Les dames de França

“Maleïda terbolina”, de Josep Mitjana, és un llibre tendre, nostàlgic i evocador. Que vessa material literari de primera.

Biscarbó és un poblet del port del Cantó, a 1.500 metres d’altitud i sense cap veí permanent. Fins fa cosa de mig segle, hi havia sis cases habitades i molta vida. Un petit món perdut i un temps periclitat que podem reviure ara de la mà de Maleïda terbolina, de Josep Mitjana, editat per Pagès, recull de vivències personals i familiars escrit amb gràcia descriptiva i minuciositat detallista (la literatura són els detalls), servint-se d’un registre dialectal que reivindica localismes deliciosos com agaliu, potxó, trebulosi, paparnear, nyaupir, esforrubiar, arrillar, escabotar, escorrumflar, esbaiolar-se o fer rota, que els aranesos denominen fer ruta, i que consisteix a obrir-se pas amb pales entremig d’un bon tou de neu.
Mitjana tracta el passat en aquella comunitat minúscula d’alta muntanya amb un distanciament irònic, evitant lamentacions i victimismes, fins al punt que de vegades la terbolina o trebolina – un ventot glaçat que fueteja aquells enlairats paratges – sembla més aviat beneïda. No ens trobem davant d’un llibre cru, planyívol o ressentit, sinó tendre, nostàlgic i evocador. Que vessa material literari de primera: només els avantpassats, tan novel·lístics, ja donarien per confegir unes quantes sagues.
Justament la relació familiar d’aquest biscarbolí establert a Lleida amb la part francesa de la parentela – predestinat a casar-se amb una professora de francès, i excel·lent intèrpret d’acordió com ell mateix – proporciona dues anècdotes ben divertides. El pare de l’autor anava cada any a la verema a l’altre costat de frontera. De tornada, li explicava al seu fill que havia estat en un establiment de Perpinyà conegut com a Aux Dames de France. El petit Josep va estar sempre convençut que es tractava d’un «antre de perdició», fins que va descobrir personalment, molts anys més tard, que era el nom d’uns coneguts grans magatzems.
La segona anècdota fa referència a la cosina de París, una noia força atractiva d’uns trenta anys, divorciada, treballadora de la Renault, que anava a passar els estius a Biscarbó i tenia el saludable costum de prendre el sol tota nua al porxo de l’era. No cal dir la revolució que allò suposava per a un vilaró mig perdut que fins cap a 1950 no va veure com hi arribaven la llum i la carretera, i on el mitjà de transport habitual era el camió de la llet, que tardava cinc hores per arribar a la Seu.

Més informació: Ajuntament de Sort
Text de Vidal Vidal – Dia de reg
Font: SEGRE, diumenge 1 de juliol del 2012 (pdf)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s