I si els temps canvien… cap a pitjor?

La creadora · Maria Barbal

Maria Barbal viu des de fa 34 anys en un pis de l’Eixample esquerre. Des del balcó es veu un paisatge obert, gens atapeït de ciment, gràcies a un solar sense construir. «Era una antiga residència religiosa per a pobres, pobres de debò, de quan es veien pel carrer, perquè Barcelona n’era plena. Jo veia les finestres com s’obrien i es tancaven, i a gent que guaitava per elles. Amb el temps van enderrocar l’edifici i durant molts anys el barri ha reivindicat que s’hi fes una zona verda, algun equipament social amb jardinet. No en tenim cap. L’altre dia van obrir un quadradet de verd i hauries de veure com s’omple de gent a la tarda. Ara, amb la crisi, tenim por que se n’oblidin». Maria Barbal parla amb lentitud i amb to suau, no s’enfada. A la sala on seiem per fer la xerrada hi ha un quadre abstracte, informalista, de Josep Maragall, que dóna el contrapunt tèrbol als altres quadres de natures mortes i paisatges tranquils. Al costat del televisor, la caràtula d’un vell vinil de Bob Dylan, The times they are a-changin’, testimoni d’una dècada de revoltes: For the loser now / will be later to win / for the times they are a-changin’. «És del meu marit – diu Maria Barbal -; a mi m’agrada més la música romàntica, Beethoven. Abans, durant una època, vaig anar molt al Palau i a l’Auditori. Ara ho he deixat fer fer».
Els temps han canviat i l’escriptura de Maria Barbal, també. Ja fa vint-i-cinc anys que va publicar Pedra de tartera. «Ja no sóc la mateixa», diu l’escriptora. Ara té avançada la redacció d’una nova novel·la. El periodista li demana que n’expliqui la trama, però ella es resisteix a donar massa claus. «Com acostumo a fer, també aquí parteixo d’un personatge i d’un fet real, a partir del qual començo la feina de ficcionar fins al punt que aquest fet real perd transcendència, deixar de ser el centre i pren importància tot allò que l’envolta». El període històric s’enceta als anys setanta i arriba a l’any 2000 i escaig. Dins el marc de tres generacions, hi ha tres personatges principals relacionats entre ells. L’acció passa en un barri marginal de Barcelona amb una incursió petita a Andalusia. El rerefons històric és el de la transició i els moviments de reivindicació obrera. «Ara bé – puntualitza -, no es tracta d’una novel·la sobre els moviments obrers».
L’autora als anys setanta ja havia deixat el Pallars per anar a viure a Barcelona, on va fer el batxillerat superior. Després es va matricular a Filosofia i Lletres a la UB, uns estudis que, diu, no li van servir de gran cosa. De José Manuel Blecua en destaca el seu parlar amical més que no l’ensenyament de la història de la literatura, i d’Antoni Vilanova en diu que era més metòdic, però més distint. «La universitat em va servir per conèixer gent, per exemple Jaume Cabré, que era company no només de classe, sinó de grup. I també per intercanviar llibres i lectures». A ella li agradava la poesia i participava a les revoltes estudiantils. «Jo no era de cap partit i m’ho mirava tot des de certa distància. Una vegada la policia va entrar a l’Aula Magna i em va prendre el carnet d’identitat, però no estava a primera línia. Potser em venia del que va passar a la meva família durant la Guerra Civil, una família afectada per les represàlies que ens van canviar la vida, canviar la vida cap a pitjor, vull dir. Jo estic espantada per herència. Jo acabava de baixar d’un poble de Lleida. Venia de la por». I quan el periodista li comenta els estudis que s’han fet a Rússia amb la conclussió que la por és hereditària i que hauran de passar cinc generacions perquè s’esvaeixi dels gens dels russos que han patit segles de terror, Maria Barbal diu que sí, que s’ho creu.
El clima i els fets que tant van espantar Maria Barbal estan narrats a Pedra de tartera. Ella havia acabat la carrera en castellà i de seguida va matricular-se a un curs de Filologia catalana i va començar a treballar de mestra en català. «No vaig estudiar Filologia perquè tingués al cap que volia ser escriptora o poeta, no. Hi havia dintre meu una necessitat de contar una història que m’hi bullia. Ho necessitava com l’aire per respirar i a més, gràcies a les lectures i la carrera tenia les eines per contar-la i ho vaig fer».
Després, la història segueix i els personatges de Barbal prenen distància amb el que els ha passat als pares i experimenten la dificultat de trencar els lligams amb el que va viure una generació. Ella va escriure quatre llibres seguits que passen al Pallars, l’últim dels quals és Càmfora. Al Carrer Bolívia era la Barcelona obrera del Besòs. Ara, amb la nova novel·la tancarà un cercle generacional. «Què la commou?», li demano. «Les cares de la gent davant un fet qualsevol. Els paisatges». «Què l’indigna?». «La situació actual. És terrible. Més que una crisi, és una desmoralització».
A Alemanya, en un any i mig, va vendre més llibres que a Catalunya durant quinze anys. Per què a la resta d’Espanya no es venen els autors catalans? Maria Barbal ho té molt clar. Cap editor català – i a Barcelona n’hi ha molts que editen en castellà – ha fet mai un esforç ben dirigit a posar fi a aquesta barrera.

El meu mestre

Quan Maria Barbal va acabar la universitat, no tenia pensat dedicar-se a escriure. Llegia només poesia i no va llegir prosa fins més endavant. Va començar per Solitud, de Víctor Català, va seguir amb Mercè Rodoreda i després amb Montserrat Roig i Carme Riera. «Com que vaig començar a escriure tard, ja m’havia llegit les autores de la meva generació». Maria Barbal diu que l’escriptor pot escriure amb llibertat de tot allò que vulgui, però ella considera que hi ha una responsabilitat amb la memòria. La memòria amara tota l’escriptura.

Crònica de Josep Massot
Font: LA VANGUARDIA, dilluns 16 de juliol del 2012 (pdf)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s