Ós fumador, ós ballador

En temps de crisi i retallades, amb una enorme tisora a l’aguait sobrevolant TV-3, és difícil entendre i justificar una estrena com Gran nord, una espècie de comèdia de costumisme axarlotat i surrealisme cutre. No li nego a la televisió pública de Catalunya la capacitat d’invertir en entreteniment. Però aquí, més que una inversió el que sembla que han fet és una despesa inútil. Quin paper més galdós li ha caigut a sobre al meu molt estimat Pep Cruz, que l’han fet debutar fent d’ós, i a sobre d’ós fumador. El mateix podríem dir dels excel·lents Aina Clotet, Mercè Arànega, Nacho Fresneda o Manuel Barceló. Al servei d’aquest guió, d’aquesta historieta, no hi ha actor, ni actriu, que pugui redimir la bufonada. Deuen estar fins els ciutadans del Pallars: els han pintat com uns rupestres aborígens d’un territori protohistòric al qual només faltava incrustar-hi un Obèlix i un druida Panoràmix, encara que no descarto que en pròxims capítols acabin apareixent per una banda o altra. També deu estar content el gremi de plantígrads del Pirineu: aquest pobre ós que han tret – crec que ve de Madrid, d’un ensinistrador d’óssos per a astracanades zoològiques televisives -, que surt enmig del bosc ballant I love to love amb la mossa d’esquadra, ha estat una escena d’un patetisme difícil de superar. Home, si li haguessin donat aquest projecte al meu admirat Joan Lluís Bozzo, és possible que amb el seu enginy i la seva conyeta hauria aconseguit una espècie de Memòria dels Cargols versió terres de Ponent, o sigui, Memòria dels Caragols, i segurament hauríem disfrutat. Però lamentablement Bozzo no està a la nòmina de la productora que firma aquesta bufonada. Posats a trobar-hi, amb voluntat, alguna cosa, alguna idea, un element mínimament aprofitable, m’ha semblat suggerent, per heterodox, fins i tot per inconvenient i políticament incorrecte, el personatge del mosso d’esquadra que interpreta Roger Coma. Quan la seva companya, pistola en mà, balla amb l’ós ensinistrat, a Roger li entra un gran desassossec i agafa una escopeta i li clava un tret a l’ós, un dard narcotitzant. I és tanta la seva poca traça que en lloc de tocar la bèstia fa diana en la seva companya Aina.
¡Ahh! Aquest cop del mosso, que a menys de cinc metres de distància és incapaç d’encertar l’ós, m’ha semblat que era un sensacional homenatge a aquell altre ós anomenat Mitrofan que temps enrere va abatre el Monarca.

Més informació: Gran Nord
Text de Ferran Monegal – Tu i jo som tres
Font: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, dijous 10 de maig del 2012 (pdf)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s