Els sons de l’ànima pirinenca

(foto: Toni Coromina)

(foto: Toni Coromina)

El creador (177) · Artur Blasco

Investigador i divulgador del folklore català, músic i instrumentista, Artur Blasco i Giné, nascut a Barcelona el 1933, ja fa molts anys que viu a a Arsèguel, al peu del Cadí, un poblet de l’Alt Urgell. En aquest privilegiat racó de món hi regna un silenci colpidor, només trencat a la nit pel murmuri de les aigües gelades que baixen cap al Segre. Ara, a vuitanta anys, fa excursions regulars a diferents pobles del Pirineu, on continua amb la dilatada i fecunda tasca de recerca del cançoner popular de tradició oral.
Criat a Monistrol de Calders i a Santpedor, on el seu pare va exercir de metge, va estudiar a l’institut de Manresa, una ciutat on també va rebre classes de piano i harmonia. Tanmateix, Artur Blasco, que tenia una tia soltera concertista de piano, confessa que mai no ha tingut «la pretensió de ser músic professional».
El 1953 es va matricular la UB, amb l’idea d’estudiar Biologia: «Eren temps molt tristos. Un dia, al pati de la facultat vaig pensar que m’esperaven cinc anys plens d’inconvenients i que més enllà hi havia tot un món per descobrir. I vaig marxar amb 500 pessetes a la butxaca, fent autostop». El periple va durar sis anys, durant els quals va viure i treballar a Dinamarca, Suècia, Islàndia i Líban, on va treballar de rentaplats, estibador als ports, empleat en una fàbrica sueca de maquinària agrícola i bacallaner: «A Reykjavik em vaig enrolar en un vaixell que anava a pescar al nord del cercle polar. Per la megafonia escoltava una emissora de Grenlàndia que emetia música d’acordió i també m’embadocava amb els valsos, masurques i polques que interpretava el telegrafista a l’acordió».
De tant en tant feia una escapada a Barcelona, on tenia un bon amic, el poeta Gabriel Ferrater, amb qui sortida cada nit a petar la xerrada als bars de Sarrià: «Ferrater em va proposar que aprofités la meva estada a Suècia per enviar informes de joves autors escandinaus a l’editorial Seix Barral. Ho vaig fer i també vaig traduir alguna obra del suec al castellà», rememora.
Després va acabar la carrera i va treballar de funcionari del Ministeri d’Agricultura, en un departament que amb els anys va ser traspassat a la Generalitat: «Jo era cap de l’àrea de l’Alt Pirineu. Des de Sort coordinava quatre oficines disperses pel territori i m’ocupava del pla d’ordenació de les pastures comunals. Això em va permetre connectar amb la gent de les muntanyes i dedicar-me a la recerca de les tradicions pirinenques».
Un bon dia, al passeig de la Seu d’Urgell, va sentir casualment una polca interpretada pel Fiter de Canelles i al cap de poc va iniciar els primers treballs de recuperació de l’acordió diatònic, un instrument que des del Rosselló s’havia estès per tot el Pirineu. «L’acordió va significar la socialització dels balls als pobles que no podien pagar una orquestra per la festa major».
Amb Gaspar Viladomat, a mitjan setanta, va organitzar una vetllada nocturna a Arsèguel amb els acordionistes més destacats del territori, que es reunien a la Seu, en un soterrani del taller d’Esteve Ubach. A resultes d’aquesta vetllada, el 1976 va néixer la mítica Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, que se celebra des de fa 38 anys i té la presència de músics del Pirineu, arreu d’Europa, països de l’Est, Quebec, i Amèrica del Sud.
Aquests dies Blasco està ordenant a Arsèguel el Museu de l’Acordió, que conté 150 acordions diatònics i cromàtics, concertines i bandoneons. El museu, que primer era itinerant, es va fer realitat gràcies a l’aportació de la UE, a un crèdit (ja pagat) i a l’ajuda de Traudel Jungbauer, la dona de Blasco, intèrpret de cítara, malauradament morta l’any passat.
Durant gairebé quatre dècades ha inventariat més de 1.500 cançons populars, recollides de 500 cantants informants en 200 pobles. Tot aquest material ha de formar 12 volums recopilatoris englobats sota el títol A peu pels camins del cançoner. Aquesta obra reflecteix «la història del Pirineu, a partir de cançons de gran fervor religiós, però també moltes d’anticlericals, de picants, de feina, d’amor, cançons dictades – que servien per informar la gent de les novetats socials -, i cançons de disconformitat (les cobles de Peirot) que explicaven la precarietat de la vida de muntanya».
Ha format part de diferents grups de música tradicional (la Pobletana, Primera Nota i El Pont d’Arcalís, entre d’altres). Ha publicat discos i cedés amb textos i partitures del seu treball de recerca. I ha editat una trentena de devedés – té material per fer-ne trenta més – amb imatges «on es veu la vida quotidiana dels pagesos, els seus cants i el seu entorn». Tota aquesta vasta producció es va incorporant al patrimoni etnològic del Departament de Cultura de la Generalitat. Fa pocs mesos ha publicat el CD Pirineu: cançons de vetllades vora el foc, acompanyat pel guitarrista parisenc Yannick Lopes. Mentrestant, no para de fer actuacions allà on l’hi demanen. Un gegant de la cultura popular.

ELS MEUS MESTRES

«El meu aprenentatge vital el dec a la societat de muntanya»
Investigador i acordionista autodidacte, s’emmiralla en «persones de gran cultura popular, coneixedores del dia a dia del món rural, com l’Agustí de casa Gasol, de Cadolla, a qui recordo amb molta estimació, o Ricard Muntané (el Fiter de Canelles), l’home que em va donar la primera informació per fer els treballs de recuperació de l’acordió diatònic». Reconeix que no podria viure en una societat urbana: «El meu aprenentatge vital el dec a la societat de muntanya. Sempre m’he entès amb la gent que ha viscut a la natura. He après de cada cançó, de cada gest».

Text de Toni Coromina
Font: LA VANGUARDIA, dilluns 16 de desembre del 2013 (pdf)

El Pallars recupera els antics oficis el cap de setmana

Fires

Els Pallars amplien aquest cap de setmana l’oferta de lleure amb la celebració de les fires de la Pobleta de Bellveí, a la Torre de Capdella, i la de Llessui, on els veïns han organitzat activitats per recuperar l’antic certamen.
A la Torre de Capdella, els restaurants del poble ofereixen, coincidint amb la fira, el menú típic, format per la girella, corder i postres de músic.

Més informació: Ajuntament de Sort
Font: SEGRE, diumenge 7 d’octubre del 2012 (pdf)

Tot a punt per viure Sant Joan

Tradicions * Activitats * La capital encendrà 22 fogueres per celebrar la nit més curta de l’any * Entitats excursionistes surten a la recerca de la flama del Canigó

Tot a punt a les comarques de Ponent per viure aquesta nit una de les grans tradicions catalanes, la revetlla de Sant Joan. Segons les previsions, diverses associacions, entitats veïnals i grups d’amics encendran un total de 22 fogueres a la ciutat de Lleida, segons el llistat d’autoritzacions de la Paeria. Entre aquestes fogueres destaca la del turó de la Seu Vella, que aquest any estrena revetlla al nou parc de Santa Cecília, amb actuacions dels grups Pepet i Marieta, La Família Torelli i PD Uriroots. La flama del Canigó, responsable d’encendre les fogueres, arribarà a la Paeria a les 20.00 hores, moment en què se celebrarà la recepció oficial. El Centre Excursionista de Lleida, els ciclistes del Club Terraferma i el Grup Cultural Garrigues seran els responsables de portar la flama des del cim del Canigó. El mateix farà la Penya Pedal i el Centre Excursionista de Bellpuig, que també van sortir ahir cap al Pirineu a la recerca de la flama. En el viatge de tornada, abans d’arribar a Bellpuig, passaran per Tàrrega. La capital de l’Urgell ha cancel·lat la revetlla per retallades pressupostàries, però oferirà diverses activitats aquest cap de setmana emmarcades en la festa de Sant Joan.
Dissabte, el grup de Diables BAT celebrarà els 25 anys amb un espectacle piromusical a la plaça de l’Hort del Barceloní, que culminarà amb un concert dels grups Naraina i 5 Sentits. La Seu és una altra de les ciutats que comptaran amb una actuació de diables. Serà aquesta nit, després d’encendre la foguera a la plaça dels Oms. Així mateix, Sort celebrarà demà la 22a edició de la Xollada d’Auvelles amb Tisora. D’altra banda, el Gremi de Forners de Lleida va fer entrega ahir de la tradicional coca de Sant Joan al primer lleidatà de l’any, Kaasem.

Més informació: Ajuntament de Sort
Font: SEGRE, dijous 23 de juny del 2011 (enllaç)

Llegendes de muntanya

Els prats i masia de Saverneda, escenari de dues llegendes recollides en una guia d’indrets mítics del Pallars

Editat per DeParís un llibre de Pep Coll que pot ser usat com a baedecker per recórrer les terres altes pallareses, seguint el riquíssim llegat tradicional referent als móns dels mites i de la màgia. Titulat Guia d’indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà, a banda dels textos del l’escriptor de Pessonada, inclou magnífiques fotografies dels llocs concrets on van succeir les contalles (o encara hi succeeixen). Alguns d’aquests emplaçaments són mig secrets i de difícil accés, d’altres són coneguts popularment i relacionats amb paratges d’elevat atractiu paisatgístic o monumental. Un dels protagonistes més característics, singulars i recurrents de l’imaginari rondallístic pallarès són els minairons, uns follets prodigiosos i infatigables, reclosos dins d’un canut però sempre disposats a sortir-ne a la primera ordre del seu amo afortunat per posar-se a fer feina. Segons Coll, un dels escenaris de l’acció d’aquelles criatures tan pencaires va ser el prat de Saverneda, un dels més extensos, plans i gemmats de la comarca, que podem contemplar des de la carretera, pujant a mà dreta, a la ribera de Montardit, entre el nucli de Baro i la vila de Sort, poc abans de l’aiguavés del riuet del Cantó, amb la falda de l’eminent tossal del Puial – que per poc no ateny els 2.000 metres d’alçada – al fons, coberta d’arbres esponerosos, entre els quals no deuen faltar els verns, si fem cas del topònim, deliciós, que en català modern seria la Verneda. Al capdavall del vastíssim prat perdut a les cartes per l’hereu i recuperat gràcies als minairons que tenia en un canut el jornaler Marçal de Farrera, que el van dallar en tan sols una estona, albirem els edificis blancs i amb teulats a dues aigües del mas i la capella annexa, una estampa bucòlica. Pictòrica. No gaire lluny, a la cova Forat del Drac, que segons sembla arribava al castell de Malmercat, conten que hi vivia encauat un monstre terrorífic, vençut pel mateix senyor de Malmercat mitjançant l’estratagema de vestir un gos ofert com a vianda de la fera amb una cuirassa de punxes de ferro que se li devien indigestar.

Fideuà de muntanya

Segur que no s’indigesten al viatger, com l’armadura del gos de Malmercat al drac de la llegenda, més bé al contrari, les exquisideses del molt recomanable restaurant El Celler dels Joglars (973 62 06 63), a peu de carretera mateix, dins del petit poble de Montardit de Baix, uns tres quilòmetres abans de Sort. Entre les quals, mereix una menció especial la fideuà muntanyesa, amb verduretes i bolets. La cuina de Joan Luque i Eva Consuegra és sofisticada i creativa, però basada en la tradició pirinenca. El seu garrí torradet és una altra meravella que justifica sobradament la visita a un local molt especial, tant per l’oferta gastronòmica com per la decoració, de regust modernista, que sembla inspirada en la màgia de fades, dones d’aigua, bruixes i minairons. Disposen també d’acollidores habitacions en un casal de pedra noble.

Més informació: El Celler dels Joglars
Text de Vidal Vidal – Enllà
Font: LECTURA, núm. 670, 27/03/2011 (enllaç)

Una de lladres a Rodés

El capellà de Rodés tenia fama de posseir diners, la qual cosa féu néixer les ganes de fer-se ric a més d’un sense haver de treballar. Amb aquest fi es van ajuntar un de Surp, un de Roní i un altre d’Altron però casat a Sant Romà de Tavèrnoles. Un dia es presentaren a Rodés quan la gent era a rosari. Dos van entrar al temple i agafaren el capellà, mentre l’altre es va quedar a la porta per tal que no pogués sortir-ne ningú ni poguessin anar a fer sonar el toc de lladres. Mentre, s’endugueren el capellà a la rectoria, on després de molt insistir els va donar 36 duros que tenia amagats sota l’orinal. Van pensar que en tenia més i que la fama de ric li devia venir per una quantitat més gran, a pesar que llavors trenta-sis duros eren molts diners. Tot i la insistència dels lladregots l’home negava una i altra vegada que tingués més diners. Aleshores, per tal de convèncer-lo els assaltants lligaren al capellà dels cremalls del foc, van treure la palla de la màrfega i van encendre-la. Al final veien que no deia res i van fugir. La gent va rescatar el mossèn. Posteriorment els lladres van ser agafats i duts a la presó de Sort, on hi van romandre un temps. Un dia, l’escarceller els féu buidar el samal i el de Sant Romà va fugir. El pròfug va anar a Olp, on s’amagà en un paller. Després va fugir a França. Quan va tornar fou fet pres la Guàrdia Civil, però va tornar a fugir vers França. Retornà ja vell a Sant Romà, on va morir.

Signat per Joan Bellmunt i Figueras – La Finestra dels Records
Font: LA MAÑANA, dilluns 24 de gener del 2011 (enllaç)

Sort, capital de l’art d’esquilar ovelles

Fires * Ramaderia * Experts xolladors es reuneixen per divulgar un ofici en vies de desaparició

La capital del Pallars Sobirà va celebrar ahir la seua tradicional Fira de Sant Joan, amb una trentena d’expositors d’artesania i alimentació, i la vintena edició de la xollada d’ovelles amb tisora. Es tracta d’una activitat lúdica i cultural que té per objectiu donar a conèixer aquest antic ofici, avui en via d’extinció per l’ús actual de les màquines elèctriques. Sis xolladors experts van ser els encarregats d’esquilar les ovelles i dos peçoladors les van lligar. Venien de Seurí, Llagunes, Caregue, Llessui, Sort, Malmercat i Os de Balaguer. L’activitat es va amenitzar amb cançons de xolla tradicionals amb el so d’acordions. Al finalitzar, els organitzadors van entregar obsequis als col·laboradors i van llegir un text d’homenatge a Àngel Torres, veí de casa Ventura de Llessui, que va ser un dels impulsors de la recuperació d’aquesta festa. L’autoritat convidada d’aquest any va ser Albert Batalla, alcalde de la Seu d’Urgell i candidat de Convergència i Unió.

LES CLAUS

Fira de Sant Joan
La fira va comptar amb unes trenta parades del sector de l’alimentació, l’artesania i les antiguitats.
Xollada d’ovelles
Sis xolladors van ensenyar com s’esquilaven les ovelles antigament, amb l’ús d’unes tisores i grans dosis de destresa.

Crònica d’Anna Farràs des de Sort
Font: SEGRE, divendres 25 de juny del 2010 (enllaç)