«Ja no hi ha diners a TV3 per a “Gran Nord”»

Entrevista · Mercè Arànega, actriu · L’actriu catalana protagonitza el pròxim 27 de setembre l’obra “Bona gent”, que obrirà la temporada teatral de la Llotja

(foto: Òscar Mirón)

(foto: Òscar Mirón)

La popular actriu catalana Mercè Arànega protagonitza la comèdia dramàtica Bona gent, que el pròxim 27 de setembre (21.00 hores, 37€-32€) obrirà la temporada teatral de la Llotja de Lleida. Una obra sobre una mare soltera amb una filla discapacitada, abocada a la fallida absoluta però que mira de recuperar la il·lusió a la vida i buscar un futur millor.
Bona gent és un drama?
Parla d’una tragèdia humana, però en clau de comèdia. El públic riu. Si no fos així, seria inaguantable. La gent acaba rient de coses molt bèsties, però aquesta és la gràcia.
Té premis de teatre i de cine, però és popular per la tele.
Sí, com tots els actors de teatre, però no considero que existeixi un abans i un després d’El cor de la ciutat. Ja vaig fer tele a TVE en blanc i negre. La televisió m’ha acompanyat al llarg de la meua carrera.
S’ho va passar bé a la sèrie Gran Nord?
Molt, molt!…, encara que sempre teníem a sobre la Noèlia, de la Universitat de Lleida, per corregir-nos l’accent pallarès. No podia amb nosaltres.
Hi haurà nova temporada?
No, ja no es farà més. TV3 diu que no hi ha diners, no només per a Gran Nord sinó per a qualsevol altra sèrie. L’única que segueix és La Riera. És una llàstima perquè tenia molt èxit. Imagina’t com estem els actors, acabarem fent marionetes!

Més informació: Gran Nord
Crònica de Juanjo Ballabriga
Font: SEGRE, dijous 19 de setembre del 2013 (pdf)

Recullen expressions en pallarès per exhibir-les

Municipis · Exposicions

L’Ajuntament de Sort ha fet una crida, a través de la seua pàgina web municipal, per recollir gravacions amb expressions pròpies de la parla pallaresa i d’experiències relacionades amb el descobriment de paraules del lèxic característic del Pallars. Aquests registres digitals s’exhibiran en una exposició dedicada a la parla pallaresa que s’inaugurarà el 20 d’abril a Sort i que es traslladarà posteriorment a altres municipis de la resta de Catalunya. Els organitzadors de l’exposició recolliran gravacions digitals en format MP3 fins divendres que ve.
Aquesta iniciativa forma part del projecte Parla Pallarès, impulsat per la firma Espai Nòmada amb el suport i el finançament de l’associació Cambuleta. En el marc d’aquest projecte també s’inclou l’edició d’un diccionari pallarès i la venda de marxandatge.

Més informació: Ajuntament de Sort
Font: SEGRE, dimarts 2 d’abril del 2013 (pdf)

«En aquesta temporada de “Gran Nord” aprofundim més en el pallarès»

Entrevista · Marta Romero, actriu
L’actriu lleidatana interpreta la Frederica en la sèrie ambientada al Pirineu de la qual TV3 emet la segona temporada i a la primavera es convertirà en protagonista de la producció amb segell lleidatà “Noa”
«Al principi em van saber greu les crítiques a la sèrie, perquè des de dins es viu molt diferent, però ho superes» · «Estic molt satisfeta del meu paper a “Gran Nord”. Tinc molt de la Frederica» · «Crec que “Noa” no és convencional, serà una proposta que sorprendrà»

Des de les seues primeres classes a l’Aula Municipal de Teatre quan era petita, a Marta Romero (Lleida, 1980) li va quedar inoculat el verí de la interpretació. No obstant, per allò de «previndre i buscar-se un futur seriós», es va llicenciar a la universitat. Però la realitat és tossuda i la seua vocació també. Així que va compartir els estudis superiors amb els de teatre. Van començar els petits papers fins que es va convertir en un dels personatges secundaris de la sèrie de TV3 Gran Nord, que continua en aquesta segona temporada recentment estrenada. En els pròxims mesos té en cartera el seu primer paper protagonista: el de la producció lleidatana Noa.
Com valora el seu paper de Frederica a la sèrie Gran Nord, on ja ha treballat dos temporades?
N’estic molt satisfeta. D’una banda tinc molts punts en comú amb la Frederica, el meu personatge, i de l’altra, és la primera vegada que tinc un paper de tota la temporada, no només d’un o dos capítols. Havia participat en sèries com Infidels, El cor de la ciutat, Hospital Central, La que se avecina o Homicidios…, però sempre de forma capitular.
Li ha suposat cap dificultat parlar en pallarès?
Parlar en pallarès ha suposat una dificultat afegida a la interpretació, però ha sigut molt interessant. Molta gent creia que per ser de Lleida ja el dominava, però és clar, no és cert. Mai havia usat expressions com voliva… A més, l’any passat no posàvem tant èmfasi en el dialecte, però en aquesta temporada hi aprofundim molt més, amb l’ajuda de dos lingüistes.
La temporada passada hi va haver algunes crítiques. Com les va viure?
Al principi em va saber greu, perquè era el meu primer paper fix i des de dins es viu molt diferent, però ho superes, hi ha molt bon rotllo amb tots els actors i Gran Nord és un producte molt estimat. Al final vam decidir no mirar Twitter ni res, perquè no ens afectés.
Protagonitzarà la producció lleidatana Noa. Què ens en pot dir?
Serà el meu primer paper protagonista. No és una pel·lícula convencional, gens, la imatge és molt estranya, recorda les càmeres Super8, i això m’agrada. A més conec tots els actors. Pel que fa al personatge, jo també tinc alguna cosa de la Noa. Crec que és una proposta que sorprendrà.
Els promotors busquen finançament a través del crowdfunding. Sap en quin estat es troba i quan començarà el rodatge?
Crec que estan aconseguint els seus propòsits, però no puc assegurar-ho perquè me’n quedo al marge. La idea és començar a rodar a la primavera i crec que tindrà una estètica molt bonica, propera al videoclip. Serà sobretot per veure per Internet o passar-la en festivals.
A més de Gran Nord i Noa, té altres projectes?
De moment estic pendent d’una websèrie i de posar la veu a un documental sobre el Pirineu lleidatà i totes les altres coses que em proposin, benvingut sigui!

Més informació: Gran Nord
Crònica de Roser Banyeres des de Lleida
Font: SEGRE, diumenge 7 d’octubre del 2012 (pdf)

«”Gran Nord” és una sèrie amb un altre tempo»

Entrevista · Aina Clotet
Interpreta a una mossa a “Gran Nord” (TV3, 22.30)

Premi en el festival de Màlaga i sèrie a TV3. ¿La sort li somriu?
La vida és molt curiosa, perquè a vegades les coses se sumen. És pura casualitat, perquè Els nens salvatges la vaig rodar a l’estiu i Gran Nord la vam acabar poc abans de Nadal. Estic molt contenta. Fa il·lusió que el teu treball sigui ben rebut.
Però Gran Nord ha aixecat algunes crítiques. ¿Què n’opina d’aquests comentaris?
M’han sorprès molt, perquè Gran Nord és una sèrie diferent. No em pensava que pogués despertar tantes susceptibilitats. Sempre va bé que les coses generin opinió, però és una producció amb un altre tempo i un altre ritme. La gent ha de tenir paciència per entrar en el to i per entendre de què es parla: els valors d’un poble que té una democràcia entesa potser d’una manera molt utòpica.
¿Ha seguit la polèmica de prop?
Vaig llegir alguns comentaris i vaig pensar que estaven totalment fora de lloc. Quan diuen que és una sèrie molt convergent perquè l’ha fet el nou director de TV3 [Eugeni Sallent]… Resulta que la va fer Mònica Terribas, i la vam acabar al novembre. És absurd. O que es qüestioni que jo, que estic molt involucrada en el moviment del 15-M, faci de mossa. També em sembla absurd. És una barreja de conceptes que no tenen gaire sentit.
N’hi ha que es queixen de l’accent lingüístic.
La llengua està molt treballada. Teníem una lingüista, Noèlia Motlló, que va fer un treball molt acurat i estudiat prèviament.
I qui diu que Gran Nord tracta de tontos la gent del Pallars.
És al revés. Ells acaben sent els herois. La que sempre està equivocada amb el comportament i l’actitud és l’Anna, el meu personatge. I són ells els que li ensenyen a posar el cor, la moral i la sensibilitat.
En el primer episodi, hi va haver comentaris per l’aparició d’un ós.
¡És que això és una ficció, una comèdia! És una llicència. L’escena em sembla molt surrealista i meravellosa: una mossa ballant narcotitzada davant d’un ós. És màgica. És clar que no és real, perquè no som davant una sèrie realista.
¿L’Anna té punts en comú amb l’Arlet d’Infidels?
No. Són l’antítesi. Si l’Arlet era la innocència i mai imposava res, es deixava fluir, l’Anna té idees molt prefabricades i prejudicis.
¿I vostè té punts de connexió amb el seu personatge?
M’assemblo més a l’Arlet, perquè tampoc són gaire fan de l’autoritat ni de l’ordre ni de les imposicions. No m’agrada que em manin.
Tal com està el panorama actual, ¿com afronta el futur?
Hem de ser optimistes i veure el got mig ple. Som en un moment de canvi, que no sabem cap a on ens portarà, però que requereix molta més voluntat, iniciatives i creativitat per la nostra part. Hem d’inventar-nos coses. És l’hora dels creadors, dels guionistes…
Doncs s’està retallant allà on es fomenta el coneixement…
Em sembla patètic i d’una falta de veure més enllà de la teva legislatura per a la qual no tinc paraules.

Més informació: Gran Nord
Text d’Olga Lerín
Font: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, dilluns 18 de juny del 2012 (pdf)

La venta de camisetas con palabras pallaresas arrasa en la red

Proyecto para la conservación y uso del pallarés

La Asociación Cambuleta y el Espai Nòmada han iniciado un proyecto que han bautizado como parlapallares.cat y que pretende defender y promover el habla pallaresa (Cambuleta impulsada desde hace unos años la edición de cuentos infantiles en pallarés y ahora proyecta una exposición). La iniciativa que ahora realizan ambos colectivos les ha desbordado sólo empezar, ya que tras publicitarse en las redes sociales, ha obtenido una respuesta espectacular y ha recibido multitud de adhesiones y reservas. Se trata de la estampación y venta de dos modelos de camisetas, una con la palabra furro (arisco) y otra con la palabra potxó (beso). Los interesados pueden hacer sus reservas a través de parlapallares.cat.

Més informació: Parlapallares.cat
Font: LA MAÑANA, divendres 15 de juny del 2012 (pdf)

«Quan poso en ordre les frases s’ordenen els fets»

Entrevista · Maria Barbal, escriptora
L’escriptora de Tremp va visitar, el passat dia 24 de maig, la biblioteca comarcal Marquès d’Olivart de les Borges Blanques on, davant d’un públic conformat per més de cinquanta persones, va parlar sobre els seus mètodes d’escriptura i les seves novel·les, entre les quals destaquen Pedra de tartera i Emma. Professora de secundària i amant de les lletres, Maria Barbal va deixar el seu Pallars per anar a estudiar a Barcelona. L’esforç ha acabat donant els seus fruits i ara Barbal és una de les escriptores catalanes més reconegudes, premiada amb guardons de la talla de la Creu de Sant Jordi.
«Vaig començar en l’escriptura sense un plantejament general de voler escriure, de voler comunicar, de voler ser escriptora»
«M’inquieta veure coses del Pallars, perquè sé que aniré notant qüestions que no m’acabaran d’agradar»

Maria Barbal és una escriptora pallaresa nascuda a Tremp l’any 1949. Amb tan sols 15 anys es va traslladar a viure a Barcelona, on va estudiar Filologia Hispànica i va descobrir el seu amor per les lletres. Amb novel·les com Pedra de tartera i Emma, i els reculls de contes La mort de Teresa o Ulleres de sol, entre d’altres, la seva obra ha estat reconeguda amb premis de la talla del Premi Nacional de Literatura, el Premi Serra d’Or o el Premi Jaume Fuster dels escriptors en llengua catalana.
Quan va decidir vostè que volia ser escriptora?
Jo vaig sentir que volia escriure cap als anys vuitanta, just abans d’escriure Pedra de tartera i publicar-la. La novel·la és de l’any 1985 i crec que m’hi vaig posar cap als anys 80.
Vivint a Tremp no li va aflorar la necessitat de plasmar històries sobre el paper?
Bé, jo era bona lectora perquè al meu pare li agradava molt llegir i hi havia llibres a casa i sí, havia escrit alguns versos, alguna petita prosa, alguna crònica de viatge. I això és tot.
I què li fa decidir-se per l’escriptura?
El que em fa decidir per l’escriptura és tenir una història que m’inquieta i que vull expressar, que noto que si no ho faig d’una manera més profunda que l’oral doncs no quedarà ben explicada. És aquest impuls el que em fa escriure la primera novel·la.
Vostè llavors ja havia estudiat Filologia Hispànica.
Sí, jo vaig haver d’estudiar, dins de Filologia i Lletres, Filologia Romànica, Hispànica. Llavors ja ho havia estudiat i en aquell moment em dedicava a l’ensenyament mitjà.
Llavors la primera novel·la que escriu és Pedra de tartera, que va acabar sent tot un èxit. Com ho va fer per assimilar aquest èxit?
Doncs, a poc a poc (riu). Tampoc va venir d’una manera extraordinàriament forta, tot i que sí que des del primer moment va ser una novel·la que va presentar sorpreses; sorpreses que sempre eren positives. L’editorial la va publicar, hi va haver una bona rebuda per part del públic, es va anar reeditant, i així diríem, a poc a poc, va anar tenint un efecte positiu.
La història narrada a Pedra de tartera transcorre en un territori de muntanya. Es va inspirar en la seva vivència d’infantesa?
Sí, és a dir, la novel·la té un rerefons històric concret com els fets de la Guerra Civil en el darrer any, que són d’una gran duresa a les valls del Pallars i narra com unes famílies queden profundament afectades per aquests fets. Llavors jo trio una d’aquestes famílies i, en concret, una d’aquestes vídues i la desenvolupo. En el rerefons també hi ha vivències meves en el sentit que jo conec aquell paisatge, el conec amb profunditat, en conec el dialecte, etc. És a dir, que hi ha dos nivells diferents: un és el purament històric que jo no he viscut, i després l’altre ja és la capacitat de descriure alguna cosa que t’és molt coneguda, molt pròxima.
I a partir d’aquest moment vostè ja no es desenganxa de la literatura.
Exactament. Jo començo només per una història sense un plantejament general de voler escriure, de voler comunicar, de voler ser escriptora, i en canvi, aquesta experiència concreta em fa veure que és un camí que jo puc continuar.
Què diria vostè que li aporta l’escriptura a nivell personal?
Doncs, diversos beneficis. D’una banda, m’ajuda a pensar i a aprofundir en els termes triats, i de l’altra, m’exigeix un treball lingüístic molt poderós que ordena els fets. I quan ordeno les frases s’ordenen els fets o viceversa. També m’aporta una dedicació a la ficció, que em sembla que és una forma de comunicar-se diferent de la directa. És una forma indirecta, distanciada, però que pot arribar a ser molt més profunda que qualsevol altra comunicació.
Vostè té algun ritual o alguna mania a l’hora d’escriure?
Bé, no. No tinc gaires rituals però sí que estic millor en silenci. No em van bé els sorolls i la música tampoc.
Va sempre amb una llibreta a la bossa?
Hauria d’anar-hi (riu). Em va molt bé tenir-la perquè hi ha idees que salten en un moment inesperat i que si no les anotes, en el meu cas, si no les anoto les oblido sovint.
Vostè manté vincles amb el Pallars?
Sí, jo no l’he tallat mai el meu vincle amb el Pallars, perquè hi ha la meva família íntima, és a dir, la mare, un germà, etc. Hi vaig molt sovint. Hi vaig cada quinze dies o cada setmana, de vegades. Hi tinc moltes amistats, també.
I des del punt de vista d’una pallaresa, què li sembla la sèrie Gran Nord de TV3, que tantes crítiques ha rebut a les xarxes socials?
Jo la veritat és que no sé què ha portat la sèrie com a reacció. Confesso que l’he vista parcialment. Per circumstàncies diverses no n’he vist cap capítol sencer. Per tant, sé més o menys de què va, però… No ho puc valorar.
A nivell de dialecte, què en pot dir?
Jo, per exemple, vaig captar que deixen xiquet i allà no es diu, s’usa més com a adjectiu que no pas com a substantiu. D’altra banda, vaig veure que la persona que feia el seguiment era la mateixa persona que va fer el dels actors i actrius de Pedra de tartera, que jo crec que ho va fer molt bé i, per tant, em va desconcertar una mica. Però com que tampoc sé si representa que aquells personatges no són exactament tots d’allí, sinó que hi ha gent que s’ha mogut d’una banda a l’altra, no ho vaig poder valorar bé. El tema del primitivisme sí que m’ho va semblar, hi ha algun personatge que em sembla bastant improbable trobar-lo avui al Pallars. El que sí que em passa una cosa, ho he de confessar i millor que ho faci (riu), i és que de vegades es fan coses sobre el Pallars i m’inquieta bastant veure-ho i pensar que m’aniré posant nerviosa perquè aniré notant qüestions que no m’acabaran d’agradar. I no passa res perquè jo sóc una persona que viu a Barcelona i que, per tant, no estic estrictament allí, però sé que allí la gent té la pell fina, i ho sé per mi mateixa, que els sap greu si senten que tens un accent que no és el d’allà. És una cosa bastant absurda però que alhora l’entenc, és a dir, que hi ha una mena de contradicció.
El 24 de maig va fer una xerrada a la biblioteca de les Borges Blanques. Com va anar?
Bé, la veritat és que l’experiència dels clubs de lectura generalment és molt bona perquè, és clar, què n’he de de dir de persones que amb totes les oportunitats que avui hi ha es reuneixen un cop a la setmana, normalment, i comparteixen un llibre? És a dir, tothom se’l llegeix pel seu compte però després el comenten i doncs alguna vegada conversen amb l’autor o autora. I sempre que he tingut aquesta experiència, que ha estat moltes vegades en els últims anys, doncs he de dir que ha sigut positiva. Jo no recordo cap que hagi estat negativa. Sí que, de vegades, hi ha una espècie de focalització en qüestions que no tenen tant a veure amb la literatura com amb el plantejament del tema o dels fets que descriu la literatura. I aquí potser sí que de vegades m’he sentit una mica incòmoda, però concretant en les Borges Blanques va anar molt bé, perquè vaig fer una exposició sobre la meva trajectòria literària, a part de la presentació per part de la bibliotecària, i després el més interessant van ser les qüestions que van presentar les persones del club de lectura i d’altres persones que no són del club de lectura però que han llegit algun llibre meu, i aquí hi ha una gamma de preguntes que solen ser molt enriquidores, molt interessants. Perquè, des de preguntes concretes sobre una lectura, que en aquest cas era la novel·la Emma, a preguntes sobre el fet literari i l’escriptura, perquè sempre hi ha persones interessades i, paral·lelament, sobre la lectura, i després preguntes sobre l’edició, els premis literaris… És a dir, qüestions relacionades amb el món purament del llibre.
Li van preguntar, també, per les seves tècniques d’escriptura. Com es definiria vostè com a escriptora?
Una pregunta que hi va haver va ser, per exemple, com et planteges una novel·la, qué és el primer que tens o has de tenir per tirar-la endavant. I jo vaig explicar que no totes les novel·les les he fet igual ni he tingut el mateix punt de partida, però sí que, en general, abans de posar-me a escriure, he de tenir una idea bàsica, global de l’argument, vull dir detallada, després uns quants personatges, que poden ser d’un a cinc, podríem dir, fins a trobar la veu narrativa, és a dir, aquella veu que explica els fets.
Vostè per on comença, per un personatge o per una història?
Jo sempre començo per una història però això va molt aparellat a un personatge. A un o més d’un, normalment és així. És a dir, que penses la història i, immediatament, quan la penses la penses amb personatges.
Quin és el seu autor preferit?
Ui, són molts, són moltíssims!
Algun nom que destaqui?
Hi ha etapes també, he de reconèixer que em va a èpoques. Últimament, m’agrada molt una autora canadenca que es diu Alice Munro. Normalment, fa narracions no breus, sinó mitjanes. També m’agrada molt la McCullers, que és una autora del sud dels Estats Units i fa molts anys que ja és morta. I també una autora que es diu Irène Némirovsky, que va morir just després de la Segona Guerra Mundial, era jueva, i escrivia en francès perquè, de fet, ella era a França des de petita. Va morir a causa de ser jueva i se li ha trobat obra ara i les seves filles són les que l’han publicada. És una obra molt interessant, una escriptura molt senzilla però molt perfeccionista, amb unes històries que m’agraden molt, o bé per la força del que expliquen o bé per la bellesa. Normalment és per les dues coses, que van aparellades.
I de casa, d’autors catalans?
Ui, d’autors catalans, doncs, la Rodoreda és una autora molt important perquè d’alguna manera és d’aquells autors que permeten recuperar la tradició pròpia quan no l’has pogut conèixer en el seu moment, com és el cas de la meva generació, que hem estat educats en castellà i amb referents castellans, i doncs per a mi, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Agustí Bartra, aquesta generació diríem de l’exili, són importantíssims perquè són els que, de sobte, et descobreixen que hi ha persones que han escrit en la teva llengua d’una manera molt positiva, molt bella i molt profunda. Per a mi, tota aquesta generació és molt interessant i potser en destacaria el cas de Mercè Rodoreda, ja pel seu estil específic, que és molt brillant.
Vostè en quins moments del dia acostuma a llegir?
A llegir podríem dir que tot el dia perquè sempre estic llegint. Bé sempre, llegeixo molt sovint i aquí hi hauria una varietat: des del diari, o alguns diaris, fins a una novel·la, poesia, teatre o el que sigui. Llegeixo una mica de tot, però més narrativa. I pot ser que a mig matí estigui llegint alguna cosa. De vegades, per documentar-me per la meva escriptura també llegeixo. També al vespre… depèn una mica del dia.
Té alguna afició a part de llegir i escriure?
No, a part de parlar-ne, en aquest moment no (riu). He fet de professora durant molts anys, fins fa una dotzena d’anys, aproximadament, que ho vaig deixar.
Com veu el panorama d’escriptors a Catalunya?
Hi veig un panorama molt bo. Ja fa anys que ho veig, però darrerament hi ha tant narradors, com poetes, com autors de teatre… Hi ha, des de fa no sé quantes generacions, persones que escriuen i que ho fan molt i molt bé. Jo crec que tenim molta esperança des d’aquest punt de vista.
I el futur de la llengua, com el veu?
Doncs, això és molt més complicat perquè això afectat tota la societat i és molt més difícil de controlar quan no tens totalment els mitjans, el poder que aquesta llengua s’aprengui i es mantingui com caldria.

Text de Neus Martí Llurba
Font: LECTURA núm. 733, 10/06/2012 (pdf)