A l’edat de 10 anys la mare m’envià de colònies a Bellver de Cerdanya. Ja quan hi arribí la desolació s’apoderà de mi entre tots aquells nens que cridaven tant, corrent amunt i avall. A l’hora de sopar em serviren una sopa tal que em vaig posar a plorar i el límit fou que em fessin passar la nit damunt d’un matalàs presumpte i dins d’un sac de dormir. L’endemà vaig telefonar a l’àvia Maria, ben poc amiga de fer concessions a les rebequeries; però que t’escolta i quan creu que tens raó et fa sempre costat. La meva argumentació fou tan impecable que em va enviar un antic xofer de Semon, el mític Miquel Àngel. Em traslladà a Sort amb l’altra àvia, que m’hi esperava 15 dies més tard, però no li importà gens i totes les festes foren fetes en honor de la meva arribada. Al vespre, quan tota la família aniria fent cap a Sort, ja s’aclariria l’afer. Els pares amb la petita Maria, que ja tenien previst de pujar-hi aquella tarda, i l’àvia Maria que hi pujà per donar la cara. El renou que s’organitzà fou extraordinari. Tot i que hi hagué crits i els crits m’espanten, tinc un record magnífic de l’escena tràgica. L’àvia local em féu costelles per sopar, un dels meus plats més estimats, i vaig ser molt feliç escurant-les fins a l’últim bocí de carn. Pensí que ben mirat se’ls mereixien, aquells crits i aquell malestar, si havien estat capaços de facturar-me a la casota aquella de Bellver de Cerdanya. Les colònies són una manera d’aparcar els infants, i cap nen del món lliure no hauria de passar per l’horror d’haver-se de menjar aquella sopa i de dormir encabat dins d’un sac. La resta de les vacances les vaig passar a Sort. Llençols nets, els macarrons de la tieta Paquita, les costelles de l’àvia, i la impagable sensació que la meva família m’estimava.
Signat per Salvador Sostres (Llir entre cards)
Font: AVUI, dilluns 18 d’agost del 2008 (enllaç)
