Tribuna
El socialistes han sortit en tromba, criticant els PGE del 2012. És el més habitual quan no governen. I la diputada socialista per Lleida no podia ser una excepció. Es necessiten, no obstant, grans dosis de cinisme per traslladar al Partit Popular, que governa des de fa només quatre mesos, les responsabilitats dels errors i els malbarataments dels gairebé vuit anys de govern socialista, que obliguen a fer severs ajustos.
Si volem seguir en l’euro i no volem que ens intervinguin, aquests pressupostos han de servir per al sanejament de la nostra economia.
Com s’ha dit fins a la sacietat, aquests pressupostos tenen una característica principal. L’austeritat, obligada per excessos com el de l’últim pressupost, que es va tancar amb 90.000 milions d’euros de diferència entre els diners gastats i els ingressats. I quan es gasta més del que s’ingressa, ve el dèficit, el deute i el pagament obligat del principal i els interessos, que arriben a l’astronòmica xifra de 29.000 milions d’euros i que es converteixen en una de les principals partides de despesa de l’Estat.
A més, com que el dèficit heretat no ha sigut del 6 per cent, com assegurava el Govern de Zapatero, sinó del 8,5 per cent, per reduir-lo des d’aquesta xifra al 5,3 per cent exigit per Brussel·les, l’esforç ha de ser titànic, perquè cada punt de dèficit suposa 10.000 milions d’euros. Per això, si volem seguir en l’euro i no volem que ens intervinguin, aquests pressupostos han de servir per al sanejament de la nostra economia, sense el qual és impossible recuperar la inversió i l’activitat necessària per crear ocupació i garantir l’estat del benestar.
No obstant, des de l’òptica lleidatana, els PGE per al 2012 no estan tan malament, perquè la reducció respecte a l’anterior, l’últim pressupost socialista, és només del 7 per cent. Va ser precisament en aquest pressupost, en el de l’any 2011, on es va reduir la dotació per a Lleida en més d’un 30 per cent respecte al 2010. No cal ser gaire viu ni escrutar els comptes de l’Estat per comparar les enormes diferències entre les inversions que arriben a Lleida durant el període que va governar el Partit Popular, del 1996 al 2004, i les que no han arribat en l’etapa 2004-2012 del Govern de Zapatero.
N’hi ha prou de contemplar la realitat. L’AVE a Lleida, l’autovia Cervera-Igualada, el túnel de Vielha a la CN-230, la futura A-14 i el canal Segarra-Garrigues, executades o impulsds decisivament durant el Govern d’Aznar, són realitats que tots podem constatar. Com també és una altra realitat que aquestes inversions es van compaginar amb la creació de 5 milions de llocs de treball i la disminució de l’atur del 22 a l’11 per cent, la reducció del dèficit heretat del Govern de Felipe González del 7 per cent al dèficit zero, la supressió de l’IAE, la baixada dos vegades de l’IRPF i el compliment de totes les exigències que ens van permetre d’ingressar a l’Europa de l’euro, de la qual ara estem a punt de ser expulsats.
I què és el que s’ha fet des del 2004 fins al 2011, a part d’elevar l’atur de l’11 al 22 per cent i el dèficit zero al 8,5 per cent? Anem a les autovies, que és on concentra les seues crítiques la diputada socialista. Encara que no s’haguessin produït retallades no s’hauria pogut avançar. Perquè la construcció d’una autovia, o un tram, requereix una sèrie de fases prèvies que, durant aquests vuit anys de Rodríguez Zapatero, han estat absolutament paralitzades, com són l’estudi informatiu, l’informe públic, la redacció del projecte, la declaració de l’impacte ambiental o la licitació de l’obra.
Precisament, una de les claus perquè es mantingués viu el ritme de la inversió des del 1996 fins al 2004 és que s’escalonaven les referides fases prèvies en les diverses infraestructures perquè no es paralitzessin. Vegem les autovies més notables que afecten Lleida. En vuit anys, l’autovia A-22 Lleida-Osca no ha arribat ni al límit de la veïna província, per això en aquests PGE del 2012 comptarà amb una dotació per a l’execució d’11,3 milions d’euros.
Però l’autovia A-14 Lleida-Val d’Aran-frontera francesa és que ni s’ha començat. El cúmul de despropòsits que afecten aquesta autovia queda reflectit en el fet que no s’ha començat pel principi, com seria el més natural. És més, a l’estiu del 2010, l’anterior govern va decidir la rescissió de les obres del tram inicial Lleida-Rosselló, les expropiacions del qual encara estan per pagar. Com també ho estan la meitat de les expropiacions del tram Rosselló-Almenar, que és l’únic que s’ha finalitzat en aquests vuit anys i està pendent de posada en servei.
L’estat de la tramitació de la resta de l’autovia A-14, tan reclamada, sobretot ara, pels alcaldes de les poblacions afectades, és el següent. El més avançat és el tram Almenar-límit província de Lleida, que està en fase de redacció de projecte. El tram Sopeira-boca sud del túnel de Vielha i el tram túnel de Vielha-frontera francesa no han superat la fase de l’estudi informatiu, igual que pràcticament tots els trams de la CN-260, Eix Pirinenc, al seu pas per Lleida, tram Canturri-Adrall i variants de Senterada, Sort i la Seu d’Urgell. I encara no està aprovat el projecte del tram Xerallo-el Pont de Suert i el de la variant de Pobla de Segur.
Tampoc hi ha hagut temps en vuit anys ni tan sols que es redactés l’estudi informatiu de la A-27 Montblanc-Lleida. En vista de tot plegat s’ha de deduir, com he dit abans, que els abundants malbarataments socialistes d’aquests anys no només no s’han traduït en inversions per a Lleida, és que, a més, les diferents fases prèvies que es necessita superar per adjudicar i començar una obra estan pendents, cosa que demostra l’escassa voluntat política per emprendre-les.
Per tot plegat, el compromís d’aquest govern i de la ministra de Foment, Ana Pastor, és doble. D’una banda, sanejar l’economia per disposar de prou recursos per impulsar les infraestructures, i això es fa arribant a l’estabilitat pressupostària – per cert, la setmana passada hi va votar en contra el PSOE al Congrés, trencant el pacte a què es va arribar entre Mariano Rajoy i José Luis Rodríguez Zapatero. De l’altra, aprofitant aquests pressupostos d’austeritat i aquest temps per impulsar les fases prèvies que requereix la construcció d’una obra i que permet utilitzar les futures disponibilitats pressupostàries.
Text de José Ignacio Llorens Torres · Diputat PP per Lleida · President Comissió d’Agricultura del Congrés dels Diputats
Font: SEGRE, dijous 19 d’abril del 2012 (enllaç)
