1986: l’any en què tots vam ser olímpics

El 17 d’octubre, a Lausana, vam escoltar en directe allò de «a la ville de Barcelona»

L’aleshores director, Ramon Perelló, em crida al despatx i em diu que cap a Lausana a veure si escoltem, tal com va ser, allò de «a la ville de Barcelona» de boca del president del COI, Joan Antoni Samaranch. I allí em tenen, al Citröen GS del representant territorial d’Esports, Jesús Bartolomé, compartint viatge amb el director de l’INEF Lleida, Pere Miró, que acabaria tenint un alt càrrec dins de l’organigrama del COOB’92.
Lausana, com la resta de Suïssa, em va semblar petita, neta i pulida. I, també, que el beure, al canvi, sortia caríssim, i que tots els taxistes o eren fills d’immigrants espanyols o espanyols directament. Quan van arribar la tarda abans del màgic 17 d’octubre de 1986, totes les patums de la política i de l’esport d’aquest país, i de l’estat, ja feia dies que estaven venent el producte Barcelona al Palau de Beaulieu, seu de la 91 Sessió del COI. A les apostes, Barcelona era favorita, però no s’oblidaven els seus fracassos els anys 1924, 1936 i 1972, i sobretot l’ombra de la candidatura de París semblava molt allargada. Al matí, a primera hora, ja érem al Palau per recórrer els estands de les diferents seus candidates. No és per presumir, però allà vaig veure que allò anava de debò. Les altres candidatures venien pòsters i gastronomia. La de Barcelona, projecte, amb un aire diferent i modern (l’avantpassat del PowerPoint, per entendre’ns). Tans sols una cosa grinyolava. La presència entre tanta modernor de Manolo, el del bombo, un anacronisme, vestit de roig, al crit d’«Espanya, Espanya».
Ens diuen que l’exposició de la candidatura ha anat d’allò més bé, amb Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona; Alfonso de Borbón, president del COE; Jordi Pujol i Felipe González. Però el responsable de contestar les preguntes va ser Pasqual Maragall, que va haver de tornar corrent a Barcelona perquè ETA havia matat un policia nacional a la plaça Espanya. Comencen les votacions, Barcelona i París, quina por els francesos!, van superant els talls. Cauen Amsterdam, Belgrad, Brisbane, Birmingham… Fins que arriben dos quarts de dos de la tarda. Silenci sepulcral. Samaranch porta el sobre decisiu. L’obre amb parsimònia. Si fos un programa televisiu haguessin fet un tall per a la publicitat. Però no és el cas. I diu la frase màgica: Barcelona.
Em miro Joan Ganyet, una mica més enllà. Està embogit perquè es veu amb la Seu d’Urgell olímpica malgrat la competència de Sort. El Pallars ven un gran riu. Ell, un projecte de ciutat que gira al voltant del Parc Olímpic del Segre. Ens retrobem tots al pavelló de Barcelona. Quatre valoracions d’urgència i al telèfon a passar la crònica. Com abans, al dictat. Les fotos que faig amb una càmera petita les guardem per un especial al proper Dominical de SEGRE. Després, festa grossa amb les ciutats guanyadores com a amfitriones (l’altra és Albertville, que s’emporta els Jocs d’Hivern). Lausana 1986 va ser l’inici d’un seguit de viatges, almenys un per mes, que vam fer amb el Lleonard Delshams, a la Seu per veure com creixia el Parc del Segre fins a ser una realitat, amb l’estrena oficial amb el Preolímpic i després acollint les proves d’aigües braves el 92 que va cobrir el José Carlos Monge. A mi em va tocar anar a Barcelona. Es veu que ja era tot un expert en olimpisme. Des del 23 de juliol del 92 fins a l’11 d’agost, vaig compartir un petit dúplex a la Vila de Premsa de la Vall d’Hebron amb Félix Monreal del Diario de Navarra. Ell seguia els esportistes navarresos i jo, és clar, els lleidatans. Junts vam veure com queien les medalles espanyoles, una per una, fins a les vint-i-dos totals. Cada matí passava els reportatges amb un ordinador prehistòric, vist d’ara, amb la complicitat de la Maria Terré a la redacció per veure com quatre de cada cinc vegades es tallava la connexió telefònica; i les fotos enviades per missatger l’endemà, a la redacció. Amavisca (fins a aquell estiu a la UE Lleida), or en futbol; la selecció d’hoquei, amb Carles Folguera, va ser plata i la Carmen Acedo, diploma en gimnàstica; els nedadors Itziar Esparza i Sergi Roure… Fins i tot vaig fer-li una pregunta en roda de premsa a Magic Johnson, del Dream Team.
Fins uns quants anys després no tornaria a veure mai tantes estrelles juntes. Va ser en el Centenari del Cine Espanyol a Lleida i a la Mostra de Cinema Llatinoamericana de Catalunya, amb el Joan Ferrer. Però aquesta ja és una altra història.

Text de José Carlos Miranda, redactor en cap de SEGRE
Font: SEGRE, 30 ANYS DE COMPROMÍS AMB LLEIDA I LA SEUA GENT, 03/09/2012 (pdf)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s