«Quan poso en ordre les frases s’ordenen els fets»

Entrevista · Maria Barbal, escriptora
L’escriptora de Tremp va visitar, el passat dia 24 de maig, la biblioteca comarcal Marquès d’Olivart de les Borges Blanques on, davant d’un públic conformat per més de cinquanta persones, va parlar sobre els seus mètodes d’escriptura i les seves novel·les, entre les quals destaquen Pedra de tartera i Emma. Professora de secundària i amant de les lletres, Maria Barbal va deixar el seu Pallars per anar a estudiar a Barcelona. L’esforç ha acabat donant els seus fruits i ara Barbal és una de les escriptores catalanes més reconegudes, premiada amb guardons de la talla de la Creu de Sant Jordi.
«Vaig començar en l’escriptura sense un plantejament general de voler escriure, de voler comunicar, de voler ser escriptora»
«M’inquieta veure coses del Pallars, perquè sé que aniré notant qüestions que no m’acabaran d’agradar»

Maria Barbal és una escriptora pallaresa nascuda a Tremp l’any 1949. Amb tan sols 15 anys es va traslladar a viure a Barcelona, on va estudiar Filologia Hispànica i va descobrir el seu amor per les lletres. Amb novel·les com Pedra de tartera i Emma, i els reculls de contes La mort de Teresa o Ulleres de sol, entre d’altres, la seva obra ha estat reconeguda amb premis de la talla del Premi Nacional de Literatura, el Premi Serra d’Or o el Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana.
Quan va decidir vostè que volia ser escriptora?
Jo vaig sentir que volia escriure cap als anys vuitanta, just abans d’escriure Pedra de tartera i publicar-la. La novel·la és de l’any 1985 i crec que m’hi vaig posar cap als anys 80.
Vivint a Tremp no li va aflorar la necessitat de plasmar històries sobre el paper?
Bé, jo era bona lectora perquè al meu pare li agradava molt llegir i hi havia llibres a casa i sí, havia escrit alguns versos, alguna petita prosa, alguna crònica de viatge. I això és tot.
I què li fa decidir-se per l’escriptura?
El que em fa decidir per l’escriptura és tenir una història que m’inquieta i que vull expressar, que noto que si no ho faig d’una manera més profunda que l’oral doncs no quedarà ben explicada. És aquest impuls el que em fa escriure la primera novel·la.
Vostè llavors ja havia estudiat Filologia Hispànica.
Sí, jo vaig haver d’estudiar, dins de Filologia i Lletres, Filologia Romànica, Hispànica. Llavors ja ho havia estudiat i en aquell moment em dedicava a l’ensenyament mitjà.
Llavors la primera novel·la que escriu és Pedra de tartera, que va acabar sent tot un èxit. Com ho va fer per assimilar aquest èxit?
Doncs, a poc a poc (riu). Tampoc va venir d’una manera extraordinàriament forta, tot i que sí que des del primer moment va ser una novel·la que va presentar sorpreses; sorpreses que sempre eren positives. L’editorial la va publicar, hi va haver una bona rebuda per part del públic, es va anar reeditant, i així diríem, a poc a poc, va anar tenint un efecte positiu.
La història narrada a Pedra de tartera transcorre en un territori de muntanya. Es va inspirar en la seva vivència d’infantesa?
Sí, és a dir, la novel·la té un rerefons històric concret com els fets de la Guerra Civil en el darrer any, que són d’una gran duresa a les valls del Pallars i narra com unes famílies queden profundament afectades per aquests fets. Llavors jo trio una d’aquestes famílies i, en concret, una d’aquestes vídues i la desenvolupo. En el rerefons també hi ha vivències meves en el sentit que jo conec aquell paisatge, el conec amb profunditat, en conec el dialecte, etc. És a dir, que hi ha dos nivells diferents: un és el purament històric que jo no he viscut, i després l’altre ja és la capacitat de descriure alguna cosa que t’és molt coneguda, molt pròxima.
I a partir d’aquest moment vostè ja no es desenganxa de la literatura.
Exactament. Jo començo només per una història sense un plantejament general de voler escriure, de voler comunicar, de voler ser escriptora, i en canvi, aquesta experiència concreta em fa veure que és un camí que jo puc continuar.
Què diria vostè que li aporta l’escriptura a nivell personal?
Doncs, diversos beneficis. D’una banda, m’ajuda a pensar i a aprofundir en els termes triats, i de l’altra, m’exigeix un treball lingüístic molt poderós que ordena els fets. I quan ordeno les frases s’ordenen els fets o viceversa. També m’aporta una dedicació a la ficció, que em sembla que és una forma de comunicar-se diferent de la directa. És una forma indirecta, distanciada, però que pot arribar a ser molt més profunda que qualsevol altra comunicació.
Vostè té algun ritual o alguna mania a l’hora d’escriure?
Bé, no. No tinc gaires rituals però sí que estic millor en silenci. No em van bé els sorolls i la música tampoc.
Va sempre amb una llibreta a la bossa?
Hauria d’anar-hi (riu). Em va molt bé tenir-la perquè hi ha idees que salten en un moment inesperat i que si no les anotes, en el meu cas, si no les anoto les oblido sovint.
Vostè manté vincles amb el Pallars?
Sí, jo no l’he tallat mai el meu vincle amb el Pallars, perquè hi ha la meva família íntima, és a dir, la mare, un germà, etc. Hi vaig molt sovint. Hi vaig cada quinze dies o cada setmana, de vegades. Hi tinc moltes amistats, també.
I des del punt de vista d’una pallaresa, què li sembla la sèrie Gran Nord de TV3, que tantes crítiques ha rebut a les xarxes socials?
Jo la veritat és que no sé què ha portat la sèrie com a reacció. Confesso que l’he vista parcialment. Per circumstàncies diverses no n’he vist cap capítol sencer. Per tant, sé més o menys de què va, però… No ho puc valorar.
A nivell de dialecte, què en pot dir?
Jo, per exemple, vaig captar que deixen xiquet i allà no es diu, s’usa més com a adjectiu que no pas com a substantiu. D’altra banda, vaig veure que la persona que feia el seguiment era la mateixa persona que va fer el dels actors i actrius de Pedra de tartera, que jo crec que ho va fer molt bé i, per tant, em va desconcertar una mica. Però com que tampoc sé si representa que aquells personatges no són exactament tots d’allí, sinó que hi ha gent que s’ha mogut d’una banda a l’altra, no ho vaig poder valorar bé. El tema del primitivisme sí que m’ho va semblar, hi ha algun personatge que em sembla bastant improbable trobar-lo avui al Pallars. El que sí que em passa una cosa, ho he de confessar i millor que ho faci (riu), i és que de vegades es fan coses sobre el Pallars i m’inquieta bastant veure-ho i pensar que m’aniré posant nerviosa perquè aniré notant qüestions que no m’acabaran d’agradar. I no passa res perquè jo sóc una persona que viu a Barcelona i que, per tant, no estic estrictament allí, però sé que allí la gent té la pell fina, i ho sé per mi mateixa, que els sap greu si senten que tens un accent que no és el d’allà. És una cosa bastant absurda però que alhora l’entenc, és a dir, que hi ha una mena de contradicció.
El 24 de maig va fer una xerrada a la biblioteca de les Borges Blanques. Com va anar?
Bé, la veritat és que l’experiència dels clubs de lectura generalment és molt bona perquè, és clar, què n’he de de dir de persones que amb totes les oportunitats que avui hi ha es reuneixen un cop a la setmana, normalment, i comparteixen un llibre? És a dir, tothom se’l llegeix pel seu compte però després el comenten i doncs alguna vegada conversen amb l’autor o autora. I sempre que he tingut aquesta experiència, que ha estat moltes vegades en els últims anys, doncs he de dir que ha sigut positiva. Jo no recordo cap que hagi estat negativa. Sí que, de vegades, hi ha una espècie de focalització en qüestions que no tenen tant a veure amb la literatura com amb el plantejament del tema o dels fets que descriu la literatura. I aquí potser sí que de vegades m’he sentit una mica incòmoda, però concretant en les Borges Blanques va anar molt bé, perquè vaig fer una exposició sobre la meva trajectòria literària, a part de la presentació per part de la bibliotecària, i després el més interessant van ser les qüestions que van presentar les persones del club de lectura i d’altres persones que no són del club de lectura però que han llegit algun llibre meu, i aquí hi ha una gamma de preguntes que solen ser molt enriquidores, molt interessants. Perquè, des de preguntes concretes sobre una lectura, que en aquest cas era la novel·la Emma, a preguntes sobre el fet literari i l’escriptura, perquè sempre hi ha persones interessades i, paral·lelament, sobre la lectura, i després preguntes sobre l’edició, els premis literaris… És a dir, qüestions relacionades amb el món purament del llibre.
Li van preguntar, també, per les seves tècniques d’escriptura. Com es definiria vostè com a escriptora?
Una pregunta que hi va haver va ser, per exemple, com et planteges una novel·la, qué és el primer que tens o has de tenir per tirar-la endavant. I jo vaig explicar que no totes les novel·les les he fet igual ni he tingut el mateix punt de partida, però sí que, en general, abans de posar-me a escriure, he de tenir una idea bàsica, global de l’argument, vull dir detallada, després uns quants personatges, que poden ser d’un a cinc, podríem dir, fins a trobar la veu narrativa, és a dir, aquella veu que explica els fets.
Vostè per on comença, per un personatge o per una història?
Jo sempre començo per una història però això va molt aparellat a un personatge. A un o més d’un, normalment és així. És a dir, que penses la història i, immediatament, quan la penses la penses amb personatges.
Quin és el seu autor preferit?
Ui, són molts, són moltíssims!
Algun nom que destaqui?
Hi ha etapes també, he de reconèixer que em va a èpoques. Últimament, m’agrada molt una autora canadenca que es diu Alice Munro. Normalment, fa narracions no breus, sinó mitjanes. També m’agrada molt la McCullers, que és una autora del sud dels Estats Units i fa molts anys que ja és morta. I també una autora que es diu Irène Némirovsky, que va morir just després de la Segona Guerra Mundial, era jueva, i escrivia en francès perquè, de fet, ella era a França des de petita. Va morir a causa de ser jueva i se li ha trobat obra ara i les seves filles són les que l’han publicada. És una obra molt interessant, una escriptura molt senzilla però molt perfeccionista, amb unes històries que m’agraden molt, o bé per la força del que expliquen o bé per la bellesa. Normalment és per les dues coses, que van aparellades.
I de casa, d’autors catalans?
Ui, d’autors catalans, doncs, la Rodoreda és una autora molt important perquè d’alguna manera és d’aquells autors que permeten recuperar la tradició pròpia quan no l’has pogut conèixer en el seu moment, com és el cas de la meva generació, que hem estat educats en castellà i amb referents castellans, i doncs per a mi, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Agustí Bartra, aquesta generació diríem de l’exili, són importantíssims perquè són els que, de sobte, et descobreixen que hi ha persones que han escrit en la teva llengua d’una manera molt positiva, molt bella i molt profunda. Per a mi, tota aquesta generació és molt interessant i potser en destacaria el cas de Mercè Rodoreda, ja pel seu estil específic, que és molt brillant.
Vostè en quins moments del dia acostuma a llegir?
A llegir podríem dir que tot el dia perquè sempre estic llegint. Bé sempre, llegeixo molt sovint i aquí hi hauria una varietat: des del diari, o alguns diaris, fins a una novel·la, poesia, teatre o el que sigui. Llegeixo una mica de tot, però més narrativa. I pot ser que a mig matí estigui llegint alguna cosa. De vegades, per documentar-me per la meva escriptura també llegeixo. També al vespre… depèn una mica del dia.
Té alguna afició a part de llegir i escriure?
No, a part de parlar-ne, en aquest moment no (riu). He fet de professora durant molts anys, fins fa una dotzena d’anys, aproximadament, que ho vaig deixar.
Com veu el panorama d’escriptors a Catalunya?
Hi veig un panorama molt bo. Ja fa anys que ho veig, però darrerament hi ha tant narradors, com poetes, com autors de teatre… Hi ha, des de fa no sé quantes generacions, persones que escriuen i que ho fan molt i molt bé. Jo crec que tenim molta esperança des d’aquest punt de vista.
I el futur de la llengua, com el veu?
Doncs, això és molt més complicat perquè això afectat tota la societat i és molt més difícil de controlar quan no tens totalment els mitjans, el poder que aquesta llengua s’aprengui i es mantingui com caldria.

Text de Neus Martí Llurba
Font: LECTURA núm. 733, 10/06/2012 (pdf)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s