Camins de la vall d’Àssua

Viatges
Gastronomia, literatura, museografia, art i paisatge es donen la mà en aquesta bucòlica vall dels Pirineus
La població, malgrat que és escassa, conserva vives localitats de noms suggerents
El llegat romànic de la vall no només es concreta en les esglésies, sinó també en cada racó dels pobles
La xisqueta és una raça d’ovella molt ben adaptada al pasturatge de l’alta muntanya pirinenca
“Un paisatge de novel·la” és una original proposta turística per descobrir a peu la vall d’Àssua

Josep Maria Espinàs, Jaume Cabré, Maria Barbal i Josep Virós són alguns dels escriptors que han vinculat les seves obres als paratges de la pirinenca vall d’Àssua i a la veïna subcomarca del Batlliu (Pallars Sobirà).
El perquè de tanta literatura situada en aquests paratges bucòlics es pot trobar en causes molt diverses: en el cas de Maria Barbal, la vall i les altes muntanyes que l’envolten van ser casa seva durant la infància i l’adolescència, unes experiències que van influir molt en novel·les com ara Pedra de tartera, País íntim i Mel i metzines. Per a Jaume Cabré, la relació va sorgir de la casualitat d’un viatge per la comarca, que va engendrar la idea de Les veus del Pamano i, en part, també de la novel·la multipremiada i traduïda a més de 10 llengües Jo confesso. I pel que fa a Josep Maria Espinàs, les seves caminades el van portar fins al Pirineu lleidatà acompanyat per un jove Camilo José Cela, un relat bellament explicat al seu llibre Viatge al Pirineu de Lleida (Selecta, 1957), que aviat es va convertir en una referència obligada per a tots els lectors de relats de viatges.
Es diu que la vall d’Àssua, situada a l’oest de Sort (capital de la comarca), ocupa una conca fluvial extensa que recull les aigües de l’imponent pic del Montsent de Pallars. Aquesta muntanya, que domina la comarca, també apareix a les novel·les dels autors citats, com si es tractés d’un gendarme encarregat de vetllar pel benestar dels seus habitants; una població que, tot i que és escassa, conserva vius els seus pobles amb noms tan suggerents com Llessui, Saurí, Sorre, Altron, Caregue, Escàs, Enviny, Pujalt o Surp; un seguit de poblets que viuen del turisme de muntanya, la ramaderia i l’agricultura, així com de la producció selecta de formatges.
Per descobrir la comarca un pot estirar diferents fils que, com Teseu al laberint del Minotaure, permeten seguir un itinerari o un altre. Es pot embastar una ruta per museus de la comarca, o anar a la recerca dels sabors locals, o traçar el camí a partir de les esglésies romàniques que decoren aquests pobles de pessebre o passejar per l’extensa xarxa de camins que recorren els principals racons de la vall on estan situades les obres dels escriptors citats. És una interessant i innovadora proposta per enllaçar pobles al ritme dels propis passos que, recentment, han inaugurat els ajuntaments de Sort i Rialp, conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes i altres ens públics.

Imprescindibles

Si un s’acosta a la vall d’Àssua per descobrir els seus museus, el recorregut ha d’incloure el Museu de les Papallones, a Pujalt, i l’Ecomuseu del Pastor de Llessui. El primer, situat a l’únic poble de la comarca des del qual es veu la Pica d’Estats, sostre de Catalunya, ha patit una necessària ampliació. El 27 d maig vinent s’inaugurarà la nova ubicació, un antic paller, en què el visitant podrà gaudir de la sala d’exposicions on es presenta l’extensa col·lecció de la parella de lepidopteròlegs Alfons Dolsa i Maria Teresa Albarrán. El matrimoni ha dedicat tota la seva vida a l’estudi de les papallones. El museu presenta més de 4.000 insectes, dels 25.000 que conformen el seu fons.
Per la seva part, l’Ecomuseu del Pastor ens descobreix un ofici ancestral i molt arrelat a la història de la comarca, però que desgraciadament sembla que està en vies d’extinció. Situada a les antigues escoles de Llessui, la instal·lació compta amb uns aclaridors audiovisuals mitjançant els quals es pot veure i sentir com és el món dels pastors: els xiulets, els pastors, el bel de les ovelles, el lladruc dels gossos que acompanyen el ramat i la dringadissa de les esquelles d’alguns dels animals. Tot això amb la finalitat de sentir-nos transportats a una època no tan llunyana en què es treballava amb les mans i l’ajuda d’unes eines rudimentàries.
L’Ecomuseu també serveix de porta d’entrada al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un espai natural que té els seus límits a un centenar de metres de Llessui.
El pròxim motiu de la visita a la vall d’Àssua és el seu ric llegat romànic. Es pot començar a endinsar-se a la comarca des de l’encimbellat poble d’Enviny. La seva parròquia, dedicada a la Mare de Déu de la Candelera o de la Purificació, està situada a la part baixa del poble, separada d’ell per la carretera d’accés al nucli històric. A l’interior s’hi conserva una còpia del retaule gòtic (segle XV) que a principis del segle XX va ser venut pel rector i que, en l’actualitat, està exposat en dos museus dels Estats Units.
A prop d’Enviny també es conserven dues petites joies que mereixen una visita: les ermites romàniques de Sant Miquel i Sant Roc, en divers estat de conservació.
La pròxima parada se situa al petit poble de Saurí, als peus de Llessui i banyat pel Pamano, que ha donat nom a la novel·la de Jaume Cabré. Es diu que si des de Llessui es pot sentir el riu, és que la mort està a prop. D’aquest poble en destaca l’estructura medieval: les seves 50 cases conformen un nucli tancat que conserva un aire antic, ancestral, gairebé màgic, accentuat pel desnivell dels seus carrerons, que dibuixen múltiples racons on el temps no existeix.
A continuació, es pot pujar fins a les ruïnes de la veïna església de Sant Pere de Llessui, un racó molt literari on Jaume Cabré situa una de les principals escenes de la seva llorejada obra Les veus del Pamano. De l’església s’han conservat els absis i el seu altiu campanar, far de la vall, així com els famosos tres esglaons als quals l’autor fa referència a la novel·la.
Ja de tornada cap al fons de la vall, la pròxima visita ha de contemplar l’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria, de Surp. Aquesta interessant construcció se singularitza pel seu absis i el seu campanar decorat, un dels més bells de la comarca. La seva situació privilegiada, en un balcó des d’on es domina la comarca, hi afegeix un plus que justifica encara més la ruta.
Per als gastrònoms, un motiu per visitar la vall d’Àssua és la seva rica oferta. A més del be, especialment de la varietat local xisqueta – famosa per acompanyar el personatge de Puyol del programa de TV3 Crackòvia -, i de la xicoia o xicoira – brots tendres de dent de lleó que són la delícia de qualsevol amanida -, a la vall s’elaboren bons i exclusius formatges artesans. Destaquen especialment les formatgeries La Peça d’Altron i Casa Mateu. Adquirir els seus productes és com emportar-se la vall a casa.
Si el que es desitja és allotjar-se a la vall, hi ha diverses ofertes per a tots els gustos, des dels familiars Hostal Andreva i la Pensió Can Trilla, de Llessui, fins a l’Hotel Roch i l’Hostal Vall d’Àssua, d’Altron, una interessant oferta per viure la vall a fons.

Seguir la literatura

Per als lectors que d’una manera o d’una altra hagin coincidit amb les obres de Barbal, Cabré i Espinàs, entre altres, els ajuntaments de Sort i Rialp, conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, han publicat, amb el títol genèric d’Un paisatge de novel·la, rutes literàries per la vall d’Àssua. Aquestes propostes serveixen d’excusa perfecta per descobrir els pobles seguint algun dels cinc itineraris que els dos ajuntaments posen a disposició del visitant.
Els dos primers trajectes solquen els camins que, des de Sort, pugen fins a Llessui rere els passos de Les veus del Pamano, unes rutes que segueixen amb gran saviesa els camins ancestrals que unien els pobles de la vall. Són unes pistes delimitades de paret de pedra seca en què encara ressonen els crits del sagal guiant el ramat o el cantar de les noies anant a festa major.
El tercer itinerari proposa enfilar-se fins als llacs pirinencs de la Mainera, entorn en el qual es desenvolupa la novel·la Verd madur, de Josep Virós, un recorregut només apte per a bons excursionistes, que passa al peu del Montsent de Pallars i s’endinsa fins a racons recòndits del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Les dues últimes rutes rendeixen homenatge a l’escriptora Maria Barbal, dos itineraris que permeten descobrir aquell entorn rural d’Altron i Olp, pobles on estan situades les novel·les Pedra de tartera i Mel i metzines. Són traçats fàcils de recòrrer. Però no hi ha un sol camí per seguir, ja que art, gastronomia, museografia i literatura es donen la mà per ajudar el visitant a descobrir aquests recòndits paratges del Pirineu lleidatà i enamorar-se’n per sempre.

MÉS INFORMACIÓ

Patronat de Turisme de Lleida
www.lleidatur.com
Oficina de Turisme del Pallars Sobirà
Camí de la Cabanera, s/n. Sort
www.turisme.pallarssobira.cat
Vall d’Àssua
www.valldassua.cat

VISITES

Museu de les Papallones de Catalunya
Pujalt. Telèfons: 973.62.07.43/655.475.661
www.papallones.net
Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua – Centre d’Informació de Llessui
Antigues escoles de Llessui.
Llessui. Telèfon: 973.62.17.98
www.parcsdecatalunya.net

MENJAR I DORMIR

Hostal Andreva
La Torre de Llessui
Telèfon: 973.62.17.23
Pensió Can Trilla
Llessui
Telèfon: 973.62.17.19
Hotel Roch
Altron
Telèfon: 973.62.17.59
Hostal Vall d’Àssua
Altron
Telèfon: 973.62.17.38

GASTRONOMIA

Formatges exclusius de muntanya
Altron i Surp acullen dues formatgeries artesanes de primer ordre. A La Peça d’Altron, per exemple, Juanita Quesada i Jaume Orteu elaboren un formatge fumat de forma tradicional, sense additius i a base de llet crua de vaca. Un viatge a la sinceritat que desprenen aquests neorurals que van plantar llavor al Pallars fa més de 30 anys. I a Surp es pot visitar Casa Mateu, un establiment on Clara i Dimas, procedents de Granollers, es van instal·lar a la comarca el 2005 per elaborar iogurts de llet d’ovella i un formatge semicurat multipremiat. El tou és un autèntic despertar dels sentits.

La Peça d’Altron
Camí de les Bordes, s/n
Altron. Telèfon: 973.62.17.32
Formatgeria Casa Mateu
Surp. Telèfon: 973.62.14.05
www.formatgeriacasamateu.com

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Crònica de Joan Portell Rifà
Font: IDEES+TELETODO, núm. 87, 04/05/2012 (pdf)

Schultz, el Pallars i el català a l’Eurocambra

La influència de la literatura catalana
«Unes esplèndides obres literàries traduïdes a desenes de llengües han actuat com a motors del turisme cultural al Pallars»

El darrer 18 de gener, l’endemà de ser elegit president de l’Eurocambra, el socialdemòcrata alemany Martin Schultz va enviar un missatge a Catalunya, en manifestar públicament que no veu cap mena d’impediment per poder introduir un nou idioma a Brusel·les, i mostrar-se partidar de que els 5 eurodiputats catalans puguin adreçar-se en català als 788 eurodiputats del Parlament Europeu i s’escolti el català als plenaris.
I ens preguntem, com és que un polític europeu de pes, quan s’adreça al nostre país no ho fa amb admonicions severes pel deute de la Generalitat o pel seu dèficit? Quines influències pancatalanistes aboquen a aquest socialista alemany a plantejar a la mesa de l’Eurocambra la normalització de l’ús del català? Aquest és un aspecte gens banal si pensem que l’ús del català al Congrés dels Diputats és il·legítim.
Si tibem del fil, esbrinem que el president Schultz, de 56 anys d’edat, és un home culte, un lector empedreït, que descobrí la literatura catalana i la singularitat del nostre país tot llegint Les veus del Pamano, de l’admirat Jaume Cabré, i que a hores d’ara la seva «lectura de tauleta de nit» és la novel·la Jo confesso, del mateix autor.
Per descomptat, a ningú se li escapa que el Jaume Cabré de qui el Sr. Schultz es considera entusiasta va situar el Pallars Sobirà i la Vall d’Àssua en el moll de l’os de la novel·la del Pamano, i que la sèrie de TV3 basada en aquesta obra immortalitza llocs i paisatges pallaresos, com els estudis d’Enviny, el cementiri de Tírvia, les Bordes de Virós, la plaça d’Alòs d’Isil, les ziga-zagues de la carretera de Caregue, les vistes de Tornafort…
Parafrasejant una lletania que els economistes repeteixen darrerament com un mantra, tota esperança de creixement de la nostra economia haurà de venir del turisme i de les exportacions, de la internacionalització de la nostra producció. És poc previsible que l’economia del Pallars i la d’altres territoris del Pirineu remunti l’actual situació de crisi generalitzada gràcies a l’exportació de productes pirinencs, però hem d’admetre que si milers de lectors europeus poden fer centenars de kilòmetres per veure i viure els escenaris pallaresos creats per un novel·lista català, capaç d’enamorar un alemany president de l’Eurocambra és internacionalitzar el turisme [sic].
Encarrilar el turisme literari internacional cap al monestir benedictí de Sant Pere del Burgal, d’on surt la fusta per elaborar el violí Storioni, del personatge Adrià Ardèvol, que lliga el fil argumental melòdic de Jo confessor, és internacionalitzar el Pallars.
Ras i curt, unes esplèndides obres literàries que han estat traduïdes a desenes de llengües han actuat amb molta eficàcia com a motors d’un turisme, el cultural, que cada cop pren més protagonisme en una oferta cada cop més diversificada, i han portat a Llessui, a Altron, a Sant Pere del Burgal o a la Vallferrera milers de visitants abans inabastables per a les nostres capacitats.
En el temps que som, hem de saber explorar i aprofitar qualsevol instrument que ajudi al creixement econòmic i a la sortida del túnel. Si, de retruc, els escenaris pallaresos esdevenen una raó més per alimentar la sensibilitat de polítics que tenen poder de decisió i fan decantar la balança europea cap a Catalunya… als pallaresos ens farà molt de goig!

Signat per Agustí López, diputat pirinenc al Parlament de Catalunya (CiU)
Font: LA MAÑANA, dilluns 5 de març del 2012 (enllaç)

Retaules d’anada i tornada al Pirineu

Publicacions * Patrimoni artístic * L’historiador de l’art Alberto Velasco acaba de publicar el llibre “Devocions pintades” sobre els retaules gòtics i renaixentistes d’Àneu i altres zones del Pirineu de Lleida. L’estudi revela els «viatges» – alguns sense retorn – d’aquestes obres d’art dufrant el segle XX a causa de les vendes, espolis o trasllats provocats per la Guerra Civil. * Un llibre analitza els trasllats i vendes d’aquestes obres d’art durant el segle XX * “Devocions pintades” * El llibre “Devocions pintades” és obra del conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco * El retaule de Sant Just i Sant Pastor de Son va tornar a Àneu després de la Guerra Civil sense 5 taules de la predel·la, repartides en l’actualitat per diversos punts de Catalunya i Espanya * L’autor del llibre ha identificat com a procedent de l’església de Sant Joan d’Isil un retaule dedicat a Santa Anna que s’exhibeix al MNAC a Barcelona d’origen «desconegut» * El retaule de la Mare de Déu i Sant Miquel d’Escalarre s’exhibeix a Dallas i fragments del de Sant Martí, també d’aquest poble d’Àneu, es reparteixen entre Londres i Harvard

L’any 2004, l’historiador de l’art Alberto Velasco va rebre un singular encàrrec del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Es tractava d’elaborar un llibre sobre les obres d’art medieval d’aquesta zona del Pirineu de Lleida. Poc es podia imaginar aquest investigador lleidatà, tècnic conservador del Museu de Lleida, la tasca que se li venia a sobre. Al final, el resultat de més de set anys d’estudis en arxius i biblioteques i incomptables visites in situ acaba de sortir al mercat sota el títol de Devocions pintades. Retaules de les Valls d’Àneu, s. XV i XVI (Pagès Editors).
En principi, l’obra és un exhaustiu estudi sobre els retaules aneuencs dels segles XV i XVI, una producció pictòrica d’una zona molt concreta durant els segles del gòtic i el renaixement. No obstant, el volum també ofereix un complet treball d’investigació que supera Àneu i s’estén fins a la vall de Boí, els Pallars i l’Alt Urgell. Però Devocions pintades, un llibre escrit en un to pretesament divulgatiu allunyat d’academicismes, té també un atractiu afegit. «Una de les aportacions principals d’aquesta obra és posar ordre en un panorama poc estudiat fins ara, el de la Guerra Civil i els seus efectes sobre el patrimoni», explica l’autor.
En aquest sentit, Velasco comenta que «quan va esclatar el conflicte bèl·lic, moltes obres d’art es van traslladar de les esglésies fins al Museu del Poble a Lleida per salvar-les de ser destruïdes. Quan van entrar a Lleida les tropes franquistes, la majoria d’aquestes obres es van portar a Saragossa. Després, quan va acabar la guerra, a les esglésies o ajuntaments que les van reclamar els les van tornar, però a moltes d’altres se’ls va perdre el rastre perquè molts pobles no les van reclamar per ignorància o deixadesa. Tot això també va passar en molts altres llocs d’Espanya». És aquí on Velasco proposa i descobreix al llibre diverses localitzacions de peces lleidatanes. «Algunes obres han aparegut als museus diocesans de Lleida i de la Seu d’Urgell», assenyala.
«He investigat aquests moviments al llarg de la història recent i he pogut reconstruir l’itinerari d’alguns conjunts pictòrics», afegeix. D’aquesta manera, Velasco ha trobat al magatzem del Museu Diocesà d’Urgell el calvari del retaule de la Vida de Crist de l’església de Son del Pi. També ha posat carnet d’identitat a dos taules, un calvari i un Ssant Pere, que al Museu de Lleida no en coneixien la procedència: es tracta de dos peces originàries del retaule major de l’església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall. Així mateix, també ha posat nom a l’autor del retaule de la parròquia de Montanui – al Museu de Lleida des dels anys seixanta -, que ha identificat com el segon Mestre de Son, i ha trobat a la Seu d’Urgell el guardapols (marc protector) del retaule de Cubells, que es conserva al Museu de Lleida.

Obres als EUA

Però n’hi ha molts més. Velasco analitza els conjunts pictòrics emigrats als Estats Units, com els d’Escalarre o el d’Enviny, i treu a la llum els tripijocs de rectors, bisbes, col·leccionistes i mitjancers a començaments del segle XX que van acabar amb moltes obres d’art del Pirineu de Lleida lluny de les seues esglésies originals.

FITXA PERSONAL

Nom: Alberto Velasco
Lloc de naixement: Lleida (1976)
Càrrec: Historiador de l’art i conservador del Museu de Lleida
La seua trajectòria científica s’ha centrat en l’estudi de diferents manifestacions artístiques d’època medieval. Ha publicat nombrosos treballs en revistes especialitzades, obres col·lectives i en actes de congressos nacionals i internacionals. Ha publicat monografies com El Mestre de Vielha (2006) o Jaume Pasqual, antiquari i col·leccionista (2011).

ALGUNS CASOS DESTACATS

El retaule de Sant Just i Sant Pastor de Son, exemple de dispersió
El retaule de Sant Just i Sant Pastor de Son, a Àneu, representa tot un exemple de la dispersió i els viatges de les obres d’art pirinenques al segle XX. Després de la Guerra Civil, les autoritats municipals el van reclamar al Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, però va arribar de tornada al poble sense cinc dels compartiments de la predel·la (la part inferior del retaule).
Resulta que dos d’aquests, el Sant Sopar i L’oració de l’hort, s’exhibeixen al Museu Maricel de Sitges. Velasco recorda al seu llibre: «Aquesta pinacoteca es va formar gràcies al fons del doctor i amant de les arts Jesús Pérez Rosales, íntim amic de l’antiquari Josep Bardolet, un dels personatges que va treballar de forma més activa al Pirineu de Lleida des dels anys vint. «Una altra taula de la predel·la de Son, El bes de Judes, estava a la venda a Barcelona als anys quaranta i avui està desapareguda».
Una quarta peça, La flagel·lació, «es conserva des del 1967 al Museu Diocesà d’Urgell». Velasco ha utilitzat aquesta imatge per a la portada del seu llibre. Finalment, la taula de la discòrdia. Es tracta d’un Calvari que l’historiador de l’art lleidatà ha identificat com a procedent de la predel·la del retaule de Son. Aquesta taula va aparèixer al mercat en una subhasta a la sala Alcalá de Madrid al juny del 2009. El ministeri de Cultura va licitar per ella (va pagar 9.500 euros) a petició de la Generalitat i també, de forma sorprenent, del Govern d’Aragó. Un any després, els tècnics del ministeri van decidir atorgar-la a Aragó i van donar la raó a un informe redactat, curiosament, per una assessora de la Universitat de Saragossa que al·legava que l’obra procedia d’un retaule de Barbastre. Velasco contradiu aquesta versió amb uns arguments (històrics, estilístics i fins i tot de mesures de la taula) que, tot i això, no han fet fins ara que el Calvari recuperi el seu origen, Son, i el seu autor, Pere Espallargues.
Taules d’Erill la Vall a Lleida
L’historiador ha trobat al Museu de Lleida dos taules (Sant Pere i el Calvari) que procedeixen del retaule de l’església d’Erill la Vall, que es conserva al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
Del Pirineu de Lleida a Detroit
Velasco va descobrir que un retaule del segle XV que s’exhibeix des de fa més de 60 anys a Detroit, als EUA, procedeix d’Espui, al Pallars Jussà. Va ser venut el 1925 amb el vistiplau del bisbe d’Urgell.
Retaule desconegut al MNAC
Aquest retaule de Santa Anna [veure imatges a l'enllaç] llueix al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de procedència desconeguda. Velasco ha descobert que és originari d’Isil, a les valls d’Àneu.

Més informació: Pagès Editors
Crònica de J. Ballabriga des de Lleida
Font: SEGRE, diumenge 8 de gener del 2012 (enllaç)

Vida social

El Quim d’Enviny ahir va fer 2 anyets. Felicitats!!

Font: SEGRE, dimarts 29 de novembre del 2011 (enllaç)

Festa gran a la capital del Pallars Sobirà

La Festa Major de Sort arriba avui ben carregada perquè ningú es quedi a casa i pugui sortir al carrer per fer allò que més li agrada, passar-s’ho genial amb la seva gent.
La festa comença avui amb un torneig de petanca per a totes les edats a les 17.30 hores i acabarà dilluns 1 d’agost amb el tradicional ball de nit.
S’espera que siguin cinc dies de festa gran perquè tota la família pugui gaudir amb aquelles activitats que més li agraden. Per als més petits hi haurà un espectacle infantil, una tarda de bany d’escuma, un parc d’inflables, una sessió de cinema i una pinyata a més dels balls de tarda i de nit, on també podran córrer i jugar.
Per als més joves hi haurà DJ Pate per la nit de divendres, el concert amb el grup Trams al castell, els balls de nit, futbol 7è Memorial Sergi Soto, torneig de bàsquet 3×3, torneig d’escalextric i concurs de botifarra.

Excursió

Dissabte al matí tindrà lloc la sortida dels pastors, on es farà una petita excursió i es donarà sal a les ovelles de la ramada acompanyats d’un guia interpretador del Parc Nacional i dels pastors de la vall. I dissabte també s’inaugurarà l’exposició Arquitectura en miniatura del Pirineu, que podrà ser visitada durant el mes d’agost.
Diumenge es farà la tradicional caminada popular pel Batlliu de Sort que sortirà des de l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà a dos quarts de nou del matí. Passarà per Sort, per Bressui i per Enviny on es visitarà el retaule gòtic i l’escola de Les Veus del Pamano; seguirà per Montardit de Dalt per visitar la Creu del pedró; i caminaran fins Montardit de Baix i pel Camí Natural de les Vernedes i tornaran a Sort. L’excursió tindrà una durada d’unes quatre hores.

++ Consulteu detall del programa d’activitats a la web de l’Ajuntament!! ++
Font: LA MAÑANA, dijous 28 de juliol del 2011 (enllaç)

“Monsieur” Bigatà, un mestre de la República

A les Valls d’Àneu encara se’l recorda

«I tant que recordo Monsieur Bigatà. Venia cada estiu al poble, feia colònies a l’Escola-Llar, amb una colla d’alumnes de París; la seua filla és casada amb el periodista Antonio Franco». Resposta de la directora de l’Institut d’Esterri quan li pregunto pel Pere Bigatà. Aquella pista i les informacions que ens passà el que fou director de El Periódico foren fonamentals per saber d’aquell docent, socialista de la UGT.
Tenia gran experiència en colònies quan, als anys 60, arriba a les Valls d’Àneu amb estudiants francesos d’espanyol que venien a rebre una formació cultural, en contacte directe amb la natura. De jove, abans de la guerra, director d’aquelles colònies organitzades per l’Ajuntament de Barcelona, adreçades a les classes menys afavorides. Entre altres, havia dirigit les colònies de l’Escola del Mar i l’Escola del Bosc, a Sant Hilari Sacalm i Martorelles.
Pere Bigatà i Jordana havia nascut a Enviny, poble proper a Sort, l’abril de 1907. Estudia magisteri a Lleida i torna al Pallars, ara mestre interí a Esterri de Cardós. Amb 20 anys es trasllada a Barcelona on treballarà un parell de cursos al col·legi Cervantes. Serà aquell 1928 que s’afiliarà a la Unió Socialista de Catalunya.
Anys 30, temps d’il·lusió col·lectiva. Un grup de mestres d’Esterri, de Son, de València, d’Espot, de Berrós-Jussà, de Sort, d’Altron, de Llessui… organitzen el grup Renovació. Bigatà ha tornat al Pallars i és amb ells; exerceix de mestre a Pobleta de Bellveí, Bóixols i Torre de Capdella. Al 34, a Gavà, dirigint les escoles fins rebre l’encàrrec de Director del Grup Escolar Astúries, al carrer Mallorca de Barcelona, 1937. Dirigent de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT, la FETE, amb la responsabilitat de Sotsecretari General del Sindicat (la Secretària General era la Pepita Uriz). Els darrers mesos de la guerra una nova destinació, el camp de batalla, les defenses republicanes organitzades a la Conca de Tremp.
Amb la desfeta, cap a França amb milers d’homes i dones, testimonis de com es fon aquella oportunitat de modernitzar el país. Internat al camp d’Argelés, comença l’exili. En sortir del camp dóna classes d’espanyol en diverses escoles de la zona de Toulouse; fins l’any 1954 que, amb la seva muller, Anne Marie Lamand, catedràtica d’espanyol amb qui s’havia casat l’any 49, es traslladen a París on es dedica a l’ensenyament de l’espanyol en centres privats i públics. Anys difícils; quan l’ocupació nazi, Bigatà forma part de la Resistència; rebria els honors de Resistent mentre a Espanya l’expulsaven del magisteri. Temps de gran activisme polític i sindical. Militant del PSOE i membre del primer Consell Directiu del Moviment Socialista de Catalunya (MSC) que al 45 s’organitza al voltant, entre altres, del poumista Josep Pallach, per aconseguir la unitat dels socialistes catalans. Desig que no es farà realitat fins 1977 amb la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya, fruit de la unió del PSC-Congrés d’en Raventós, del PSC-Reagrupament d’en Pallach i de la Federació Catalana del PSOE, formació on mantenia la militància en Pere Bigatà.
Sindicalment, a França s’ha afiliat a la Federació d’Educació Nacional (FNEN) de la Confédération Génerale du Travail. Quan s’organitza la FETE a l’exili, Bigatà serà membre del Comitè Directiu del Secretariat d’Ensenyament de la UGT, sota la presidència de Rodolfo Llopis. Pel que fa a la UGT de Catalunya, del 47 al 49 serà un dels quatre integrants de la Delegació Provisional del Secretariat. En una nova reorganització d’aquest Secretariat, Pere Bigatà esdevindrà el Secretari General, amb l’objectiu de coordinar els ugetistes catalans exiliats arreu d’Europa (1949-51).
Al 1958 fa un primer viatge puntual a Barcelona i és a partir dels 60 que torna periòdicament al Pallars, a les colònies que ens havia parlat la directora de l’Institut d’Esterri, i que posteriorment traslladaria a Vilanova i la Geltrú. Al 68, la parella Bigatà-Lamand s’instal·la definitivament a Barcelona i el Pere reingressa al magisteri el 73, tot i que per l’edat, no arriba a exercir.
Moriria el 30 de maig de 1991 i descansa a Esterri, a les Valls d’Àneu; allà on, encara avui, hi ha que recorda al Monsieur que pels estius arribava de París.

Text de Javier Giménez, FETE-UGT Terres de Lleida
Font: LA MAÑANA, diumenge 19 de juny del 2011 (enllaç)

Tutankamon al Gòtic

La primera rèplica exacta de la tomba del faraó passa pel taller de l’empresa Arsus Papel a Ciutat Vella * L’empresa ha clonat retaules i pintures d’esglésies del Pallars * La tècnica * El sistema de Papelgel consisteix a imprimir les imatges en mida real i traspassar-les a qualsevol superfície

Les còpies d’obres d’art es fan a tot arreu. S’escanegen o es fotografien els originals i es creen volums iguals. Però l’últim pas, la còpia de la pintura, sempre s’havia fet a mà. El 1998, l’empresa Arsus Papel, amb seu a Ciutat Vella, va desenvolupar un sistema que aconsegueix rèpliques exactes també de la imatge de les obres. Gràcies a un material clau, el Papelgel. Consisteix en una síntesi de polímers on queden impregnats colors i traçats gràfics de qualsevol obra d’art i, sobreposat en una superfície, traspassa la imatge de la manera més fidedigna possible.
Així, el nom del descobriment va donar nom a la patent que Julio Gómez i Olga Méndez han registrat en 12 països. «Venim del món de l’art. Ens apassiona el que fem, però sobretot, volem seguir investigant noves aplicacions del Papelgel», declara Julio Gómez.

Encàrrec des d’Egipte

L’anunci, el gener passat, del tancament de les principals tombes de la vall dels Reis d’Egipte, per protegir-les del deteriorament al qual la visita de turistes les exposa diàriament, ha posat en marxa el procés de rèpliques. Perquè la intenció de les autoritats egípcies – abans de la revolta al país – era crear la vall de les rèpliques, perquè el turisme pugui continuar disfrutant de l’art i els vestigis egipcis a través de reproduccions exactes de les obres.
Arsus Papel va ser localitzada per Factum Arte a Madrid, firma dedicada a la reproducció artística, perquè van saber que eren els únics que podien realitzar la còpia més fidel de les pintures que decoren la tomba del faraó. I així va ser com van arribar fins a un taller del carrer Nou de Sant Francesc, al Barri Gòtic, les imatges que havien estat escanejades en 3D a Egipte. Amb elles, Julio, Olga i els seus col·laboradors van treballar tres mesos, a mitjans de l’any passat, per traslladar la imatge, amb Papelgel, als 60 metres quadrats de les dimensions reals de la tomba de Tutankamon. «Ja s’han fet reproduccions de la tomba de Tutankamon, però aquesta és la primera còpia exacta», precisa Olga Méndez.
Amb el mateix procediment, al taller del carrer Nou de Sant Francesc, s’ha fet la reproducció de l’absis de l’església de Sant Quirze de Pedret, a Berga, amb un original que és a l’MNAC. Com que aquest no es podia traslladar a Madrid, per a l’exposició de la Fundació Mapfre El esplendor románico, es va encarregar la rèplica.
També han passat per Papelgel les pintures murals de l’església de Maderuelo (Segòvia); el retaule gòtic d’Enviny (Pallars Sobirà), amb uns originals que estan en dos museus dels EUA, i les pintures de Santa Maria del Mur (Pallars Jussà).

Crònica de Carme Escales des de Barcelona
Font: EL PERIÓDICO, dimecres 2 de març del 2011 (enllaç)

L’increïble vol de l’avió fantasma

Memòria històrica * El Museu de Sort exposa dos bimotors alemanys caiguts al Pallars a la II Guerra Mundial. Un dels aparells va recòrrer 200 quilòmetres sense tripulació abans d’estavellar-se a Espot. * Bibliografia * Pla Blanch reconstrueix a “Avions alemanys caiguts al Pallars” el periple dels dos aparells * L’enigma * El Dornier va caure a Espot el 24 d’agost del 1943; no s’hi va localitzar cap tripulant

24 d’agost del 1943. Els instruments del bombarder Dornier DO-214, joia de la Luftwaffe, havien fallat, i la tripulació no es veia capaç d’orientar-se en la nit. L’aparell sobrevolava Baiona, centenars de quilòmetres al sud de la seva base, a l’aeròdrom parisenc de Villaroche. Abans que s’esgoti el combustible, els quatre homes de la tripulació salten en paracaigudes. Comença aquí l’increïble, fascinant periple de l’aparell, que va anar a estavellar-se en una cresta rocosa a prop de 2.700 metres d’alçada, just damunt de l’Estany Negre, al municipi d’Espot: havia sobrevolat prop de 200 quilòmetres del Pirineu – ¡i sense pilot! – abans de caure a les muntanyes pallareses! Una prosa aèria que l’historiador Josep Pla Blanch ha reconstruït a Avions alemanys caiguts al Pallars durant la II Guerra Mundial (Garsineu) i que des d’aquesta setmana forma part dels (molts) atractius del Museu de Sort – ja saben, l’antiga presó del municipi reconvertida en espai que evoca el pas de fugitius de l’Europa nazi a través de la carena. El Museu ha incorporat als seus fons la ràdio del Dornier caigut – no pas abatut – a Espot, i un no pot deixar d’imaginar que va ser amb aquest mateix aparell amb què la tripulació devia comunicar-se per última vegada amb la seva base abans de saltar al buit.
Val a dir que era un vol d’instrucció de llarg recorregut, i que va tenir un final doblement tràgic: d’una banda, un dels quatre tripulants – el sergent Alfred Gindler, ¡precisament l’operador de ràdio! – va morir durant el salt, en no obrir-se-li el paracaigudes, i les seves despulles descansen avui al cementiri militar de Berneuil, a la Charente-Maritime. Els seus tres companys d’aventura es van salvar – sembla – però Pla no ha pogut identificar-los i sosté que el més probable és que no sobrevisquessin a la conflagració. La paradoxa és terrible: si haguessin mort en el salt, com el sergent Gindler, avui tindrien una tomba amb nom i cognom a Berneuil. La dèria de l’historiador pel cas de l’avió fantasma arrenca al 1968, quan va visitar per primera vegada la denominada Cresta de l’Avió, i no ho va deixar córrer fins que al 1986 va resoldre l’enigma de l’avió fantasma, amb l’ajut d’un historiador militar alemany que el va posar sobre la pista del Dornier desaparegut. Desaparegut pels arxius germànics, és clar, que desconeixien el destí de l’avió, i anònim per als espanyols, que ignoraven com i per què l’aparell s’havia estavellat a Espot.

Un cadàver calcinat

Però encara n’hi ha més: l’incansable Pla va reconstruir l’últim vol d’un segon bombarder que va anar a estavellar-se a les muntanyes pallareses: en aquest cas va ser un Junkers Ju-88, que la matinada del 25 de març del 1944 va caure envoltat de flames – potser bengales per il·luminar un possible aterrament d’emergència, especula l’autor – a la muntanya d’Enviny, prop de l’anomenada Font de Cabristà, a 2.100 metres d’altitud. També d’aquest segon bimotor n’exposa la Presó-Museu de Sort una bona col·lecció de peces – una part de l’ala i una bombona d’oxigen… Llàstima que no s’hi conservin les restes dels motors, de les metralladores, bombes i, sobretot, del fusellatge que apareixen a les fotografies d’època – però en canvi els misteris persisteixen, sis decennis després de l’accident, multiplicats per la presència d’un cadàver, les despulles calcinades d’un sol tripulant de qui l’única característica física que en van poder detallar els equips de rescat va ser, diu Pla, «que al clatell li quedaven restes de cabell pèl-roig». Glups.
L’anònim aviador – «Un cadáver hallado en un aparato Junker nº 967 de nacionalidad alemana», diu el llibre d’òbits – va ser enterrat el 28 de març al cementiri d’Enviny, i al gener del 1982 va ser traslladat al cementiri militar alemany de Cuacos de Yeste (Càceres), on avui reposa sota el desolador epitafi d’«Ein unbekannter Deutscher Soldat». És a dir, Un soldat alemany desconegut. Persisteixen els enigmes al voltant del Junkers: ¿per què va caure: atac enemic o avaria?, es demana Pla. ¿Per què es va recuperar el cos d’un sol, quan la tripulació del bombarder la integraven quatre homes? ¿Es van llençar els companys en paracaigudes i ell va preferir quedar-se a bord fins al final? ¿Què en pensaria del vers de Papasseit: «El més bonic ocell, que és l’avió?»

Més informació: Ajuntament de Sort
Crònica d’Andrés Luengo des d’Escaldes-Engordany
Font: EL PERIÓDICO D’ANDORRA, dimarts 14 de desembre del 2010 (enllaç)

El Camí de la Llibertat, o com aprofitar el patrimoni per captar turisme cultural

La presència a Sort de Chuck Yeager forma part del paquet d’activitats organitzades al voltant del Museu i el Camí de la Llibertat. El primer va reconvertir al 2007 en centre d’interpretació del fenomen dels evadits l’antiga presó del partit judicial de la localitat, amb plafons explicatius i l’exhibició d’objectes d’aviadors aliats i de les restes d’un avió alemany que es va estavellar a la muntanya d’Enviny. El Camí de la Llibertat uneix des del 2008 en un itinerari senyalitzat les localitats de Seix, a l’Arièja, i d’Alòs d’Isil, al Pallars Sobirà, i cada segon cap de setmana de juliol s’organitza una marxa amb la participació de descendents dels evadits que durant la II Guerra Mundial van seguir aquesta ruta – o altres de similars – per fugir dels nazis. Vet aquí un exemple de com aprofitar el patrimoni històric com a ganxo turístic. Ho recorda Calvet, autor de Les muntanyes de la llibertat – la monografia definitiva sobre la matèria – per a qui «seria interessant que Andorra recordés amb una iniciativa similar el seu paper en el pas d’evadits». Un paper, diu, «singularíssim» tant per la infraestructura hotelera que tenia el Principat ja a mitjans dels anys 40, com per l’especificitat política del país i per l’extraordinària concentració de guies i passadors que s’hi han identificat. Calvet proposa abalisar per exemple la ruta del port de Siguer, una de les més transitades pels evadits que venien a espetegar a Andorra, i habilitar un centre d’interpretació amb plafons que contextualitzin el paper d’Andorra en el drama de les evasions: «Es tracta d’iniciatives que atreuen un turisme molt específic i d’alt poder adquisitiu, interessat en la història, i també el creixen turisme israelià, que hi té un interès quasi personal». Seguint l’exemple del Pallars, Calvet proposa embarcar en l’aventura algun municipi de la banda francesa. A veure doncs si algú en pren nota, i superem d’una vegada l’etapa del monument commemoratiu.

Crònica d’A.L. des de La Massana
Font: EL PERIÒDIC D’ANDORRA, dijous 14 d’octubre del 2010 (enllaç)

Neixen dos óssos al Pirineu i els ramaders agrupen 34.000 ovelles per protegir-les

Fauna * Grans depredadors * França confirma la presència de dos cadells d’ós, de sexe i filiació encara desconeguts, a 8 quilòmetres de la frontera amb Lleida * Elevan la població a 24 exemplars, pocs per garantir-ne la conservació * Reintroduccions * França estudia noves reintroduccions i el Conselh d’Aran i associacions ramaderes s’hi oposen

Dos cadells d’ós han nascut aquest any al Pirineu i eleven la població estimada d’aquesta espècie a 24 exemplars. El ministeri d’Ecologia francès ha confirmat la presència d’aquests nous óssos, juntament amb la seua mare, a la localitat de Couflens, a uns 8 quilòmetres del port de Salau, a través d’observacions i rastres com petjades i pèl recollits en les últimes dos setmanes. L’equip de seguiment d’aquesta espècie a França estudia la possibilitat que els cadells d’ós siguin cries de la femella coneguda com Caramelles, descendents dels primers óssos reintroduïts i nascuda el 1997, o bé d’una óssa descendent d’aquesta nascuda el 2002. Anàlisis genètiques d’excrements i pèl hauran de determinar-ne el sexe i la filiació en les pròximes setmanes.
En els últims dos anys, quatre nous óssos han nascut al Pirineu. Als descoberts el juny, s’hi afegeixen els dos cadells de l’óssa Hvala nascuts l’any 2009. No obstant, la mort de dos femelles des del 2006 (Palouma i Franska) han frenat el creixement de la població per sota de les expectatives.
El ministeri d’Ecologia francès va anunciar al gener la seua intenció d’efectuar noves reintroduccions, al considerar que la població actual d’óssos no garanteix la continuïtat de l’espècie al Pirineu. Aquesta qüestió s’haurà de tractar en el pla de conservació que el Govern francès ha d’aprovar aquest any. Davant de l’oposició d’agrupacions de ramaders del sud de França i del Conselh d’Aran, entitats ecologistes han formulat queixes davant de la Unió Europea per forçar l’alliberament de més plantígrads.
D’altra banda, el programa de reagrupament de bestiar del departament de Medi Ambient ha reunit aquest any 34.000 caps de bestiar de cinquanta ramaders de tres comarques, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Un pastor vigila el bestiar durant l’època d’estiu, amb l’objectiu d’evitar els atacs de l’ós. A Aran hi ha un programa similar que coordina el Conselh Generau. La conselleria destina cada any uns 150.000 euros anuals a la protecció i vigilància dels ramats.
El president de la Federació d’Oví i Cabrum de Catalunya, Francesc Batalla, va comentar que el programa ajuda a mantindre l’activitat en alta muntanya, tot i que va reclamar noves mesures com nous refugis per a pastors i va assenyalar que el Govern estudia partides addicionals per a aquest tipus d’equipaments, així com per a camps amb tanques per protegir el bestiar.
Per la seua part, l’associació ecologista DEPANA va fer públiques ahir imatges dels dos óssos, possiblement els descendents de Hvala nascuts l’any 2009, preses a Bossòst entre el maig i el juny.

LES CLAUS

Vigilància tecnològica
La direcció general de Medi Natural disposa d’un programa informàtic que estableix les zones de més a menys perill d’atac d’ós, i les cataloga en zones de categoria u, on hi ha hagut predacions, i dos, on hi ha més possibilitats d’atac, només al sud d’Aran.
Pasturatge tradicional
Des de fa anys, a la muntanya de Llessui, el Pepito d’Estac s’encarrega a l’estiu dels ramats de la zona i es passa tres mesos, fins a principis d’octubre, a la muntanya. Aquest any vigila unes 4.000 ovelles de vuit ramaders de Llessui, Enviny i Estac. Ja fa més de quaranta anys que treballa com a pastor.
Sense atacs d’ós
Per la seua part, el delegat de Medi Ambient al Pirineu, Òscar Augé, va assenyalar que l’objectiu del programa és fer més segura la feina dels ramaders i des de l’any 2007 no s’han detectat atacs de plantígrads contra els ramats agrupats.

Crònica de Raul Ramírez i Anna Farràs des de Lleida i Sort
Font: SEGRE, divendres 2 de juliol del 2010 (enllaç)