«Els camins vells són l’únic patrimoni que per ser conservat ha de ser trepitjat»

Núria Garcia Quera
Escriptora especialitzada en literatura de viatges. Autora de “Nou viatge al Pirineu”

Fa vint-i-sis anys que Núria Garcia Quera viu al Pallars. Ha escrit un munt de guies excursionistes de la zona. L’any 2007 va resseguir els camins per on van passar Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela cinquanta anys enrere per fer-ne sengles llibres. Ho explica a Nou viatge al Pirineu.

Com se li va acudir fer el mateix recorregut que van fer Espinàs i Cela pel Pirineu l’any 1956?
No va ser una idea meva.
Doncs de qui?
D’una empresa de dinamització local del Pallars, mOntanyanes, que va promoure que els Consells Comarcals dels dos Pallars, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça s’associessin per tal de desestacionalitzar el turisme. Van fer-me l’encàrrec de fer el seu recorregut, cinquanta anys més tard. Després havia d’escriure el meu relat del viatge i les ressenyes excursionistes. A partir d’aquí, la ruta, coneguda pel nom d’Un ramat de camins, es promouria durant tot l’any.
¿I la fa força gent, ara, la ruta?
Cada cop hi ha més gent que es posa en contacte amb mi perquè han llegit Nou viatge al Pirineu i decideixen dedicar uns dies de vacances a fer-ne una part. Em demanen quin tram els aconsello, si el nivell és molt exigent… Però de moment és un públic minoritari, entre d’altres coses perquè des de l’administració no se n’ha fet la promoció que se n’havia de fer.
A veure si en prenen nota…
A veure…
¿Vostè va fer exactament el mateix camí que Cela i Espinàs?
Ells, sempre que podien, caminaven per carretera; en canvi, jo vaig anar pels antics camins veïnals. L’any 2007, quan vaig fer la ruta, molts d’aquests camins feia poc que s’havien recuperat; els camins vells són l’únic patrimoni que per ser conservat ha de ser trepitjat, i em va agradar molt poder-los trepitjar. D’altra banda, vaig passar per valls secundàries i vaig incloure-hi la vall de Boí. La meva ruta és més llarga, per això ells van estar-hi uns deu dies i jo dues setmanes.
¿Abans de fer la ruta deuria llegir amb atenció els llibres de Cela i Espinàs, oi?
Sí, esclar. També vaig llegir tot el que vaig trobar d’antics viatgers que van recórrer aquestes comarques des del segle XVII; així, al moment d’escriure el meu relat, podia comparar el Pirineu tal com era quan van passar-hi Cela i Espinàs, però també com era segles enrere.
I què diuen d’aquestes comarques els antics viatgers?
Doncs que eren absolutament miserables. Expliquen que a les cases, com que no hi havia xemeneies ni vidres, el fum de la llar de foc sortia per les finestres, i que arreu trobaven gent esguerrada o retardada.
Saps si va haver-hi bona sintonia entre Cela i Espinàs a l’hora de fer el viatge al Pirineu conjuntament? Se sap que Cela era un personatge «amb caràcter», no precisament avesat a compartir…
No ho sé; suposo que sí… Entre ells es portaven onze anys. Quan van fer el viatge al Pirineu, Cela ja era un escriptor conegut. En canvi, l’Espinàs era una jove promesa i encara no havia iniciat la seva col·lecció de llibres A peu per… El del Pirineu va ser el primer. Es nota que Espinàs estava influenciat pel Viaje a la Alcarria, de Cela, un llibre que va posar de moda els relats de viatge. Cela, al Viaje a la Alcarria, anterior al viatge del Pirineu, utilitza el recurs literari d’autodenominar-se «el viajero» o «el vagabundo» i parla en tercera persona, com si ell no fos qui fa el viatge. I Espinàs, al seu llibre del Pirineu, fa el mateix i s’autodenomina «el barceloní». Cela, al Viaje a la Alcarria, anava acompanyat pel fotògraf austríac Karl Wlasak i la seva amiga Conchita Stichaner, però no els cita en cap moment. Fa veure que va sol. Al Pirineu van anar-hi quatre, però Espinàs també utilitza aquest recurs i simula solitud.
Què la va sobtar especialment dels llibres de Cela i Espinàs, resultat del viatge al Pirineu que van fer?
Vaig adonar-me que Cela va utilitzar el llibre d’Espinàs per recordar el viatge i escriure el seu. Ell va publicar Viaje al Pirineo de Lérida vuit anys més tard que l’Espinàs publiqués el seu. Tot un Premi Nobel de Literatura – bé, aleshores encara no ho era – escrivia paràgrafs gairebé calcats als d’Espinàs! Quan ho vaig veure em vaig quedar glaçada. Em va sobtar tant que vaig acabar fent el treball de final de carrera de Filologia Catalana comparant els dos llibres, el de Cela i el d’Espinàs.
I Espinàs no va acusar Cela de plagi?
No, Josep Maria Espinàs, al seu llibre Relacions particulars, diu que té la hipòtesi que, a Cela, el seu llibre li va servir de guió… i que no recorda que Cela prengués cap apunt durant el viatge. Però, de fet, no sé si es pot parlar de plagi. L’estil i el to de l’un i de l’altre són molt diferents, i Camilo José Cela, a partir del que va consultar al llibre de l’Espinàs i de la seva facilitat de paraula, va acabar fent un llibre ben diferent al de l’Espinàs.
En quins aspectes ha canviat especialment el Pirineu que van conèixer Espinàs i Cela i el que va veure vostè?
Ells van ser dels primers turistes d’aquella part del Pirineu. Van anar-hi en època franquista, en un moment en què, de turistes, només hi havia alguns pescadors francesos i gent benestant que anava a prendre les aigües al balneari de Caldes de Boí. De fet, el seu viatge té molt a veure amb la creació d’una Oficina de Turisme a la Pobla de Segur l’any 1954. Des d’aquesta oficina, l’alcalde que la va impulsar, Josep Maria Boixareu, va tirar endavant iniciatives pioneres en el món del turisme: concursos d’eslògans i cartells, edició de postals en blanc i negre, de fulletons de propaganda… Boixareu va ser un personatge clau perquè el tren arribés a la Pobla l’any 1953, perquè el 1955 Franco creés per decret el Parc Nacional d’Aigüestortes, i perquè Cela i Espinàs fessin aquest viatge. En canvi, ara, sobretot el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça viuen del turisme. El seu Pirineu, doncs, era rural, tradicional i tancat, mentre que l’actual és més urbà, modern i obert al món.
I vostè amb quin Pirineu es queda?
El millor moment històric per viure al Pirineu és, sense cap mena de dubte, l’actual. Fins fa poc, viure-hi era molt dur. Però pel camí s’ha deixat perdre gran part de la seva cultura, i és una llàstima. Quan Espinàs i Cela van anar al Pirineu, gairebé el 100% de la població del Pallars Sobirà es dedicava al sector primari, mentre que ara només ho fa el 6%. Això ha comportat una gran pèrdua de patrimoni: de tradicions, de costums, d’oficis, de paisatge, de llavors autòctones, de lèxic pallarès… Per això el 5% dels guanys de la publicació del meu llibre Nou viatge al Pirineu són per a Obrador Xisqueta, una associació sense afany de lucre que treballa per aconseguir que es pagui un preu just per la llana de l’ovella xisqueta i, d’aquesta manera, s’eviti la seva extinció i la dels ramaders pirinencs.

Més informació: Un ramat de camins
Entrevista de Daniel Romaní
Font: ARA-VIATGES LITERARIS, 16/06/2013 (pdf)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s