Paral·lelismes inevitables

Victus (La Campana, 2012) de Sánchez Piñol no és un llibre per arrossegar amunt i avall, més aviat és per seure còmodament durant hores i reconèixer que la història més captivadora i menys influent la viuen els figurants concrets i anònims. No s’hi revel·len dades que no fossin en mans dels historiadors, però certament que al gran públic ens ofereix, amb una prosa ràpida i senzilla, una visió diferent de la guerra de successió, del setge de Barcelona i de com alguns prohoms de l’època, cito concretament Rafael de Casanovas, han passat a l’olimp del catalanisme adinerat malgrat el paper que el bueno de Zuvi, narrador i protagonista, els atorga a la novel·la.
En una de les seves campanyes infames, incendiàries i afrikaners, Ciutadans acusava el nacionalisme català de falsejar la història. Un dels seus arguments per demostrar que el catalanisme es basava en mentides era el fet que Rafael de Casanovas no va morir en combat, tal i com suggereixen les estampes clàssiques en pintura i escultura, sinó que acabada la Guerra va tornar a exercir d’advocat i traspassà plàcidament a casa seva.
Si aquesta era la sort del gran màrtir, convidaven a creure per lògica deductiva que les tropes de Felip V havien desfilat per terres valencianes i catalanes com els armats de la Sang de Lleida, que al seu pas tranquil reparteixen caramels a nens i jubilats.
La dada respecte al cap del Consell de Cent és certa, però la contradicció no estova la trepitjada sense manies que el poder castellà exercí amb escarni com a dret de conquesta. Així que la qüestió que em plantejo no és la que ells pretenen, sinó preguntar-me per què un cert nacionalisme català té Casanovas de referent quan Catalunya va quedar arrasada i plagada de cadàvers; quan el general Villarroel, castellà per cert, va patir una repressió brutal i quan d’altres com Josep Moragues van ser executats, esquarterat i el seu cap va ser exposat durant dotze anys a les portes de Barcelona.
El mateix Martí Zuviria a Victus afirma que el poble català respecta les seves institucions més que no ho fan els qui les ostenten, i sembla que el conseller no va fer mèrits per a tanta parafernàlia.
Mentre al Fossar de les Moreres no s’hi enterrava cap traïdor, escridassar autoritats i la junta de l’Espanyol a l’ofrena a Casanovas per la diada és avorrit i patètic.
A mesura que vas passant pàgines et va coent alguna cosa per dins i sense voler, instintivament, amb totes les contradiccions d’un subconscient desconfiat, no pots evitar els paral·lelismes i arribes a la conclusió que la Generalitat torna a ser en mans dels mateixos Felpudos Rojos d’aleshores; interessos de classe, vacil·lacions calculades, exaltacions buides, timons sense vaixell i vaixells per fugir a la primera de canvi; que Mas té més de Casanovas que no de Companys, vaja.

Text de Jaume Barrull Castellví – Doncs jo encara diria més
Font: LECTURA, núm. 778, 21/04/2013 (pdf)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s