempre, com a aula pedagògica.
(…)

Diumenge

Baixem carretera avall i, al desviament de la Vall de Cardós, agafem la 504 cap a Ainet. Allí ens esperen la Rosa i el Joaquim, de Cal Joanet. Amb ells veurem com es fa un bon iogurt i, encara millor, farem uns tastos per aprendre a percebre gustos, matisos, textures i acidesa.
Hem arribat a Ainet resseguint una reputació que ultrapassa les fronteres comarcals. Els iogurts de Cal Joanet els distribueixen, la Rosa i el Joaquim, pels dos Pallars i la Val d’Aran, a alguns establiments de Barcelona i, a Lleida, a la prestigiosa Pastisseria Tugues i a La Formatgeria del mercat de Ronda-Fleming, un altre comerç d’altíssima qualitat. Nosaltres l’havíem adquirit, a Lleida, de manera puntual, però a la Pensió Nadalet ens el van servir a les postres i ens van fer recordar aquell gust que ja coneixíem. Tenint l’obrador tan a prop, no podíem deixar d’anar-hi.
Els iogurts de Cal Joanet es beneficien del clima, la terra i les pastures d’aquest territori. De fet, podríem dir que en són un resultat directe. La llet prové d’unes vaques frisones que no han tingut altra menja que els bons aliments que proporciona aquest territori; la Rosa i el Joaquim es limiten a processar-la i a envasar-la. De tot plegat en resulta un iogurt que manté tota la neta (que no és excessiva) i al qual no cal que afegim cap sucre (ja que l’acidesa és tan baixa que es pot menjar sense haver-n’hi de posar). És un iogurt fet d’un dia per l’altre que manté íntegre el gust de la llet i evoca la frescor oxigenada d’aquesta comarca.
La crisi lletera de la Seu va obligar el Joaquim i la Rosa a buscar una alternativa, una altra manera de guanyar-se la vida. Van començar a fer iogurts amb una màquina de magdalenes i fent-se veure a la Fira de la Vaca Bruna de Sort. Ara, deu anys després, l’empresa (ells dos) s’ha consolidat però l’empenta i l’esperit amb què encaren la feina és el mateix d’abans; que tothom tasti, una sola vegada, el iogurt natural de Cal Joanet; després, un dia o un altre, ja hi tornaran…, que és, exactament, el que ens ha passat a nosaltres.

D’Ainet pugem cap a Ginestarre i, a mesura que anem engolint revolts i guanyant altura, anem perdent cobertura. A mesura que ens atansem a Ginestarre, el cotxe es va fent petit i notem una particular pressió atmosfèrica: la volta del cel, desproveïda de núvols i pietat, ens aclapara amb la seva extensió desorbitada. Perduda, ja, tota cobertura, només ens queda la carretera i una sola connexió: el Taller d’Artesania Tèxtil Ginestarre, de Rosa Mari Tejedor.
El taller, de fet, és una peça de casa seva, unes golfes de fusta i finestrals, amb prestatgeries plenes de cabdells de llana, sedes, cotons, llis i alpaques. Hi ha també una part d’exposició, amb els productes que la Maria té a la venda, i una taula per dissenyar, i un lloc per tallar tela… i dos telers (un de centenari), al mig de l’estança, que reben la llum portentosa de la vall i aquesta letargia de pau que ho impregna tot.
La Maria va començar reproduint mantes pallareses i ha acabat fent mantes de tota mena, xals, bufandes, cortines, tovalloles, armilles, plaids… Ella fa tot el procés: el disseny, la confecció (pinta, també, les samarretes i es prepara ella mateixa els guarniments que ha d’utilitzar) i la distribució. Tota la seva producció són peces úniques («per a ser una fàbrica no em cal tot això») que tenen, a l’origen, una motivació infal·lible («no m’agrada que em mani ningú, faig el que m’agrada») i això fa que convèncer els clients no li costi gaire («ho venc tot»).
«Segons la peça, necessito un dia i mig per preparar l’ordit. Disposar correctament tres-cents deu fils és una qüestió de paciència i il·lusió», ens diu. El resultat? Un mostrari de peces singulars, d’altíssima qualitat, originals i artesanes al cent per cent: una perfecta cobertura.
Sortim del taller de la Maria i emprenem el camí de tornada. La ruta s’ha acabat. Al passar per Sort, fem un cop d’ull al Pessets, i seguim avall. Les estretors viàries de Gerri de la Sal ens obliguen a alentir la velocitat i durant uns segons som a punt de girar cua: ens hem deixat tantes coses…
Lector, vés-hi!

Alfons G. Dolsa i M. Teresa Albarràn

Alfons G. Dolsa i M. Teresa Albarràn són dos prestigiosos entomòlegs que fa més de trenta-set anys que es dediquen a l’estudi dels insectes i, concretament, de les papallones. Actualment viuen a Pujalt, on dirigeixen el Museu de les Papallones de Catalunya i on supervisen les instal·lacions de la nova seu del museu (que serà, ens asseguren, el més important d’Europa). De fet, és tanta la seva curiositat científica i són tantes les àrees que els interessen, que la nostra conversa s’allarga, durant tota una tarda, recorrent disciplines, teories i caixes de papallones.
L’Alfons i la M. Teresa són especialistes en biogeografia i van ser els primers a utilitzar el GPS per dissenyar mapes de distribució d’espècies. Van ser els primers al món a parlar de contaminació lumínica, com es desprèn dels seus treballs publicats el 1975 i traduïts a les principales llengües científiques: en ells exposen que l’enllumenat públic no ha d’agredir els insectes i que s’hauria de fer amb llums de sodi de baixa pressió. Posseeixen una de les biblioteques de papallones més grans del món. Van crear el primer Museu Virtual de Papallones i van ser els responsables, per a Microsoft Network (la prehistòria d’Internet), d’un fòrum de natura en llengua castellana per a tot el món («ja fèiem xats aleshores!»).
El llistat dels seus mèrits ocuparia tot l’espai de què disposem. Ens expliquen que han perseguit papallones des de Sud-Àfrica fins a Eivissa, que han destrossat set Land Rovers i que ho han sacrificat gairebé tot per aquesta passió. Sentir les seves explicacions és un plaer, no hi ha millor recurs retòric que saber d’allò que vols parlar, tenir clar què vols dir i fer-ho amb entusiasme; i ells en saben, d’insectes, i saben el que volen dir, i tenen una manifesta capacitat didàctica. I això, a nosaltres, ens regala un discurs fascinant.
L’Alfons i la M. Teresa, com a bons lepidopteròlegs, són capaços d’explicar-nos la realitat a través del comportament i els hàbitats de les papallones. Abans que es parlés de globalització i mundialització, ells ja qüestionaven la cadena tròfica i parlaven d’una xarxa multicapa, amb molts nusos que ho interrelacionen tot. L’Alfons va haver d’estudiar informàtica per poder dissenyar un programa que els permetés fixar amb la màxima exactitud possible el lloc de cada captura (els seus mapes de distribució de les espècies tenen una precisió de ±10 metres, quan el normal és 10×10 km) i això el porta a interpretar la realitat de forma molt més acurada, i aquesta interpretació els permet explicar fets tan actuals (i tan vells) com el conflicte sobre el canvi climàtic. Tot el «nostre» món es pot observar i entendre en aquest reducte preciós del poble de Pujalt, aprenent de les papallones.
L’Alfons i la M. Teresa són dos savis, dos persones que han consagrat la seva vida a una dedicació gairebé bohèmia: perseguir papallones. Com va dir el nostre poeta, Magí Morera: «Mariposa, tú y yo somos pequeños; / menguados son mis sueños y tus galas; / tú, que puedes volar, no tienes sueños; / yo, que puedo soñar, no tengo alas». El somni de l’Alfons i la M. Teresa és el nou museu; les seves ales… una exposició de 4.000 papallones i un fons científic de 27.000.

Text de Ramon Rubinat
Fotos de Betty Borrallo

Font: TERRITORI LLEIDA, entrega 9a (enllaç)

2 Comentaris

Arxivat sota Actualitat

Etiquetes: gastronomia, museus, papallones, Pujalt, turisme