I si parlem de “Gran Nord”?

CríticaTV

La sèrie dels dilluns en prime time a TV3, Gran Nord, provoca cada setmana més perplexitat. Després del surrealista episodi de les càrregues dels mossos a la plaça de Fogony barrejades amb una història de maquis (no es pot dir que no traguem rendiment al passat i al present del país), aquesta setmana vam passar a l’esoterisme d’un endeví. El professor Gassman torna a Nord, un poble on tothom beu Estrella Damm. L’home vaticina el futur d’algun dels seus habitants i, a partir d’aquí, ens munten una historieta que delata que els guionistes no esperen gaire de nosaltres.
El que cal als personatges de Nord és algun tipus d’ansiolític. Estan tensos i a cada escena hi ha una discussió. Anem a bronca per escena fins a un nivell que resulta crispant. L’argument vol donar-nos a entendre que els habitants de Nord són gent peculiar. Un univers diferent. No us deixeu enganyar. No són especials. Senzillament estan de mala llet. O van restrets o estan amargats, però ens volen tenyir un món d’alta muntanya amb una felicitat singular i, en canvi, són uns refotuts malhumorats. Especialment les dones. Molta poètica, molt lirisme de Pirineu, però al final tenim baralles histèriques que diuen ben poc de l’habilitat narrativa. A la sèrie, els personatges es poden dividir en dos grups: els mal lletosos esbroncadors i els desgraciats que sempre reben. Esgotador. El motor que fa entrar i sortir els personatges de l’escena és gairebé sempre una baralla. Aquest recurs és molt típic de la ficció espanyola. De fet, podríem establir un clar paral·lelisme entre Gran Nord i Con el culo al aire d’Antena3. La primera passa al Pirineu, la segona a l’extraradi de Madrid. Una retrata l’univers rural, l’altra el d’un càmping. Uns hi posen realisme màgic, els altres grolleria. En una parlen català (estrany) i en l’altra castellà (sense vocalitzar). Però en totes dues el relat gira entorn d’un microcosmos on els personatges es barallen i el sexe té un component important. Aquest dilluns a Gran Nord tornàvem a tenir el sergent calent arrambant l’alcaldessa, el Pep mantenint relacions sexuals (bé, ho donen a entendre) en un dipòsit de llet, el Manolo amb priapisme, el Quico demanant seductorament revisió mèdica dels baixos i el Joan perseguint italianes. Sexe de comedieta de sèrie B per escandalitzar i fer riure les tietes. Ai, quina gràcia. Tampoc va faltar el malentès centrat en l’homosexualitat. L’Ermengol es pensa que l’Oriol li tira els trastos i s’atabala. Ui, mare meva. Més conflicte d’alt nivell. Tot amanit amb musiqueta bonica, paisatge autòcton de la muntanya, la foto d’Artur Mas a l’Ajuntament i alguna llagrimeta. Una pàtina de pretenciositat sumada al valor d’identificació de país. L’embolcall té la prestància que TV3 demana. El contingut és tan simplista i matusser com les sèries espanyoles que dieu que no mireu mai.

Més informació: Gran Nord
Text de Mònica Planas, periodista
Font: ARA, dijous 6 de juny del 2013 (pdf)

Advertisements

One thought on “I si parlem de “Gran Nord”?

  1. Hola Mònica: En primer lloc dir-te que m’agraden molt les teves crítiques televisives, que analitzes molt bé i que són molt afinades.

    En segon lloc que també sóc periodista, ara prejubilat, i que sóc subscriptor des del primer dia de l’Ara.

    En tercer lloc, que sóc pallarès encara que porto moltes dècades vivint a Barcelona. Però molt lligat a la terra on cada any hi organitzo un festival de teatre parlat en una llengua molt estranya. Vaja! em sembla que deu ser lleidatà.

    Mònica, la sèrie Gran Nord és molt dolenta, encara que l’any passat hi vaig treballar d’actor. L’any passat si més no ensenyaven paisatges oberts que nosaltres podíem reconèixer fàcilment, però aquest any ni això.

    I ja he entrat en el tema de la llengua. El dia de l’estrena vas fer la crítica i vas dir que parlaven lleidatà. Vaig escriure una carta al director per contestar-te, però no me la van publicar. Mònica, el lleidatà no existeix. Existeix el català occidental amb moltes variants que van des del parlar del Pallars, al de la Noguera, al del Pla de Lleida, al de les Garrigues, al tortosí o les diverses variants del valencià. Però al Pallars Sobirà es parla o es parlava el pallarès, que és un subdialecte molt definit, amb unes vocals neutres que no tenen res a veure amb les de Lleida, amb uns passats dels verbs acabats en -iva i amb moltes i moltes paraules pròpies. Per exemple, per negar no diem pas, sinó cap. Ara, justament l’Ajuntament de Sort té oberta una bústia per fer-ne un recull i evitar que es perdin. Desgraciadament, com que s’ensenya el català normatiu a l’escola, la canalla el parlen poc. S’editen, però, contes en pallarès. Un cada any i es fa una gran presentació al teatre de Sort.

    I ara una anècdota. Un dels meus fills que ara té 25 anys va començar a aprendre a parlar un estiu mentre estava de va vacances al Pallars. I parlava mig pallarès, però anava a P4 al Col·legi Frederic Mistral de Barcelona. Tenia una mestra una mica fava i se li’n reia perquè parlava un català molt estrany. I ella parlava un català xava de cal deu. Doncs, m’ha copsat molt que avui fessis servir aquest qualificatiu per a una llengua viva i que uns actors que no són d’allí, com el Joan Cruz, per exemple, s’escarrassen a parlar-lo molt bé.

    La sèrie és friqui, però el parlar que hi surt és ben viu i es diu pallarès.

    Josep de Moner.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s