Entrevista · Dolors Millat, professora i escriptora
Moltes vegades ens quedem absents mentre la resta de gent al nostre voltant continua amb la conversa, fins que, com si la nostra ànima tornés de sobte al nostre cos, connectem de nou amb el grup. S’imaginen que durant l’absència mental, de l’ànima, el nostre cos desaparegués? Això és el que li passa a la protagonista de la primera novel·la de la pallaresa Dolors Millat. L’Alícia, immersa en una crisi existencial, desapareix de manera intermitent mentre dura la introspecció. Quirat i mig (Edicions 1984) és una invitació a la reflexió. Ens deixem dominar per la raó i apartem els sentiments?
«De ser escriptor se n’aprèn, per això hi ha l’escola d’escriptura de Barcelona, d’on han sortit títols com La Catedral del Mar» · Dolors Millat
L’Alícia és una dona independent i autosuficient que gaudeix del reconeixement social complint amb les exigències actuals: té una feina ben remunerada, és intel·ligent i autosuficient. Creu fermament que és feliç, fins que la mort sobtada d’una de les seves millors amigues li regira el seu món interior i entra en una crisi existencial. Sense adonar-se’n, busca la raó del seu neguit analitzant allò que ha fet fins ara. Quan l’Alícia analitza el seu passat ho fa viatjant d’una realitat a l’altra. L’evidència d’aquests salts són absències, més que desaparèixer de l’«avui dia», l’Alícia és intermitent mentre viatja a l’«ahir». Enmig de la desorientació vital, l’Alícia perd l’anell de quirat i mig que li ha regalat el seu home, tot un símbol que l’acompanyarà de principi a fi. Això és una pinzellada de la primera novel·la de l’escriptora pallaresa Dolors Millat Quirat i mig (Edicions 1984) que es presenta el proper dijous 8 de març a l’IEI de Lleida. El llibre és ple de simbolismes que guien el lector per un viatge introspectiu. Tot i ser la primera novel·la publicada de Millat, no s’estrena en aquest àmbit. Ja ha escrit dos novel·les que no han vist la llum perquè les considera «de prova» i ha publicat dos poemaris: El batec de la terra i Lunas de arena (Ed. Meteora). La seva experiència literària li ha permès també ser professora, durant 15 anys, de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, de la qual no s’ha desvinculat, tot i viure a Salàs de Pallars.
És professora de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Sempre hi ha hagut escriptors, perquè és necessària ara?
Per a totes les arts, des del començament, hi ha hagut escoles de pintura, d’escultura, d’arquitectura, de música… de literatura no. Per què? No és que la literatura no tingui tècniques, el que passa és que quan fas música has d’aprendre llenguatge musical, en canvi, com que la gent, més o menys, sap escriure, sembla que no sigui necessari aprendre un llenguatge específic. No estem parlant de llengua, sinó de tècnica literària, de com construir una novel·la.
Com ho feien fins ara, doncs?
Si mirem enrere, als escriptors del XIX, és típic trobar cafès on es reunien escriptors joves amb un mestre: un senyor que escrivia molt bé que els orientava. Després, hi havia una altra figura, l’editor. Abans era un senyor que tutelava l’escriptor; no és que s’hagi perdut aquesta figura, però sí que ha canviat, ja que avui dia un editor ha de ser empresari.
Hi ha algun llibre reconegut que sigui obra d’un alumne de l’escola?
I tant! Un exemple és La Catedral del Mar. Ildefonso Falcones va ser alumne de l’escola. Quan va venir jo era cap d’estudis de l’escola.
A molta gent li agradaria saber escriure però no tothom pot anar a Barcelona.
Hi ha gent de Lleida que ho està fent on-line. Durant els 15 anys que he estat professora he tingut alumnes de Lleida que venien per la classe i tornaven a marxar.
Es pot aprendre a ser escriptor?
Per escriure cal tenir un coneixement de la llengua, perquè no és el mateix fer un ús correcte de la llengua que fer-ne un ús literari. La llengua que s’ensenya a l’escola és normativa però amb una pinzellada de ficció. També s’estudien els grans mestres, per tenir-ne referències. I després les tècniques narratives, que és el més important. Hi ha tot un corpus teòric que s’ensenya però que sobretot es practica.
És a dir, que la idea romàntica d’escriure un llibre és ficció. No és que vingui una idea, un es posi a escriure i ja està.
Així és com passa que la persona es perd, es desorienta, i sovint no acaba el llibre. És per la falta de tècnica.
Però fins ara s’ha fet.
Sí, llençant molts papers, observant molt com ho han fet els altres… El que fa l’escola és sintetitzar el que han fet els grans mestres.
Posi’ns, si us plau, un exemple de grans mestres que s’estudïin a l’escola.
Pel tractament del temps, ens fixem, entre d’altres, en el Joyce i el Proust. L’Ulisses del Joyce explica 24 hores de la vida d’una persona. Si el llegeixes i sumes les hores que inverteixes en la lectura t’han de donar 24 hores. A la literatura el temps passa de manera diferent, ell va voler portar la realitat temporal a la ficció. Per exemple, si diem «el Joan s’està afaitant», tardem tres segons a dir-ho, però el Joan tarda molt més a afaitar-se. Ell es dedica a escriure durant aquests 5 minuts que tarda a afaitar-se, a explicar el que pensa i el que fa el Joan. El Proust fa tot el contrari. [Al llibre] A la recerca del temps perdut, en el temps que suca una magdalena al cafè amb llet i se la menja, recorda 30 anys de la seva vida. Aquestes diferents maneres de tractar el temps és el que abans es comentava en tertúlies i ara es pot aprendre a l’escola.
Els clubs de lectura i les tertúlies s’estan revifant; es recupera una mica l’esperit dels cafès que comentava abans?
Els clubs de lectura són més per llegir que per escriure. La finalitat és diferent, tot i que sí, també s’hi analitzen els autors.
En música, hi ha la fòrmula de la cançó de l’estiu. En literatura, hi ha també una fòrmula per un bestseller?
L’escola va adoptar un mètode que serveix per escriure correctament un llibre. Com a mínim, els alumnes han de fer una novel·la seguint-lo. Això fa que es quedi un ordre mental. És com conduir. Quan condueixes no penses en l’embragatge, la marxa, però si no passes per l’autoescola no pots ser automàtic, per molt intuïtiu que siguis. Cada escriptor és diferent; n’hi ha d’intuïtius i n’hi ha de racionals, que ho han de tenir tot preparat abans. Escriure és com cuinar. Hi ha cuiners que abans de fer la paella preparen els ingredients i n’hi ha que improvisen.
Ha seguit el mètode de l’escola a la novel·la Quirat i mig?
Me l’he saltat (riu). Però abans de publicar aquesta novel·la ja n’havia escrit dues més seguint el mètode per aprendre. Si no ho hagués fet, no hauria pogut fer aquesta deixant-me anar. Jo sóc una escriptora més intuïtiva que no pas arquitecta, que en diem.
Divideixen els escriptors en intuïtius i arquitectes?
Sí, en diem arquitectes perquè abans de fer res necessiten fer tots els plànols, saber on han de posar els endolls. Però jo sóc més creativa si em deixo anar, cosa que no significa que no hi hagi arquitectes creatius.
Ha estat molts anys professora a l’escola d’escriptura, se sent pressionada pel judici que els seus alumnes puguin fer de la novel·la?
Sí, totalment. Sempre em deien que quan sortís la meva novel·la se la mirarien amb lupa. Però fins al moment tot el feedback és positiu.
Tot i l’experiència, ha sentit en algun moment la por al full en blanc?
La por al full en blanc no existeix. Abans d’escriure un ha de pensar, és el primer que dic als alumnes: no us poseu davant d’un full en blanc si no teniu res pensat, és absurd.
Es tarda més a pensar un llibre o a escriure’l?
Hi ha algun autor que quan li pregunten quant tarda a escriure el llibre diu que dos anys: el primer any pensa, els següents sis mesos pren notes i la resta escriu. Jo ho entenc perfectament. Des que vaig començar a pensar en la novel·la fins que hi vaig posar el punt final, han passat tres anys. Primer un s’ha de plantejar de què vol parlar i què vol dir, ha de tenir un motor important, i el motor mai és l’èxit perquè n’hi ha molts que escriuen i pocs que tenen èxit.
Quin ha estat el seu motor?
El motor és una idea que t’atrapa i de la qual necessites parlar. La idea que em va atrapar va ser la següent: no cal entendre-ho tot per viure. La raó i el control no és el més important de la vida. Volia desmitificar la raó perquè més aviat pot ser una barrera que ens impedeixi avançar a la vida. Vivim en una societat en què tot ho has de tenir controlat. Se’m va acudir explicar-ho a través d’una dona perquè és el que tinc més a mà (riu). I vaig començar a pensar en l’Alícia.
La novel·la té res d’autobiogràfic?
No, la gent té tendència a pensar-ho perquè la protagonista és dona i té la meva edat. No hi ha res d’autobiogràfic, però sí de personal, perquè tothom escriu sobre coses personals.
L’Alícia pateix d’intermitència, símptoma de la seva crisi existencial interna. Hi ha molt de simbolisme a la novel·la.
Efectivament, aquestes absències són el símbol del que li passa internament. El més important és fer-se amic dels personatges, perquè llavors si tu els demanes el que vols, ells ho faran, no els vaig donar cap guió. La història comença quan una de les millors amigues de l’Alícia es mor sobtadament i ella entra en crisi, se sent culpable i comença a plantejar-se la seva vida. Així que ella, que al principi de la novel·la era una dona intel·ligent, culta, segura, autosuficient… amb totes les coses que la societat actual valora, quan indaga en el seu passat i el seu present s’adona que res és tan perfecte com creia i que totes aquestes coses que té l’ajuden a viure però no a ser feliç. Així que sense proposar-s’ho viatja a una altra realitat.
Aquí entra el tema de la confiança del marit.
Sí, perquè és fàcil confiar quan entens el que passa a l’altra persona, el que és difícil és confiar-hi quan no l’entens.
La novel·la l’ha ajudat en la seva inquietud personal?
Més que ajudar-me, m’ha tranquil·litzat poder dir la meva. Jo no en tinc dubte que la raó i el control no són importants, però ho volia fer palès i ho he fet a travès de la història. Molta gent em diu que reflexiona amb la novel·la i aquesta és una de les finalitats.
El motor de la seva novel·la té a veure amb el fet que després de molts anys a Barcelona es decidís a tornar a viure al Pallars?
Primer vaig anar al Pallars ara fa cinc anys, vaig escriure poesia, perquè sempre m’havia resistit a escriure una novel·la, em feia mandra. Però se’m va imposar la idea i l’Alícia i la seva història i em vaig quedar atrapada pel Quirat i mig. Vaig aplicar el motor que m’ha dut a complir allò que sempre havia desitjat: escriure i viure al Pallars, al camp. Continuo a l’escola per no perdre el contacte amb els alumnes. Les seves preguntes són lliçons d’autèntics mestres.
Hi haurà una segona novel·la?
Sí, ja hi estic treballant. M’ha costat posar-m’hi però ja no hi ha qui em faci baixar d’aquest tren!
Més informació: Edicions de 1984
Text de Lorena Metaute
Font: LECTURA, núm. 718, 26/02/2012 (enllaç)
