Per què hi ha més bruixes que bruixots?

Les bruixes són la Teresa de Calcuta de les ànimes desnortades: resolen problemes on no arriba el suposat racionalisme dels mascles

Hem sobreviscut al Halloween importat i segueixo veient bruixes per tot arreu. En sentit literal: velles desdentades a lo Disney. Les metafòriques: senyores interessants que superem en perversitat el maligne, ja pul·lulem tot l’any. Si el 27 de setembre s’estrenava Las brujas de Zugarramurdi del bestieta de l’Àlex de la Iglesia; el 5 d’octubre les veïnes de Copa d’Or i Sot de Fontanet confegien l’espectacle Les bruixes del Pont del Boc; sis dies després el Cercle de Belles Arts inaugurava l’exposició Bruixes i bruixots; ara ens assabentem que a finals de setembre el Museu de la Paeria es va traslladar al segle XV per servir d’escenari a la recreació d’un episodi de la Història Negra de Lleida: el judici a Valentina Guarner, acusada de bruixeria i condemnada a morir ofegada pel Segre (el riu). Fins Xavier Gabriel, el multimilionari lotero s’apunta a aquest revival de la moda bruixeril presentant L’Armari de la Bruixa d’Or, col·lecció de roba dels lleidatans David Farré i Rami Novell. De propina convoca 3.000 bruixes aficionades per a que invoquin la sort a Sort el proper 16 de novembre per a un rècord Guinness. Vaja: proposo el bruixot, rectifico, fantasma i/o arcàngel Gabriel per conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat catalana en substitució de l’avorrit Felip Puig.
¿A què dimoni ve aquest desfici per les bruixes? ¿Esoterisme? ¿No havíem quedat que el nacionalisme és el Déu de la modernitat? La nació-símbol posseeix caràcter sagrat. És un bon succedani dels rituals religiosos, o el millor aliat. Enlairat pels vendavals de la crisi econòmica que patim, el nacionalisme emfatitza la necessitat de desenterrar les arrels de les tradicions d’identitat. ¿Només les d’identitat o també les vinculades a la nostra part fosca? Tota por amaga un desig. Uf! Ho deixo aquí. Si m’endinso en terrenys pantanosos, corro el risc de perdre’ls pel camí. A vostès, que no els desitjos.
Tornem a les bruixes que protagonitzen el circuit cultural. Elles són les omnipresents, amb permís del Cercle de Belles Arts. Malgrat el títol de l’exposició, dels 50 dibuixos dels humoristes que volen fer-nos riure de les parets estant, només 2 llueixen identitat de bruixot. Els 48 restants són bruixes. Així, una pregunta s’imposa a les que porto fetes, ¿per què hi ha més bruixes que bruixots? Perquè són la mare Teresa de Calcuta de les ànimes desnortades, goso dir parafrasejant el periodista Manuel Bear. Des de la mentalitat actual, tant les bruixes ancestrals com les que es passegen per Internet, són hereves de la idea romàntica que les pinta com una germania de dones rebels, sàvies i solidàries en contacte directe amb les forces de la natura. Sí, sí, solidàries. Disposades a resoldre problemes allí on no arriba el suposat racionalisme dels mascles. Colonitzant els espais on acaba el sentit de la realitat, no per casualitat el folklore les pinta en una cabana al bosc, es disposen a guarir el cos o l’ànima del caminant que les requereix. Però són els seus “poders” que van convertir aquestes remeieres, llevadores o psiquiatres avant la lettre en arquetip misogin.
Des de l’Antiguitat, els bruixots són vinculats als ritus i les bruixes al mal: dones bestials, nocturnes, alienes a la llar i guiades per propòsits assassins. Condemnades de manera cruenta per l’Església a l’Edat Mitjana i Moderna («Vosaltres les dones, sou la porta del Diable, les transgressores de l’arbre prohibit», blasmava Sant Agustí) milers d’elles van fer cap a la foguera. Ara, nodreixen espectacles teatrals, pel·lis, exposicions, modes, sèries televisives, llibres que ens fascinen. Segueixen dominant el món. I vet aquí que Lilith, la primera bruixa, de la que l’Eva bíblica n’és un remake dolent, deixa anar una riallada salvatge. És reivindicada com mai. Ho sentencià Ute Erhardt, psicòloga: «Les dones bones van al cel. Les dolentes a tot arreu». Llevat del Vaticà. De moment.

Més informació: La Bruixa d’Or
Text de Marisa García Viñals – ¡Tarde, querido!
Font: LA MAÑANA, diumenge 10 de novembre del 2013 (pdf)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s