La vida no és una loteria

Testimoni directe
Aquest emprenedor lleidatà va desafiar el destí i va situar Sort al món. Allà va introduir els esports de risc a Espanya i va obrir una administració de loteria, La Bruixa d’Or, que va ser la pionera en la venda de dècims a Internet. L’any passat va facturar 66 milions d’euros, més que la famosa Doña Manolita de Madrid. Ara, l’autor d’aquest article està pendent de viatjar a l’espai.
«M’he arruïnat dues vegades. Per això no em canso de repetir la frase: fracassar no és perdre, és no haver-ho intentat» · «Quan vaig rebre la llicència, li vaig dir a la responsable de Loteries: “Seré la primera administració”. “De Lleida?”. “No, d’Espanya”»

De jove un ja ha d’acceptar que hi ha quatre maneres d’encarar la ruta laboral. Imaginem-nos una autopista, on no hi ha límits de velocitat, amb el voral i la cuneta, i al seu costat, seguint el curs de la carretera, una gran selva que acaba en un penya-segat, amb una caiguda de mil metres. El normal és caminar pel voral; és bastant còmode i gairebé sempre segur. Pel voral hi caminen tot tipus de funcionaris, metges, mestres, farmacèutics, empresaris. És el lloc preferit per la immensa majoria de professionals.
Tot i que el més apreciat és fer quilòmetres a gran velocitat per l’autopista, on avances a tothom. Ho aconsegueixen els que tenen títols d’escoles de negocis d’ESADE o IESE, l’elit de l’empresariat. I hi ha l’extrem més vulgar i menyspreat: la cuneta. Fas pocs metres en la vida i hi trobes escombriaires, peons, rentaplats, conserges i grums, que era el meu cas.
Aquestes són les tres opcions que ocupen el 99,91% de la societat. Afortunadament, en qualsevol nivell hi ha un impuls de superació que fa que un 0,09% vulguin sortir del voral per buscar el quart camí: introduir-se en la selva, que, per la seva dificultat natural, entranya tot tipus de perills que s’han d’assumir si un vol arribar més lluny fins i tot que els que circulen per l’autopista.
El destí de tots aquests camins és l’èxit. Però el preu és car si tries anar selva a través. No hi ha indicacions clares i has de guiar-te per la intuïció, el sol, la fauna. Hi abunden les trampes, les pors, les travetes, el fracàs, les plagues, la set, la desorientació, la falta de suport. Amaga massa incògnites. Això fa que la gent del voral no vulgui atrevir-se a penetrar-hi fàcilment. Encara menys els que circulen per l’autopista que, per motius respectables, es pensen que arribaran molt lluny fent molts quilòmetres.

Aquests últims, a més a més, pateixen lògiques presions familiars i socials perquè no abandonin aquella preciosa autopista i s’arrisquin a travessar la selva, deixant la seva bona posició, el seu sou i els seus contactes. I per un altre costat, quedem els de la cuneta, als quals… ¡tant ens fa tot! De fet, no ens importa ni el polític d’esquerres o de dretes de torn, perquè, guanyi qui guanyi, el nostre futur serà fregar plats o, com era el meu cas, ser grum de banc.
Analitzant la meva vida als 14 o 15 anys, vaig veure que l’autopista no estava feta per a un sense estudis com jo. M’haurien atropellat aquells vehicles que circulaven a velocitats insòlites. Però el voral també era un objectiu molt difícil, cosa que em feia mantenir ferm a la cuneta, amb l’ambició d’arribar a dirigir una oficina bancària. Després d’haver estat en dues entitats financeres més, vaig acabar com a director als 28 anys. Des de Sort, veia difícil ser vicepresident del BBVA, al costat del president, el bon company Francisco González.
Quan vaig decidir abandonar aquell – era jove i tenia bona categoria i més sou en hores extres que en nòmina – van ploure llamps. Però sentia que, havent entrat ja al voral, estava aixafat a sota dels que ja hi caminaven. Sentia que em trepitjaven molt sovint, estava incòmode perquè la meva manera de pensar sempre s’ha basat en dos principis: NO ser egoista i SÍ ser ambiciós. Va ser llavors quan vaig considerar que no hi perdia res entrant a la selva i intentant viure-hi. Per aconseguir-ho, primer havia d’aguantar i superar tots els seus inconvenients, sorpreses desagradables, traïcions, gelosia, enveges i, naturalment, els errors de qui vol aprendre a nedar sense ajuda. Conseqüència: m’he empassat molta aigua, però el problema afegit al que he explicat va sorgir amb les coses més elementals. Ja que les aigües estan sempre contaminades per a qualsevol intrús, un dels inconvenients de la selva – en puc donar fe – és arruïnar-se. I jo m’he arruïnat dues vegades. Per això no em canso de repetir la frase: «Fracassar no és perdre, és no haver-ho intentat».
Una paraula absolutament clau en la meva vida és màgia, que traduïda significa treball. La crisi és un núvol que no t’hi deixa veure, però que et deixa passar. La il·lusió és l’única força del cor. Els impossibles només existeixen per als que no ho intenten. Fracassar només és comparable amb tornar a començar. Un optimista és qui tot i trobar-se amb l’aigua al coll, aprofita l’ocasió per nedar.

No estava disposat a rendir-me, no volia conformar-me a navegar com un veler perdut en alta mar, sense rumb, sense il·lusió i sense futur. Així doncs, va passar prou temps per caure moltes vegades i rebre molts revessos. Però finalment, amb perseverança, i quan tots em criticaven per voler impossibles, anava aconseguint realitats. Encara que no vulgui estar-ne del tot orgullós, sí que puc dir que ha valgut la pena, amb esforç, risc, treball, constància i buscant la innovació que comporta el futur.
Dins d’aquest camí, he trobat molts arbres de fruita salvatge i desconeguda per a mi, però quan vols ser venedor de fruita has de conèixer-la, tastar-la, i pot passar que alguna sigui un engany. Traduint tota aquesta aventura, potser ara és més fàcil entendre la trajectòria que, any rere any, vaig anar dissenyant. Una vegada superats aquells anys gloriosos immers en la banca, quan vaig deixar la cuneta i vaig penetrar a la selva, vaig rebre la primera allau de crítiques d’amics, veïns i desconeguts.
Quan vaig començar amb el ràfting ara fa 28 anys, un veí de Sort, que era paleta i constructor, em va dir: «Això que fas és absolutament agitanat, estàs perdent el temps». No li vaig respondre i el vaig mirar amb cara de pena. Vam arribar a ser la primera empresa d’Europa en els esports d’aventura. Vam aconseguir fer espots per a marques com per exemple Nissan, Sony, Agfa i Matutano, i fins i tot vam realitzar una sèrie de TV a l’Amazones que es va emetre a tot el planeta. No vaig guanyar diners però va ser una gran experiència.
També quan vaig rebre la llicència de la responsable de loteries li vaig dir: «Gràcies, he d’arribar a ser la primera administració en vendes». Ella em va preguntar: «La primera de Lleida?». I jo li vaig respondre: «No, no, la primera d’Espanya». Fins i tot van dir que mai aniria a l’espai, i només necessito que arribi el 2013 perquè en un any faci el millor viatge i la millor campanya de màrqueting de Sort al món. De fet, Sort ja ha donat la volta al món diverses vegades i amb l’aval d’haver concedit 6.000 entrevistes (hi hem arribat aquest any). La repercussió nacional i internacional és una satisfacció que justifica l’esforç.

Crec que vaig prendre una decisió perillosa, però si no l’hagués pres, avui seria un prejubilat amb una vida monòtona, avorrida i frustrant, molt trista per a qui intenta emprendre. Vaig entrar en aquell món, i sí, he tingut els meus desenganys i també els meus èxits. Tot just començar a caminar ja dedueixes que el camí serà dur i arribaràs tard o d’hora a un lloc des del qual s’albirarà l’impressionant abisme.
Has de passar molts anys inventant per poder saber que només pots aspirar a veure l’èxit, però mai tenir-lo enganxat a les mans. És justament al revés del que pensa la majoria de la gent. Diria que l’èxit equival al sol. Et dóna llum, calor i vida, però un no pot ni plantejar-se acostar-s’hi. Encara que siguis un satèl·lit, et fondria.

Més informació: La Bruixa d’Or
Text de Xavier Gabriel
Font: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, diumenge 23 de desembre del 2012 (pdf)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s