L’acord amb el TNC, a l’aire després de la coproducció de “Pedra de tartera”

La versió teatral de la novel·la de Maria Barbal "Pedra de tartera" es va estrenar el 2011 de la mà del TNC i El Celler d'Espectacles (foto: TNC)

La versió teatral de la novel·la de Maria Barbal “Pedra de tartera” es va estrenar el 2011 de la mà del TNC i El Celler d’Espectacles (foto: TNC)

Una de les potes principals del projecte d’El Celler d’Espectacles, la producció pròpia d’obres, ha quedat congelada per la falta de suport econòmic de les institucions. El juny del 2009, El Celler va firmar un conveni de col·laboració amb el Teatre Nacional de Catalunya per coproduir espectacles, que es programessin en la temporada del TNC i que sortissin de gira per Catalunya. L’expressió màxima de l’acord va arribar amb el muntatge de Pedra de tartera, basada en la novel·la d’èxit homònima de l’escriptora pallaresa Maria Barbal i protagonitzada per Àurea Màrquez i Eduard Muntada. El TNC va aportar-hi més de 200.000 euros i El Celler, a través de la Paeria, 25.000 més. Durant el primer semestre del 2011 es va veure al TNC i posteriorment al Teatre Romea de Barcelona abans de sortir de gira, que va culminar el març del 2012 a Palma de Mallorca, després de més de mig centenar de funcions. Des d’aleshores, el conveni està a l’aire al quedar-se El Celler sense pressupost. El coordinador, Emili Baldellou, té a l’agenda entrevistar-se amb el nou director artístic del TNC, Xavier Albertí (que al juliol va substituir Sergi Belbel), per sondejar la possibilitat de noves enteses en un futur pròxim.

“MADE IN CELLER”

Doble contra senzill
El 2009, amb deu funcions
Cyrano de Bergerac
El 2010, amb 15 funcions
Pedra de tartera
El 2011 (TNC, Romea i gira)
Moby Dick
Temporada 2012-2013

Més informació: “Pedra de tartera” al Teatre Nacional de Catalunya
Crònica de J. Ballabriga des de Lleida
Font: SEGRE, diumenge 1 de desembre del 2013 (pdf)

Anuncis

La Vall d’Àssua, terra de novel·la

Narradors com Jaume Cabré o Maria Barbal han pouat en aquest racó del Pallars · L’escriptora Maria Barbal és probablement qui més pàgines ha escrit sobre la vall d’Àssua · L’acció de “Les veus del Pamano”, de Cabré, té lloc al principal nucli de la vall, Llessui, que anomena Torena · Les Trobades d’Escriptors al Pirineu s’han deixat de fer. Queden els llibres que n’han resultat

«La vall d’Àssua és part de la meva infantesa. La mare, d’Altron; el pare, de Rialp. Arribades les vacances d’estiu, el meu germà i jo viatjàvem a casa la padrina. Ell, llavors un noiet espavilat i àgil, contribuïa en alguna mesura als camps, en els tràfecs de la sega; a l’era, en la feina de mallar – dita també, batre -; del redall, als prats de farratge. Jo encara era xica i devia fer una mica de nosa enmig d’aquella activitat intensa, com una riuada, que semblava no poder tenir un final», diu Maria Barbal.
«Sense fixar-m’hi, escoltava les paraules de les dones, a la cuina, sovint a quieta veu entre el tapatge de cassoles i plats. Sentia també, o inconscientment escoltava, les converses de tots, a la llarga taula, durant el repàs – recorda Maria Barbal -. Tinc dues herències de la vall d’Àssua i són de dos colors. Una: la de la bellesa del paisatge, dels animals pròxims, de la despreocupació per raó de l’edat. Dues: l’herència de les paraules dient un passat tràgic, amb el mot guerra, en majúscula. Més tard, els fets que expliquen l’abandó de la hisenda. Del blanc i del negre, en va sorgir, primerament, Pedra de tartera. Tot seguit, La mort de Teresa, Mel i metzines i Càmfora. Més endavant, Camins de quietud i País íntim.
Maria Barbal és probablement qui més pàgines ha escrit sobre la vall d’Àssua. Però molts altres escriptors han pouat també en aquesta vall del Pallars Sobirà que pertany als municipis de Sort i de Rialp: Josep Virós (1905-1987), autor de Verd madur, de la qual es va fer una pel·lícula; Joan Lluís (1912-1999), autor d’El meu Pallars; Pep Coll, que ha recollit la mitologia d’aquesta contrada en bona part de les seves novel·les…
Tots els escriptors esmentats fins ara són nascuts al Pallars – Josep Virós és nascut a la mateixa vall d’Àssua, concretament a Llessui -. No hi és nascut, en canvi, qui ha projectat més aquesta vall a través de la literatura – i, de retop, a la televisió -, Jaume Cabré. Amb Les veus del Pamano, una novel·la molt ben travada, situada al principal nucli de la vall – Llessui (que Cabré rebateja amb el nom de Torena) -, Cabré trasllada el lector als anys quaranta, una època de pors, de silencis i d’heroïcitats – en aquesta zona les tropes franquistes van arrasar amb inusitada ferocitat.
Què té la vall d’Àssua, que ha atret tants escriptors? Per què s’han fixat en aquesta vall i no en la del costat? «La natura hi és esplendorosa (i més aquest any, que ha estat plujós); a més, s’hi han mantingut molts aspectes de com es vivia i es treballava abans – diu Ferran Rella, autor del llibre Viatge literari pel Pallars Sobirà -. Per exemple, encara es fa la tria de les ovelles. Durant tot l’estiu, les ovelles han estat a la muntanya i per Sant Miquel els pastors es troben per emportar-se cadascú el seu ramat. El procés és llarg i laboriós. La ramada es troba tota en un corral i les ovelles es van fent passar, una a una, per un passadís amb diferents portes. Depenent del propietari de l’ovella, aquesta es fa entrar per una porta o per una altra. Les ovelles es coneixen per la marca que duen a l’esquena – explica Ferran Rella -. El que ja no es fa, però, és aprofitar la llana de les ovelles per fer matalassos – diu Rella -. Tots aquests detalls, i uns quants més, són explicats al Museu del Pastor, a Llessui, situat a l’edifici de l’antiga escola, avui tancada (es va traslladar a Sort a causa de la falta d’infants)», explica Ferran Rella, que ha organitzat durant una pila d’anys – del 1994 al 2011 – les Trobades d’Escriptors al Pirineu, un esdeveniment que, dissortadament, s’ha deixat de celebrar. Però queden les narracions dels qui hi han participat, ambientades en aquest preciós racó de món.

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Text de Daniel Romaní
Font: ARA-VIATGES LITERARIS, 16/06/2013 (pdf)

«El riu i els sentiments agermanen els dos Pallars»

Maria Barbal · Escriptora nascuda a Tremp
«El Pallars Jussà es pot sentir orgullós que la força de la seva aigua hagi aportat llum a Catalunya»

El camí de casa seva fins a l’escola, la boira a l’hivern, el tren i el pantà on va aprendre a nedar són alguns dels primers records de Maria Barbal a Tremp, la capital del Pallars Jussà, on va néixer el 1949 l’escriptora i a la qual viatja, cada 15 dies, des de Barcelona, on viu i treballa. L’autora de Pedra de tartera, Mel i metzines i el més recent Dolça companyia, cara solitud (Edicions 62) – antologia d’alguns dels seus contes publicats, amb pròleg de l’actriu Àurea Màrquez – ha deixat en gairebé tots els seus llibres un trosset del seu Pallars.

A molta gent li costa pronunciar Pallars Jussà.
Sí, potser costa una mica perquè no es diu gaire, ni tampoc se sent molt als mitjans de comunicació. Però no és difícil; a més, s’identifica amb baix, enllaça amb l’època medieval i amb l’italià. A mi m’agrada molt.
¿La molesta que es refereixin al Sobirà i al Jussà, tots dos com a Pallars?
No. Preciso que sóc del Jussà quan vull matisar-ho. Al Jussà tinc el meu germà i la meva cunyada, amics i casa meva, però al Sobirà van néixer el meu pare (Rialp) i la meva mare (Altron), i tinc cosins a Espot.
¿Què és el que agermana els dos Pallars?
El riu, els sentiments particulars de la gent que viatgen de l’un a l’altre construint estirps, les paraules amb què s’expressen…
¿I què els fa diferents?
Fonamentalment, l’actitud i el clima, que condiciona els seus cultius, la presència d’un o altre ramat, els productes que s’hi elaboren i els seus costums culturals.
¿Què la inspira més del Pallars?
El paisatge, lligat a la producció econòmica, i les persones que l’esbossen i el perfilen.
¿Què hi acostuma a fer?
Vida normal. Compro, parlo amb les persones, vaig al cine La Lira, visito exposicions – tot i que trobo a faltar més activitat cultural -, camino pels voltants de Tremp, surto a buscar bolets, quan és temporada…
¿Quins són els racons preferits de la seva comarca?
Algunes zones del pantà de Sant Antoni, els camins tranquils entre camps de cultiu i els boscos.
¿Què recomana visitar a qui no coneix el Pallars Jussà?
El congost de Mont-rebei, que dóna entrada a la comarca; el pantà de Sant Antoni, i les botigues de Salàs, que recreen el comerç a principis del segle passat.
¿En quina època de l’any li agrada més el Pallars?
A la primavera, entre maig i juny, i a la tardor, entre octubre i novembre.
Des de Barcelona, ¿hi ha alguna cosa que enyori del Pallars?
Enyoro la seva gent senzilla, a més de la calma i, en concret, la serralada del Montsec i la silueta preciosa de la muntanya del Montsent.
Ara que arriben les festes, ¿què recomana del Jussà?
La baixada de rais de la Pobla de Segur (del 4 al 7 de juliol) perquè combina tradició, economia i cultura.
¿De què creu que el Pallars Jussà es pot sentir molt orgullós?
De la força de l’aigua, que havent transformat el seu paisatge, ha aportat llum a Catalunya. També de l’equilibri entre la capital, Tremp, i tots els seus pobles, i entre les persones i la naturalesa.

Més informació: Lletra UOC – Maria Barbal
Entrevista de Carme Escales
Font: EL PERIÓDICO, dijous 30 de maig del 2013 (pdf)

L’èxit als Pirineus

Podem reconèixer les grans potencialitats de les nostres terres de muntanya o podem mirar gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res

El Pirineu és el nostre tresor ocult, dur, bell, inabastable. La muntanya mítica del Canigó de Verdaguer, la muntanya obscura de Solitud de Català, la muntanya del recolliment voluntari d’El salvatge dels Pirineus de Coll, la muntanya iniciàtica del Jo confesso de Cabré, on tot comença a Sant Pere del Burgal.
La remor de les aigües del Pamano i les teulades de pissarra de Llessui i d’Altron, a la vall d’Àssua, també deixen sentir les seves veus de la mà de Cabré i de Barbal, ancorades en la nostra història recent, de democràcia perduda i recuperada que torna a trontollar. De tràfec de persones i d’idees que travessen, quan poden, les fronteres. Un moviment que es percep amb intensitat pels camins de l’exili que parteixen de les Bordes de Noarre a les valls d’Àneu. Un exili que potser, si bé sense sang i per altres rutes, hauran d’emprendre els néts i besnéts d’aquells bons homes, per anar a buscar la feina que som incapaços de generar, mentre ens mirem gràfiques de la prima de risc. Sense fer res per retenir les generacions més ben preparades de la nostra història.
El Pirineu és el territori dels pastors i els ramats trescant l’herba de les pletes. El territori del pi negre, l’avet, l’ós i el gall fer. El territori per a la contemplació i per a l’esforç absurd i la superació personal, tan intransferible com incompresa, d’aquells que un dia van decidir culminar un tres mil.
També fou per unes dècades el lloc de feina de milers de treballadors executant una obra d’enginyeria hidràulica desmesurada. Una obra que avui ens mostra la gran paradoxa dels nostres temps. A les nits, l’aigua que ha baixat de l’estany Gento i l’estany de Certascan és bombejada de tornada utilitzant l’energia nuclear que ningú demana de matinada. Un balanç econòmic positiu i un reservori per l’endemà, però un balanç energètic gens assenyat. La visita a la central subterrània de Tavascan és obligada. Com també ho és la passejada pel Parc Nacional d’Aigüestortes i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, patrimoni natural de valor incalculable i bellesa extrema.
Tanmateix, el Pirineu és, sobretot, la terra d’homes i dones que lluiten per viure. Malauradament, no ha quedat al marge del totxo. La urbanització fantasma de la Vall Fosca n’és paradigma. Una operació inacabada pilotada per un home que recentment s’ha apujat el sou mentre es declara insolvent per complir amb les mesures ambientals que va prometre. I, mentrestant, tots ben distrets amb l’Íbex-35.
El totxo va acompanyat sobretot de les pistes d’esquí alpí, l’esperança blanca per al desenvolupament de les terres de muntanya. Fet el negoci immobiliari, les pistes no són rendibles. Llavors, o bé es plantegen noves operacions immobiliàries – un recurs que ja no funciona – o bé passen a mans de la Generalitat, com ha estat el cas de la Molina, Masella, Núria, Espot, Port Ainé i recentment Vallter 2000, l’única que es mantenia fonamentalment del negoci de l’esquí. Boí Taüll va pel mateix camí. No sembla una opció de futur per al Pirineu, d’una banda altament vulnerable al canvi climàtic i de l’altra altament dependent de la capacitat adquisitiva dels esquiadors de segona generació, delmada per la desocupació i l’IVA.
Per sort, no tothom es resigna esperant un miracle. N’hi ha de convençuts que el seu territori és únic i que hi ha molta gent disposada a viure-hi una experiència esportiva, cultural o gastronòmica singular. Així ho han entès els de Cal Joanet d’Ainet de Cardós amb els seus iogurts. Ja fa temps que ho saben els river people de Roc Roi a Llavorsí. Per aquest motiu la ruta Carros de Foc, en la modalitat de skyrunning o de passejada tranquil·la, capta nous adeptes, i la petita estació familiar de Tavascan o el Centre MónNatura Pirineus de Son reben cada dia més visites. L’excel·lent vedella provinent de la ramaderia extensiva de raça bruna del Pirineu ha obtingut una identificació geogràfica protegida, i Mafriseu SA, de la Seu d’Urgell, la tracta i la comercialitza. Són alguns dels molts exemples d’èxit.
El suport a la iniciativa i l’emprenedoria local és fonamental, però també ho és un replantejament estratègic del Govern i la societat catalana per no insistir en rutes que han entrat en via morta. I per reconèixer les immenses potencialitats de les nostres terres de muntanya. En fi, potser tot és fruit de la falta de cobertura de l’estany de la Gola estant, i el que em convé és tornar a connectar-me a les gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res, marejant la perdiu blanca.

Text de Frederic Ximeno, biòleg i empresari
Font: ARA, diumenge 26 d’agost del 2012 (pdf)

Atents a la vall d’Àssua

La vall d’Àssua, al Pallars Sobirà, atreu l’atenció aquest estiu no tan sols per ser l’escenari de la sèrie Gran Nord a TV3. També és d’actualitat per haver transcendit que el govern de la Generalitat de Catalunya estudia una ampliació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici que afectaria els dos municipis pels quals s’estén la vall d’Àssua.
Dins dels nous límits del parc quedarien trossos de les muntanyes de Llessui i de Caregue, indrets que pertanyen a sengles jurisdiccions dels ajuntaments de Sort i de Rialp. L’alcalde de Sort, Llàtzer Sibís, amb qui he parlat, mesura pros i contres d’aquest projecte, tot i que encara no ha estat concretat. Sibís és un jove experimentat, emprenedor, i coratjós en la defensa del benestar i els interessos comuns de la gent del país.
El cert és que aquest parc natural català és dels més petits d’Europa. Fer-lo més gran obriria noves oportunitats per a hotels, restaurants, botigues i empreses turístiques del nucli urbà de Sort i dels pobles del seu territori. És obvi, però, que incloure més terres de conreu i pastura dins la zona protegida d’un parc nacional condiciona l’explotació agrícola i ramadera, i també l’aprofitament lliure de les deus. L’aigua és un bé essencial arreu, i sobretot sensible en aquests topants del Pallars.
No és fàcil trobar la solució justa a unes opcions que ja apareixen com a font de conflictes i tensions en l’abundosa literatura sobre la vall d’Àssua. Ho podem constatar des dels primers llibres, de Josep Virós (Verd madur, 1957) i Joan Lluís (volum III d’El meu Pallars, 1967), fins als de les noves onades d’escriptors, com Maria Barbal (Pedra de tartera, 1985), Pep Coll (Muntanyes maleïdes, 1993), Josep Colom Prió (Un forat entre monts, 1996) i Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2004), autors que han donat notícia d’aquest indret del Pallars.
Les inquietuds de la vall d’Àssua hi són millor reflectides en aquestes obres que en la sèrie de televisió. Una raó per rellegir-les durant les vacances.

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Text de Josep Maria Casasús – La columna
Font: EL PUNT-AVUI, dilluns 13 d’agost del 2012 (pdf)

Els camins de la imaginació

Llibres per llegir-los i per veure’ls
Rutes per rememorar in situ els paisatges d’obres literàries
Un fenomen creixent · De Zafón a Gironell, la llista de llibres que han generat rutes segueix augmentant
Escriptor i guia · Les rutes són guiades per professionals i fins i tot pels mateixos autors de les obres
L’univers de Cabré · “Les veus del Pamano” té una edició especial amb rutes a peu, en cotxe o bicicleta
Iniciativa editorial · Davant de l’èxit, 3 I 4 ha creat la campanya “Viatja amb els teus escriptors”

A la cantonada d’Aribau amb Consell de Cent continua penjada la placa que recorda que Carmen Laforet va imaginar en un d’aquests pisos ombres i esclats de les vides dels seus personatges de Nada, la novel·la amb què guanyaria el premi Nadal. Hi ha una altra manera d’entendre el que expliquen els llibres: es tracta de veure’ls en lloc de llegir-los. Molts són els títols que conviden a un recorregut geogràfic i històric. De vegades les rutes són guiades pels mateixos autors o per professionals, a partir de trobades amb els lectors; en d’altres ocasions només s’adjunten mapes als llibres i cada lector ressegueix el camí a la seva manera.
La llista de llibres que han generat rutes literàries és gran i van afegint-s’hi cada dia més. Recollim alguns títols sota el segell de Grup 62: Quan érem feliços, de Rafel Nadal, proposa un recorregut per Girona gràcies a l’edició especial de Destino que inclou un mapa amb els recorreguts de la infantesa del periodista i escriptor gironí, racons de la Costa Brava descrits per aquest professional, fill de família nombrosa, que recupera la memòria de la postguerra. Compta ja amb sis edicions i 30.000 exemplars venuts d’un llibre que va guanyar el premi Pla.
La metgessa de Barcelona, de David Martí, ofereix escenaris barcelonins del segle XVI, des d’una ruta que s’adapta segons les necessitats del grup que vulgui realitzar-la. Encara que a l’estiu aquesta activitat cessa, es reprendrà durant la Setmana del Llibre en Català, el proper dia 15 de setembre, a la tarda. La inscripció va a càrrec dels mateixos organitzadors. L’autor, David Martí, molt actiu en Facebook i Twitter, ha arribat a organitzar programació de visites des de la mateixa xarxa.
Els anys robats, de Tània Juste, proposa un itinerari per Santa Margalida i els Monjos; el llibre és una invitació a visitar el museu Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria, de recent factura. Hi ha la intenció d’iniciar una visita al museu a partir del llibre.
El pont dels jueus, de Martí Gironell (en castellà, publicat per El Andén), posa la seva mirada a Besalú i els seus seguidors poden gaudir d’una ruta literària a través de l’oficina de turisme d’aquesta localitat. L’home del pijama de seda, de Màrius Carol, torna a Palamós, El secret de Picasso: Horta de Sant Joan, de Francesc Miralles (en castellà editat per Umbriel), s’explica amb una edició especial que inclou el mapa de les Terres de l’Ebre. Rere els murs, de Núria Esponellà (en castellà editat per Roca) pot rememorar-se a través d’una visita guiada que ofereix el monestir de Sant Pere de Rodes.
Si algú vol convertir en realitat les pàgines de L’ombra del vent, de Ruiz Zafón (Planeta) o La catedral del mar d’Ildefonso Falcones (Grijalbo), Icono Serveis Culturals ofereix un passeig d’unes dues hores i mitja per les seves localitzacions, una manera de donar sortida a les rutes culturals més barcelonines. Entre els recorreguts que poden realitzar-se, guiats per un professional, s’inclou també Paraules d’amor, de David Escamilla, amb una ruta literària gestionada per Atrápalo.
Casos singulars són, expliquen els seus editors, els llibres de Jaume Cabré. Senyoria, de la qual existeix una edició acadèmica amb rutes de seguiment geogràfic d’aquesta novel·la del 1991, o Les veus del Pamano (Proa i, en castellà, Destino) de la qual es va realitzar una edició especial que incloïa la proposta de quatre rutes literàries per diversos racons del Pallars, a peu, amb cotxe o amb bicicleta, que conformen la geografia de la novel·la.
L’ajuntament de Sort ofereix una pàgina web (www.valldassua.cat) amb rutes del Pamano i també de les obres de Maria Barbal, entre d’altres autors. Es tracta del projecte batejat La Vall d’Àssua, un paisatge de novel·la. Aquestes iniciatives s’apliquen no només als llibres de recent aparició. És una manera de donar una segona vida als títols que ja porten anys publicats.
Està previst que, a començaments d’agost, es realitzi una trobada amb els lectors de Jo confesso, l’últim èxit de Jaume Cabré, al monestir de Sant Pere del Burgal. L’organització anirà a càrrec del Parc Natural de l’Alt Pirineu i de l’Ajuntament de la Guingueta d’Àneu. El web de Biblioteques de Barcelona ha ofert, durant anys, un ampli ventall d’itineraris literaris per descobrir rutes a peu per la ciutat o itineraris virtuals que poden recórrer des de l’ordinador de casa.
Viatjar amb els mateixos escriptors és una altra opció que neix amb la campanya Viatja amb els teus escriptors, una iniciativa de l’editorial Tres i Quatre, pensada per a l’estiu, amb la finalitat de potenciar l’activitat literària. Es tracta d’acompanyar a un escriptor per un recorregut, un paisatge personal, prèviament escollit. A la llista figuren els següents escriptors: Castelló, per Joan Francesc Mira (22 d’agost), Xàtiva, per Xavier Aliaga (24 d’agost), Vilafranca del Penedès, per Jordi Llavina (24 d’agost), Alacant segons Joaquim Canturla (25 d’agost), Barcelona per Carles Duarte (28 agost), la Borriana de Joan Garí (29 d’agost), València a càrrec de Rafael Gomar (30 d’agost), Algemesí per Vicent G. Escartí (31 d’agost), Bétera amb Raquel Ricart (1 de setembre) i, finalment, Esplugues de Llobregat per Melcior Comes el dia 2 de setembre. El funcionament és fàcil: n’hi ha prou amb adquirir un llibre de l’autor escollit, abans del 29 de juliol, des de la pàgina web de l’editorial i consultar les dates de les visites d’autors. Els passejos es realitzaran, preferiblement, cap al tard.

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Crònica de Núria Escur des de Barcelona
Font: LA VANGUARDIA, diumenge 22 de juliol del 2012 (pdf)

I si els temps canvien… cap a pitjor?

La creadora · Maria Barbal

Maria Barbal viu des de fa 34 anys en un pis de l’Eixample esquerre. Des del balcó es veu un paisatge obert, gens atapeït de ciment, gràcies a un solar sense construir. «Era una antiga residència religiosa per a pobres, pobres de debò, de quan es veien pel carrer, perquè Barcelona n’era plena. Jo veia les finestres com s’obrien i es tancaven, i a gent que guaitava per elles. Amb el temps van enderrocar l’edifici i durant molts anys el barri ha reivindicat que s’hi fes una zona verda, algun equipament social amb jardinet. No en tenim cap. L’altre dia van obrir un quadradet de verd i hauries de veure com s’omple de gent a la tarda. Ara, amb la crisi, tenim por que se n’oblidin». Maria Barbal parla amb lentitud i amb to suau, no s’enfada. A la sala on seiem per fer la xerrada hi ha un quadre abstracte, informalista, de Josep Maragall, que dóna el contrapunt tèrbol als altres quadres de natures mortes i paisatges tranquils. Al costat del televisor, la caràtula d’un vell vinil de Bob Dylan, The times they are a-changin’, testimoni d’una dècada de revoltes: For the loser now / will be later to win / for the times they are a-changin’. «És del meu marit – diu Maria Barbal -; a mi m’agrada més la música romàntica, Beethoven. Abans, durant una època, vaig anar molt al Palau i a l’Auditori. Ara ho he deixat fer fer».
Els temps han canviat i l’escriptura de Maria Barbal, també. Ja fa vint-i-cinc anys que va publicar Pedra de tartera. «Ja no sóc la mateixa», diu l’escriptora. Ara té avançada la redacció d’una nova novel·la. El periodista li demana que n’expliqui la trama, però ella es resisteix a donar massa claus. «Com acostumo a fer, també aquí parteixo d’un personatge i d’un fet real, a partir del qual començo la feina de ficcionar fins al punt que aquest fet real perd transcendència, deixar de ser el centre i pren importància tot allò que l’envolta». El període històric s’enceta als anys setanta i arriba a l’any 2000 i escaig. Dins el marc de tres generacions, hi ha tres personatges principals relacionats entre ells. L’acció passa en un barri marginal de Barcelona amb una incursió petita a Andalusia. El rerefons històric és el de la transició i els moviments de reivindicació obrera. «Ara bé – puntualitza -, no es tracta d’una novel·la sobre els moviments obrers».
L’autora als anys setanta ja havia deixat el Pallars per anar a viure a Barcelona, on va fer el batxillerat superior. Després es va matricular a Filosofia i Lletres a la UB, uns estudis que, diu, no li van servir de gran cosa. De José Manuel Blecua en destaca el seu parlar amical més que no l’ensenyament de la història de la literatura, i d’Antoni Vilanova en diu que era més metòdic, però més distint. «La universitat em va servir per conèixer gent, per exemple Jaume Cabré, que era company no només de classe, sinó de grup. I també per intercanviar llibres i lectures». A ella li agradava la poesia i participava a les revoltes estudiantils. «Jo no era de cap partit i m’ho mirava tot des de certa distància. Una vegada la policia va entrar a l’Aula Magna i em va prendre el carnet d’identitat, però no estava a primera línia. Potser em venia del que va passar a la meva família durant la Guerra Civil, una família afectada per les represàlies que ens van canviar la vida, canviar la vida cap a pitjor, vull dir. Jo estic espantada per herència. Jo acabava de baixar d’un poble de Lleida. Venia de la por». I quan el periodista li comenta els estudis que s’han fet a Rússia amb la conclussió que la por és hereditària i que hauran de passar cinc generacions perquè s’esvaeixi dels gens dels russos que han patit segles de terror, Maria Barbal diu que sí, que s’ho creu.
El clima i els fets que tant van espantar Maria Barbal estan narrats a Pedra de tartera. Ella havia acabat la carrera en castellà i de seguida va matricular-se a un curs de Filologia catalana i va començar a treballar de mestra en català. «No vaig estudiar Filologia perquè tingués al cap que volia ser escriptora o poeta, no. Hi havia dintre meu una necessitat de contar una història que m’hi bullia. Ho necessitava com l’aire per respirar i a més, gràcies a les lectures i la carrera tenia les eines per contar-la i ho vaig fer».
Després, la història segueix i els personatges de Barbal prenen distància amb el que els ha passat als pares i experimenten la dificultat de trencar els lligams amb el que va viure una generació. Ella va escriure quatre llibres seguits que passen al Pallars, l’últim dels quals és Càmfora. Al Carrer Bolívia era la Barcelona obrera del Besòs. Ara, amb la nova novel·la tancarà un cercle generacional. «Què la commou?», li demano. «Les cares de la gent davant un fet qualsevol. Els paisatges». «Què l’indigna?». «La situació actual. És terrible. Més que una crisi, és una desmoralització».
A Alemanya, en un any i mig, va vendre més llibres que a Catalunya durant quinze anys. Per què a la resta d’Espanya no es venen els autors catalans? Maria Barbal ho té molt clar. Cap editor català – i a Barcelona n’hi ha molts que editen en castellà – ha fet mai un esforç ben dirigit a posar fi a aquesta barrera.

El meu mestre

Quan Maria Barbal va acabar la universitat, no tenia pensat dedicar-se a escriure. Llegia només poesia i no va llegir prosa fins més endavant. Va començar per Solitud, de Víctor Català, va seguir amb Mercè Rodoreda i després amb Montserrat Roig i Carme Riera. «Com que vaig començar a escriure tard, ja m’havia llegit les autores de la meva generació». Maria Barbal diu que l’escriptor pot escriure amb llibertat de tot allò que vulgui, però ella considera que hi ha una responsabilitat amb la memòria. La memòria amara tota l’escriptura.

Crònica de Josep Massot
Font: LA VANGUARDIA, dilluns 16 de juliol del 2012 (pdf)