Al pot petit…

A Catalunya els municipis amb menys habitants tenen les finances més sanejades i estalvien més diners que no pas els grans, segons un estudi de la Diputació de Lleida sobre els pobles de la demarcació

El Poal és un petit poble del Pla d’Urgell envoltat de camps de panís i explotacions fruiteres. Hi viuen 660 persones i el seu Ajuntament a penes té deutes: només un crèdit de 15.000 euros, quan el pressupost anual del consistori voreja cada any el mig milió d’euros. Això és un deute de 22,7 euros per habitant. L’Ajuntament de Barcelona, per comparar-ho, té un deute de 750 euros per habitant. En els darrers deu anys el consistori del Poal no ha hagut d’anar mai a cap banc a demanar cap nou crèdit. Cada setmana paga religiosament les factures que li han presentat els proveïdors. «Podem passar sense deutes, tot ho fem amb ingressos propis i aprofitant les subvencions que puguem aconseguir», explica Rafel Panadés, alcalde del poble des de l’any 2003.
On és el miracle? Amb el deute públic disparat a totes les administracions, és el Poal un petit oasi financer enmig d’un país ofegat pel deute i els impagaments?
La resposta és que no. Un estudi de la Universitat de Lleida encarregat per la Diputació de Lleida ha calculat les xifres econòmiques de tots els municipis de la demarcació entre el 2007 i el 2011, i la conclusió és clara: com més petit és un municipi, més sanejades té les finances. Al pot petit hi ha la bona confitura.
Dels 231 municipis de la demarcació de Lleida, la majoria tenen menys de 250 habitants. I aquests són precisament els que més estalvi net per habitant generen: 184,78 euros. El grup d’entre 500 i 1.000 habitants, on hi hauria el Poal, l’estalvi net és de 147,07 euros.
Les capitals de comarca grans, de 5.000 a 20.000 habitants, aconsegueixen un estalvi net per habitant de 64,82 per habitant. I és on es troben les pitjors situacions financeres, amb plans de sanejament en marxa per intentar lluitar contra l’excés de deute i les dificultats per pagar-lo. Mollerussa, Tàrrega, Balaguer i Pont de Suert són algunes de les poblacions en aquesta situació. Lleida, l’única ciutat de més de 20.000 habitants a les terres de Ponent, és la que menys estalvi net per habitant produeix: 54,96 euros, segons l’estudi de la Diputació.
Però per què passa, això? Segons escriuen els autors de l’estudi, els pobles petits funcionen sense endeutar-se més del compte senzillament perquè no poden anar al banc i estan acostumats a funcionar amb el que tenen i prou: «La seva capacitat per endeutar-se és escassa, i no tenen patrimoni suficient per pensar a utilitzar-ne una part com a mitjà de finançament extraordinari», diu l’informe. La venda de patrimoni, segons expliquen els autors de l’estudi, ha servit als municipis grans per suplir el tancament del crèdit i evitar prendre mesures dures d’estalvi. En canvi, els petits són els campions en l’autofinançament: 1.324 euros per habitant i any els de menys de 250 habitants, 438 euros els de 1.000 a 2.500 habitants, i 245 euros per habitant i any els de 5.000 a 20.000 habitants. La capital, Lleida, treu els recursos del seu propi finançament en ordre de 236,69 euros per habitant i any.
«Al Poal no hem pogut fer grans equipaments, hem vigilat sempre de fer només allò que podíem pagar, bé amb recursos propis, bé perquè teníem garantida l’ajuda externa per fer-ho», explica Panadés. «I si una cosa es pot fer d’una altra manera, es mira de fer-ho sense gastar». Un exemple: el municipi té escola bressol. Senzilla i casolana. Més que un servei municipal, és una autogestió dels propis pares, tutelat de lluny pel consistori.
No la paga l’Ajuntament, el consistori cedeix un espai, hi posa el manteniment de l’espai, i és una educadora infantil qui gestiona el servei com a autònoma i es finança amb els diners que paguen els pares. Si algun any hi ha pocs nens, el consistori ajuda una mica perquè el servei continuï. Però si no cal, no cal que hi posi ni un cèntim. «Vigilem que no plegui perquè si algun any no es fa els pares portaran els nens a Mollerussa, i això vol dir que molt probablement ja els escolaritzaran per a tota la primària allà i correm el risc de perdre l’escola si ens quedem sense alumnes», explica l’alcalde.
Als nuclis rurals, una escola oberta és símbol d’esperança de mantenir la població i d’aconseguir que parelles joves s’estableixin al municipi. Sense escola, les parelles joves acaben marxant als caps de comarca, i amb elles el futur del poble i dels territoris rurals.
Aquesta és l’altra cara de la moneda: escàs endeutament, però pocs serveis. La llei catalana estableix uns serveis mínims segons la xifra d’habitants de cada municipi. El compleixen amb escreix. Però no poden competir amb els serveis i l’estructura de les grans concentracions. El municipi del Poal té quatre treballadors: el secretari, una administrativa, un agutzil i una dona per al servei de neteja de les instal·lacions municipals. I ja està. Els regidors no cobren, només l’alcalde té dedicació exclusiva però és pensionista i, per tant, no cobra de l’Ajuntament. Aquí, en aquesta escassa capacitat per afrontar serveis, és on entren en joc els consells comarcals i les diputacions. La recollida d’escombraries, el manteniment del clavegueram, l’aigua potable, el transport i el menjador escolars, els serveis tècnics en matèria urbanística i els serveis socials són assumits pels consells comarcals. Al Poal comparteixen arquitecte municipal amb la resta de la comarca gràcies a un acord del Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Un cop cada setmana o cada quinze dies visita el municipi, analitza els projectes en curs, atén les consultes del consistori en aquesta matèria i redacta els informes que toquen. «Un dels serveis compartits de què estem més orgullosos és la recollida selectiva amb contenidors soterrats», explica l’alcalde Panadés. «Gràcies al Consell Comarcal els pobles de la comarca disposen d’un servei excel·lent que, si ho haguéssim de fer cadascú per separat i amb els propis recursos, hauria estat impossible de dur a terme». En els casos de pobles molt petits i aïllats, sovint són els mateixos veïns els que s’encarreguen del manteniment bàsic dels serveis. A l’Ajuntament del Pont de Montanyana, a la Ribagorça, els regidors del poble són els que sense cobrar cap sou com edils fan la neteja dels equipaments, carrers i el manteniment bàsic de l’enllumenat i responen al telèfon si algú truca a l’Ajuntament.

Defensa dels municipis

«Aquí el que està en joc és la defensa dels territoris i de la gent que hi viu», explica el president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé. La seva administració va encarregar l’estudi sobre la viabilitat dels pobles petits com a resposta a la intenció del govern espanyol de fer desaparèixer els ajuntaments petits i unificar els municipis en unitats de més de 20.000 habitants, amb la justificació que així es comparteixen serveis i s’estalvien costos. A la demarcació de Lleida, només la capital supera aquesta xifra. La resta de municipis de Ponent, fins i tot les capitals de comarca, haurien de desaparèixer i fusionar-se en unitats més grans. «L’estudi demostra que l’argument del govern espanyol és fals, els municipis de dimensions petites són més eficients a l’hora de gestionar-se ells mateixos que no pas les grans agrupacions de municipis», explica Reñé, que assegura que la Diputació de Lleida ja no està «per controlar ni vigilar els territoris en nom de l’Estat, sinó per ajudar-los», i acusa el govern espanyol de voler «vampiritzar» a través de les diputacions les competències locals. Ell s’hi negarà, si la proposta espanyola va endavant. «A Catalunya tenim les nostres competències en l’organització territorial», avisa.
La idea del govern espanyol d’unificar municipis té un precedent. Entre els anys 1962 i 1977 es van produir a Catalunya 125 agregacions de petits municipis a favor d’altres de més grans. La majoria, 92, es van produir a la demarcació de Lleida i a Girona (30). L’informe de la diputació lleidatana també posa sobre la taula l’evolució que han tingut aquestes agregacions i el cas de les agrupacions municipals. I la conclusió és negativa: «Com a conseqüència de la fusió municipal es van generar enclavaments i deficiències d’infraestructures entre els nuclis de població i la seva respectiva nova capital municipal».
Ho corroboren els alcaldes afectats. Víctor Orrit, alcalde de Tremp, un municipi amb 29 nuclis agregats i un territori més gran que algunes comarques catalanes, ha explicat en repetides ocasions les dificultats i els sobrecostos que té l’Ajuntament per fer arribar serveis bàsics a nuclis tan allunyats entre si. Per arreglar un fanal d’alguns pobles de la zona de la Terreta, com Castissent, per exemple, la brigada municipal de Tremp ha de desplaçar-se seixanta quilòmetres i travessar un tram ja fora de la demarcació de Lleida per poder arribar-hi i fer la reparació. L’alcalde intenta que aquest fet diferencial es reconegui en el finançament del municipi. El mateix passa a Sort, amb una vintena de nuclis dispersos i que, en canvi, només rep finançament pels seus habitants. «És més fàcil gestionar un municipi amb la gent concentrada en un sol nucli que no pas dispersa pel territori», ha dit l’alcalde Llàtzer Sibís, «però sense serveis en aquests pobles dispersos aviat el territori quedaria buit i vindria l’abandonament del territori, els incendis, el desastre», diu Sibís, que és totalment contrari a la proposta espanyola de fusió de municipis com la que ja va tenir Sort als anys setanta. La crisi en les finances públiques, a més, està castigant especialment aquests municipis engrandits amb les fusions dels anys seixanta i setanta. Transport escolar gratuït per als alumnes dels nuclis allunyats (com que són del mateix municipi, no hi tenen dret) o els ajuts del pla de manteniment de la xarxa de camins del Pirineu (vital per comunicar nuclis aïllats) han deixat d’arribar per la crisi.

La identitat, també

L’estudi de la Diputació de Lleida també explica un fenomen poc quantitatiu però que també té un pes específic: la feina dels municipis en la sociabilitat local i l’assentament de la població al territori. Les administracions locals vehiculen les aspiracions i queixes d’una comunitat i redueixen les tensions socials. «I mantenen la identitat», rebla el president de la Diputació, que també és alcalde d’un poble petit, Fondarella. Al Poal, de fet, l’Ajuntament treballa aquests mesos intensament en totes les instàncies contra l’emplaçament d’una planta de biomassa a un quilòmetre del poble, però a tocar del terme municipal veí, Palau d’Anglesola. En aquell altre Ajuntament defensen que la planta generarà llocs de treball locals. L’alcalde del Poal i l’alcaldessa del Palau d’Anglesola són del mateix partit polític, CiU. Però defensen cadascú els interessos dels ciutadans dels seus municipis. «Sense un Ajuntament propi, com es defensarien els interessos ciutadans del Poal?», es pregunta l’alcalde. Com es defensarien els diferents Poals que hi ha a Catalunya?

Serveis segons la grandària

La llei municipal i de règim local de Catalunya aprovada l’abril del 2003 regula els serveis dels municipis en funció de la seva grandària. No tots els ajuntaments tenen les mateixes obligacions. Fins i tot el més petit ha de garantir l’enllumenat, el cementiri, la recollida de residus, la neteja viària, l’aigua potable, el clavegueram, els accessos, la pavimentació i el control d’aliments i begudes. A partir de cinc mil habitants, a més dels anteriors serveis, han de tenir parc públic, biblioteca, mercat i tractament de residus. Els de més de 20.000 habitants, protecció civil, serveis socials, bombers i instal·lacions esportives. Els de més de 30.000 h., un servei de biblioteques o lectura pública descentralitzat. I els de més de 50.000 h., a més, transport públic urbà, medi ambient, transport adaptat. També han de prestar aquest servei els que siguin capital de comarca.

Crònica de David Marín
Font: PRESÈNCIA, diumenge 9 de desembre del 2012 (pdf)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s