En Rambo de la Rambla

Loteria de Nadal · Els venedors de loteria tradicional noten la crisi, però no veuen encara competència en la Grossa · El 20% d’impostos als premis alts ha fet disminuir també les vendes, segons els venedors de loteria

En Rambo de la Rambla anuncia amb una discreta cantarella que té números de la loteria de Nadal acabats en tretze, l’estrella d’aquest any, els més sol·licitats i anhelats. «De tretzes ja no en té cap des de fa mesos – assegura davant la històrica administració Valdés -. Aquests 13 són del carrer Aragó», explica en Rambo amb un to confident i aire expert.
«Jo sóc aquí, a la Rambla, venent loteria des de fa més de quaranta anys… I aquest any està sent desastrós, no es ven ni la meitat que l’any passat!».
I un barceloní que passa caminant amb pas accelerat, és a dir, el pas propi del barceloní que travessa la Rambla, sempre amb la intenció d’estar-hi el menor temps possible, frena en sec i pregunta a en Rambo si aquest 13 és de Sort, amb referència a la mítica administració La Bruixa d’Or. «No, no… de cap de les maneres – respon en Rambo -. La Bruixa d’Or no ven mai el 13, ells també tenen les seves manies. De Sort tinc el…». «No, no, vull un 13, quant és?». «Vint-i-cinc». «Vint-i-cinc?».
Sí, la comissió del Rambo de la Rambla és de 5 euros. Però, això sí, un s’estalvia la cua. I el barceloní en qüestió té pressa. «Queda per veure com funciona la compra impulsiva i compulsiva d’última hora – continua analitzant en Rambo -. La gent compra a última hora, quan li entra la por que tothom es farà ric al voltant seu… Jo fa un munt d’anys que demano una comissió de 5 euros, amb crisi i sense crisi. I qui vol un dècim de Sort o de la madrilenya Doña Manolita els paga ben content».
«Sí – confirma Pedro Fortuño, responsable de l’administració de la plaça Urquinaona, cantonada amb el carrer Trafalgar de Barcelona, una altra de les tradicionals d’aquests dies -, el descens de vendes és la tònica general des que va començar la crisi, les empreses tanquen i els treballadors ja no compren participacions…».
Aquí la cua no és com la del Gato Negro, que fins i tot té un guarda de seguretat per garantir l’ordre. Tot i així, té aires nadalencs. Aquestes coses continuen il·lusionant la gent, encara que sigui perquè el fill que ha tornat a casa s’emancipi per segona vegada.
«I aquest descens sostingut de la crisi – continua Fortuño – s’agreuja aquests dies perquè aquest any l’Estat es queda amb el 20 per cent dels premis més alts. Aquesta mesura ja es va fer notar en l’últim sorteig de Reis. Als grans aficionats a la loteria no els va agradar gens la idea. La loteria catalana no ens està afectant. Potser alguns deixen de comprar loteria espanyola per la Grossa, però són molt pocs i la majoria ho fa per motius polítics».
«Cinc euros de comissió? – li diu a en Rambo una senyora gran davant l’administració Valdés, a mig camí entre l’exclamació i la interrogació -. No, no… Jo faig la cua. Com cada any. No sembla tan llarga – continua dient, tota trempada, amb un somriure a la boca -. Cada any baixo un matí a Barcelona i faig la cua a la plaça Urquinaona, a Valdés, i al Gato Neegro del carrer Pelai… De Ripollet, sóc de Ripollet. I si puc fer que em coincideixi amb la visita al metge, doncs millor, però si no… A mi és que això em diverteix».
I en Rambo de la Rambla li diu a la senyora gran que prefereix estalviar-se cinc euros i fer la cua que molt bé, però que els números de Sort els té ell, només ell… I la senyora gran de Ripollet de sobte s’ho pensa millor, recupera el somriure i furga dins el moneder, a veure si entre totes les monedes arriba a cinc euros i no ha de canviar cap bitllet. «Total, una vegada a l’any… i la veritat és que Sort reparteix moltíssim, i no tindrà pas un 13 de Sort?». «No, senyora. Sort no ven el 13. Ells també tenen les seves manies».
I després, recuperant el to confident, i el d’expert, en Rambo respon que no, que el descens de vendes no té res a veure amb l’arribada de la Grossa. Aquest expert diu que el que passa en realitat és que la gent no té diners i el que fa uns anys en comprava cinc ara en compra un i el que en comprava un ara no en compra cap. «Però deixi que li digui una cosa. Els diners són dolents, són indigestos… Si a mi em toca un bon premi em planto a Hawaii i m’ho gasto tot. Que et toquin mil euros, dos mil… Però s’ha d’anar molt amb compte amb les fortunes».

Més informació: La Bruixa d’Or
Crònica de Luis Benvenuty des de Barcelona
Font: LA VANGUARDIA, dimecres 18 de desembre del 2013 (pdf)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s