La Seu d’Urgell i Castellciutat recorden la Guerra de Successió

Història · Aniversaris

Coincidint amb els 300 anys del 28 de setembre del 1713, data de la capitulació de les fortaleses de Castellciutat defensades pel general Josep Moragues davant de l’exèrcit borbònic, l’ajuntament de la Seu va celebrar ahir els actes per commemorar aquest fet històric tant a la Torre de Solsona com al poble de Castellciutat, on es va batejar la plaça que hi ha a la part posterior de l’església amb el nom del general Moragues amb motiu del tricentenari de la guerra de Successió per tal de reforçar-ne la memòria col·lectiva.

Font: SEGRE, diumenge 29 de setembre del 2013 (pdf)

El general Moragues i Barcelona

Sr. Director:
Tota nació té cura de pregonar els noms, les gestes i les millors obres dels seus fills. Catalunya ha tingut al llarg de la seva història molts fills que han marcat un camí per seguir en la seva petja encertada per la nostra terra. Amb tot, als ulls de la majoria de les persones que viuen a Catalunya, sembla que siguem un poble sense història, sense homes vàlids, com poden ser grans metges, pintors, polítics, juristes, cronistes i historiadors, arquitectes i enginyers, mariners i descobridors, conqueridors i militars, i així una llarga llista. Crec que tots coneixem l’afany dels opressors centralistes per amagar i destruir els nostres homes i els nostres símbols i el paper de segona fila en què en les etapes «democràtiques» és ensenyada de passada la nostra història. La Comissió Pro Homenatge al General Moragues, en el seu camp i des del principi, ha tingut un interès especial per donar a conèixer els personatges catalans amb fets rellevants dins del seu àmbit. Un dels camps més ofegats ha estat el de la carrera d’armes o militar, cos cabdal de tota nació. El general Moragues, figura insigne de l’exèrcit català, fou executat per les forces borbòniques i execrat el seu cadàver tallant-li el cap, que fou penjat dins un gabiot i exposat durant dotze anys al Portal del Mar, un dels llocs on la resistència a l’invasor fou més forta i cruel. Una nació es reflecteix en les seves institucions i els seus símbols, però també per la cultura i els homes que, amb el seu esforç, l’han feta de dia en dia. Cal que el seu nom sigui una constant en marbre i la seva figura, un mirall en bronze. Després d’anys de gestions a l’Ajuntament de Barcelona, ara la ciutat tindrà el monument digne que el general Moragues es mereix i que el 19 d’octubre vinent, a les 12 del migdia, s’inaugurarà al Pla de Palau. Fem una crida a totes les persones que, al llarg d’aquests anys, han donat suport i moltes han esdevingut mecenes amb les seves aportacions, perquè el dia 19 vinguin a la inauguració i a l’homenatge que retrem a l’insigne patriota. En nom de la Comissió Pro Homenatge al General Moragues.

Carta d’Albert Pons i Torrents
Font: SEGRE, dimarts 24 de setembre del 2013 (pdf)

El sueño del Braveheart

Historia · Hollywood dijo no a una película sobre la Guerra de Successió
El proceso indepedentista que ha iniciado Catalunya ha abierto el debate sobre la visualización que el país tiene más allá de sus fronteras. Las voces que aseguran que la historia catalana está poco y mal explicada suman cada vez más adeptos y ya no es extraño ver nacer proyectos enfocados a sacar a la luz episodios de siglos pasados desconocidos por la gran mayoría. La reivindicación de la plena soberanía ha traído consigo un orgullo por el pasado del país que ha derivado en las ganas de explicarlo al mundo. El cine es la mejor vía. Con el 300 aniversario de la Guerra de Successió se preparan rodajes, aunque hay gente que hace años ya veían el celuloide como la mayor herramienta de difusión.
La JNC de Ponent envío en 1998 el guión de un filme sobre 1714 a Spielberg y Cameron · Se basaba en el sitio de Lleida y se proponía al general Moragues como protagonista · El proyecto, liderado por Rull e Ibarz, no se culminó debido a las negativas de Hollywood

La multitudinaria manifestación del 11 de septiembre de 2012 ha hecho subir la fiebre independentista en Catalunya hasta el punto de que el debate sobre el encaje con España ha copado gran parte de la arena mediática. Opiniones y tertulias giran a menudo alrededor de la soberanía del pueblo catalán, que es liderado por un gobierno que apuesta firmemente por organizar una consulta que, en principio, está proyectada para el 2014. La fijación del referéndum para este año no es baladí. La fecha irradia un poso de simbolismo que se remonta a la pérdida de instituciones y libertades civiles que sufrió Catalunya tras perecer contra el ejército borbónico en 1714.
Ahora, casi 300 años después de la Guerra de Successió y al abrigo de la difusión independentista, el episodio bélico se ha situado como uno de los temas con más tirón entre el público catalán. A la aparición de libros como Lliures o morts de Jaume Clotet y David de Montserrat o Victus del ínclito Albert Sánchez Piñol, se le ha sumado las ansias de transportar la contienda a la gran pantalla. Tanto es así que ya se ha abierto una campaña de micromecenazgo para iniciar el rodaje de Barcelona 1714, un filme que será dirigido por Ana M. Bofarull y que ya ha recibido el respaldo del Consell de Cent 2014, un cenáculo de personas representativas de todos los ámbitos de la sociedad civil catalana. El cometido es ambicioso, pero no novedoso. Y no lo es porque en el año 1998 la idea de hacer un filme sobre la guerra del 1714 no solo se sondeó, sino que llegó a ponerse en negro sobre blanco para enviarla a la capital mundial del cine, Hollywood.
El actual alcalde de Almacelles, Josep Ibarz, fue uno de los impulsores de aquella iniciativa que nació en el seno de la federación de Ponent de la Joventut Nacionalista de Catalunya después de comprobar que la industria cinematográfica americana se inclinaba por recrear algunos episodios históricos. La aparición en las salas del oscarizado film de Mel Gibson Braveheart en 1995 fue un ejemplo que animó a los responsables de la JNC de Ponent a mover la idea, que obtuvo el respaldo del secretario general de la formación, Josep Rull, hoy secretario de organización de Convergència Democràtica de Catalunya, que incluso llegó a afirmar que con una producción así «se lograría más conciencia nacional que en 20 años de autogobierno».
Si la historia de Escocia obtenía un éxito sin parangón, ¿por qué la historia de Catalunya no podía tener el mismo? «La Guerra de Successió se puede explotar mucho a nivel internacional ya que participaron hasta siete naciones europeas, lo que da al conflicto un carácter de Guerra Mundial», dice Ibarz.
Esta tesis fue secundada aquel año por la JNC, que tomó la determinación de elaborar un guión en inglés para enviárselo a dos de los directores con más relevancia en el panorama cinematográfico. Steven Spielberg y James Cameron, director que en 1998 estaba en la cúspide de su carrera tras el enorme éxito que había cosechado su film Titanic un año antes. El proyecto de la película mostraba claramente la voluntad de recrear la resistencia de los catalanes en otros espacios que no fueran solamente los de la ciudad de Barcelona. La idea era que el sitio a la capital de Catalunya apareciese al final de la película, que se iniciaría en Lleida justo cuando las tropas borbónicas se preparaban para asaltar la ciudad a través de la brecha abierta por el portal del Carme.
El detallado dossier enviado a los dos directores y del cual se hizo eco La Mañana en su edición del 8 de septiembre de 1998 estaba lleno de reproducciones de documentos de la época e incluso se proponían personajes para protagonizar la producción. El más destacado era Josep Moragues, el general de Sant Hilari Sacalm que fue decapitado por las tropas de Felipe de Borbón cuando trataba de embarcar hacia Mallorca. El filme tenía su particular William Wallace.
Aparte de Cameron y Spielberg, el guión fue entregado también a los principales estudios cinematográficos de Hollywood y a 16 universidades de California. Meses después del envío del guión, el equipo de Spielberg respondió asegurando su interés por la trama, aunque la rechazó alegando que la productora con la que trabajaban no consideraba prioritaria la temática a pesar de que el filme que el director presentó aquel 1998 fuera Salvad al soldado Ryan, un trabajo bélico que versaba sobre la Segunda Guerra Mundial con Tom Hanks de protagonista.
La respuesta de Spielberg aún la conserva Ibarz, que vuelve ahora a defender la necesidad de hacer visible las reclamaciones de Catalunya mediante una película producida a nivel internacional. El alcalde de Almacelles avisa de que, en el caso de consolidar el proyecto del filme sobre el 1714, se haga referencia al territorio catalán y no sólo a la ciudad de Barcelona. «Lleida tiene que salir en esta película. Aquí murieron 7.000 personas en la resistencia y no podemos olvidarlo», indica.

Crònica d’Àlvar Llobet des de Lleida
Font: LA MAÑANA, diumenge 5 de maig del 2013 (pdf)

Paral·lelismes inevitables

Victus (La Campana, 2012) de Sánchez Piñol no és un llibre per arrossegar amunt i avall, més aviat és per seure còmodament durant hores i reconèixer que la història més captivadora i menys influent la viuen els figurants concrets i anònims. No s’hi revel·len dades que no fossin en mans dels historiadors, però certament que al gran públic ens ofereix, amb una prosa ràpida i senzilla, una visió diferent de la guerra de successió, del setge de Barcelona i de com alguns prohoms de l’època, cito concretament Rafael de Casanovas, han passat a l’olimp del catalanisme adinerat malgrat el paper que el bueno de Zuvi, narrador i protagonista, els atorga a la novel·la.
En una de les seves campanyes infames, incendiàries i afrikaners, Ciutadans acusava el nacionalisme català de falsejar la història. Un dels seus arguments per demostrar que el catalanisme es basava en mentides era el fet que Rafael de Casanovas no va morir en combat, tal i com suggereixen les estampes clàssiques en pintura i escultura, sinó que acabada la Guerra va tornar a exercir d’advocat i traspassà plàcidament a casa seva.
Si aquesta era la sort del gran màrtir, convidaven a creure per lògica deductiva que les tropes de Felip V havien desfilat per terres valencianes i catalanes com els armats de la Sang de Lleida, que al seu pas tranquil reparteixen caramels a nens i jubilats.
La dada respecte al cap del Consell de Cent és certa, però la contradicció no estova la trepitjada sense manies que el poder castellà exercí amb escarni com a dret de conquesta. Així que la qüestió que em plantejo no és la que ells pretenen, sinó preguntar-me per què un cert nacionalisme català té Casanovas de referent quan Catalunya va quedar arrasada i plagada de cadàvers; quan el general Villarroel, castellà per cert, va patir una repressió brutal i quan d’altres com Josep Moragues van ser executats, esquarterat i el seu cap va ser exposat durant dotze anys a les portes de Barcelona.
El mateix Martí Zuviria a Victus afirma que el poble català respecta les seves institucions més que no ho fan els qui les ostenten, i sembla que el conseller no va fer mèrits per a tanta parafernàlia.
Mentre al Fossar de les Moreres no s’hi enterrava cap traïdor, escridassar autoritats i la junta de l’Espanyol a l’ofrena a Casanovas per la diada és avorrit i patètic.
A mesura que vas passant pàgines et va coent alguna cosa per dins i sense voler, instintivament, amb totes les contradiccions d’un subconscient desconfiat, no pots evitar els paral·lelismes i arribes a la conclusió que la Generalitat torna a ser en mans dels mateixos Felpudos Rojos d’aleshores; interessos de classe, vacil·lacions calculades, exaltacions buides, timons sense vaixell i vaixells per fugir a la primera de canvi; que Mas té més de Casanovas que no de Companys, vaja.

Text de Jaume Barrull Castellví – Doncs jo encara diria més
Font: LECTURA, núm. 778, 21/04/2013 (pdf)

Estelada “perpètua” a Solsona i Cervià estrena “llibertat”

Avancen actes per facilitar l’assistència a la manifestació · Accent independentista en actes oficials i tradicionals de la Diada

Cervià va celebrar el primer Onze de Setembre després que es proclamés la setmana passada «territori lliure català», com ja van fer els ajuntaments de Sant Pere de Torelló i Calldetenes. Veïns de les Garrigues es van atansar a la localitat amb motiu de la Diada. «Per sentir-nos independents», deien alguns. Per la seua part, Solsona va convertir el tradicional acte institucional en un al·legat a favor de la independència, en el qual es va penjar una estelada al balcó. L’alcalde, David Rodríguez, va explicar que s’hi quedarà fins que Catalunya sigui «plenament lliure», cosa que ja va anunciar uns dies abans l’Albagès.
Solsona va ser un dels nombrosos municipis de Lleida que va avançar els actes de la Diada per afavorir l’assistència de la ciutadania a la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya a Barcelona. De les comarques lleidatanes van sortir uns 130 autocars, que suposen per si sols uns 6.500 lleidatans en la multitudinària marxa a favor de la independència.
A Tàrrega i les Borges, marxes amb torxes van caldejar l’ambient la vigília de la Diada.
A la capital de l’Urgell, l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova va concloure amb un crit de «Visca Catalunya lliure!». Artesa de Segre va penjar per primera vegada una estelada en lloc d’una senyera a la Roca del Cudós, on es quedarà tot l’any. A Almacelles hi va haver una ofrena floral davant del monument de les Quatre Barres, mentre que Cervera la va fer a la plaça de la Generalitat. La Seu va celebrar la Diada amb la lectura d’un manifest i sardanes, danses que a Balaguer van compartir l’atenció del públic amb un recital d’havaneres. Alcarràs va organitzar un berenar per a jubilats al centre Lo Casino i Alguaire va inaugurar el seu monument a la sardana. Sort, per la seua part, va retre homenatge al General Moragues.

Més informació: Ajuntament de Sort
Font: SEGRE, dimecres 12 de setembre del 2012 (pdf)

Sort honora l’heroi màrtir

Pocs llocs honoren el general Josep Moragues (1669-1715) amb l’abundor de signes externs amb què ho fa Sort, al cor del Pirineu lleidatà. Hi ha un bust de l’heroi al jardí de la rampa d’accés a la plaça Major, i dues plaques a la façana d’un dels casals més antics de la ciutat.
Els tres memorials són ben visibles. El bust evoca l’estètica cinematogràfica d’escomeses en camp obert dels oficials de cavalleria: camisa i cabellera obertes al vent, mirada penetrant i decidida. El Moragues que perpetua el monument de Sort des del 1981 és un jove vigorós, ardit, de faccions dures. Moltes senyores el troben atractiu. Una estàtua digna. Sorprèn el foraster. Fa patxoca.
Una de les plaques del carrer Major, en canvi, causa perplexitat. És del 1966, quan els caiguts del 1714 només podien ser honorats en clandestinitat. La inscripció és en castellà. Fou col·locada per la Diputació de Lleida. L’altra placa, en català, inclou una estrofa del poema que Àngel Guimerà dedicà a Josep Moragues, Lo nostre general, el 1887.
En les dues plaques hi ha un error. Diuen que aquella és la casa natal del general que encapçalà la resistència catalana en la guerra de Successió. Està provat que nasqué a Can Moragues de Sant Hilari Sacalm. És cert, però, que va viure a Sort en casar-se amb Magdalena de Giralt, pubilla del senyoriu de Bressui.
L’error és induït per aquesta dada i potser per la legítima pretensió de reivindicar del tot – des del naixement – un sortenc il·lustre. Moragues fou un valent general austriacista que lluità contra les forces de Felip V a Barcelona, Sort i la Seu. Un cop capturat fou decapitat per ordre del rei. El seu cap s’exhibí dins una gàbia durant dotze anys al Portal de Mar de Barcelona. No hi ha dubte que Josep Moragues fou l’autèntic heroi màrtir en l’ensulsiada del 1714. Potser pensava en ell Enric Prat de la Riba, l’11 de setembre de 1899, en publicar un article on deia que Catalunya necessita herois que s’imposin, genis que guanyin, i no pas herois màrtirs.

Més informació: Ajuntament de Sort
Text de Josep Maria Casasús – La columna
Font: EL PUNT-AVUI, dilluns 10 de setembre del 2012 (pdf)

Tàrrega, Balaguer, Cervera i Sort també avancen la Diada per la marxa a Barcelona

Celebracions · Onze de Setembre
S’afegeixen a Solsona i al consell del Solsonès, mentre que les Borges prepara el programa de la celebració · La capital del Pallars Sobirà mantindrà l’homenatge a Moragues el mateix dia 11 de setembre
Actes al matí · Altres ajuntaments concentren els actes al matí per facilitar el viatge a Barcelona

Els ajuntaments de Tàrrega, Balaguer, Cervera i Sort s’han sumat al consistori de Solsona i el consell del Solsonès a l’avançar els actes de celebració de l’Onze de Setembre per facilitar que el nombre més elevat possible de veïns acudeixin a la manifestació independentista convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) a Barcelona amb motiu de la Diada. Per la seua part, l’ANC organitza, en col·laboració amb diferents consistoris, viatges amb autocar des de diferents municipis lleidatans per acudir a la marxa a la tarda a la capital catalana.
Així, a Tàrrega la celebració començarà la vigília de la Diada, amb la Marxa de Torxes per la Independència. El dia 11, s’avançaran els actes a la plaça Rafel Casanova, com l’ofrena floral i el cant d’Els Segadors, que en anys anteriors se celebrava al migdia. A les 15.00 sortiran els busos de l’ANC cap a Barcelona.
L’alcalde de Cervera, Ramon Royes, va explicar que els actes de la Diada es concentraran al matí i que la Paeria sufragarà part del cost de l’autocar que ha disposat l’ANC per viatjar a la manifestació a Barcelona des de la capital de la Segarra. Les Borges, que celebrarà el 10 de setembre un ple per reclamar el pacte fiscal, encara no ha elaborat un programa d’actes per l’Onze de Setembre. L’alcalde, Enric Mir, va assenyalar que el consistori dóna suport a l’Assemblea fent publicitat a través del pregó i mitjans municipals de l’autocar a Barcelona des de la localitat. Balaguer celebrarà l’acte oficial el dia 10 i Sort traslladarà alguns actes també per a aquell dia.

VIATGE A BARCELONA

Horaris de sortides
En alguns municipis com Tàrrega ja s’ha establert l’hora de sortida, a les 15.00 hores a l’estació d’autobusos. En d’altres, com Cervera, encara s’està organitzant el viatge.
Inscripcions per a la marxa
A les Borges Blanques i altres municipis de les Garrigues, la inscripció de viatgers als autocars per acudir a la marxa a Barcelona està oberta fins al dia 5 de setembre.
Sense plaça Espanya a Tàrrega
L’Assemblea Nacional de Catalunya farà diumenge un acte simbòlic de canvi de nom de la plaça Espanya i proposarà al consistori que ho aprovi en ple.

Més informació: Ajuntament de Sort
Crònica de Rafa Ramírez i Jordi Gabernet des de Lleida
Font: SEGRE, dimecres 29 d’agost del 2012 (pdf)

Senyeres i estelades, protagonistes del dia a les comarques lleidatanes

Ofrena floral al monument al General Moragues

Onze de Setembre * La Diada a comarques * Els ajuntaments de Tàrrega i les Borges Blanques pengen l’ensenya independentista al balcó del consistori * Actes oficials a la majoria de localitats * Premi Estel a Bellpuig * Bellpuig atorga el premi Estel a l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, que va recollir Josep Maria Fusté

Les banderes catalanes van ser ahir les grans protagonistes de la celebració de l’Onze de Setembre a totes les comarques de Lleida. Tant senyeres oficials com les estelades van marcar el punt simbòlic de la Diada a tota la geografia lleidatana, en una jornada en què el bon temps i les altes temperatures van acompanyar les celebracions. Els ajuntaments de Tàrrega i les Borges Blanques van elevar el to reivindicatiu lluint als balcons la bandera estelada, mentre que la majoria de consistoris van optar per la senyera oficial, això sí, sense l’acompanyament habitual de la bandera espanyola. La celebració de la Diada a Bellpuig va incloure l’entrega del premi Estel, atorgat pel consistori i diferents entitats socials, culturals, esportives i polítiques del municipi. El guardonat, l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, va excusar la seua absència i el premi va ser recollit per l’exfutbolista blaugrana Josep Maria Fusté, que va transmetre al públic la intenció de Guardiola de visitar pròximament aquesta localitat de l’Urgell. L’alcalde de la Seu, Albert Batalla, va presidir l’acte institucional de l’Onze de Setembre a la plaça de Catalunya de la capital de l’Alt Urgell, en què també va participar el Cor Signum i que va culminar amb una ballada de sardanes amb la Cobla Vents de Riella.
A Sort, l’acte oficial es va centrar en la tradicional ofrena floral al monument del General Moragues per part de diferents entitats locals. Gairebé 200 persones, entre elles l’alcalde, Llàtzer Sibís, es van atansar a recordar el militar defensor de la causa austracista en la Guerra de Successió. Es va interpretar Els Segadors en acordió a càrrec del regidor Josep Colom i es va oferir als assistents una degustació de productes de la zona al Parc del Riuet.
La Diada a Tremp va comptar amb la visita de l’expresident d’Aragó Marcelino Iglesias, amb llaços familiars al Pallars. Al costat de l’alcalde, Víctor Orrit, Iglesias va destacar les relacions entre Catalunya i Aragó en un acte que va tindre lloc a l’ajuntament. La celebració va culminar amb alumnes de l’Escola de Música Municipal interpretant Els Segadors i, a la tarda, una ballada de sardanes amb la Cobla Jovenívola d’Agramunt.
D’altra banda, la tradicional ofrena floral al monument de la Senyera a Mollerussa a càrrec d’unes cinquanta entitats locals va tornar a ser l’acte central de la celebració de la Diada a la capital del Pla d’Urgell. L’alcalde, Marc Solsona, va afirmar: «Sóc un indignat amb qualsevol persona o entitat jurídica que no em permeti créixer o decidir el meu futur». L’acte va comptar amb la presència del director territorial d’Ensenyament, Miquel Àngel Cullerés, que va agrair «el suport del món educatiu al model d’escola català». Solsona també va anunciar que la ciutat serà seu, el 8 d’octubre, del Dia de les Seleccions Catalanes.
El senador de CiU Ramon Alturo va presidir la celebració de la Diada a Bell-lloc, que va reunir més de 300 persones a la zona de la Pineda. La tradicional pujada a la Roca del Cudós va centrar la Diada a Artesa de Segre.
A Solsona, l’arxiver de la diòcesi de Solsona, mossèn Enric Bartrina, va reivindicar «una nació lliure» en l’acte oficial.
A Balaguer, 400 persones van participar en la Diada, en un acte presidit per l’expresident del Parlament Joan Rigol, que va comptar amb l’Orfeó Balaguerí, l’Escola de Música, l’Aula de Dansa i la companyia teatral Crisi Perpètua, que va llegir l’Adéu Espanya de Joan Maragall.

Imatge d’Anna Farràs
Font: SEGRE, dilluns 12 de setembre del 2011 (enllaç)

Senyeres als ajuntaments

Per tota la geografia catalana * Comarques

Tàrrega i les Borges van lluir estelades als ajuntaments, i la majoria de consistoris van optar per la senyera oficial, això sí, sense l’acompanyament habitual de la bandera espanyola. Bellpuig va entregar el premi Estel a l’entrenador del Barça, Pep Guardiola, guardó que va recollir l’exfutbolista Josep Maria Fusté. Sort va retre homenatge al general Moragues i a Tremp va ser protagonista l’expresident d’Aragó Marcelino Iglesias.

Font: SEGRE, dilluns 12 de setembre del 2011 (enllaç)

Els herois

El paper que abans tenien els militars ara l’ocupen els esportistes, que han sabut canalitzar pulsions arrelades

De tant en tant, tots els pobles necessiten que alguna persona faci un acte valent, que serveixi d’exemple, desvetlli les consciències adormides i posi les bases per a un futur millor. Així, tenim Moisès, que va alliberar el poble escollit de la captivitat d’Egipte. D’entre els grecs, Aquil·les, fill de Peleu, vencedor de la guerra de Troia.
Ja més cap aquí, el pobre Rotllan, que va tenir una commoció cerebral que el va matar de tant bufar l’olifant per advertir l’exèrcit de Carlemany de l’emboscada gascona. A Castella, el Cid Campeador, que guanyava batalles després de mort. Tenim Guillem Tell, que amb la seva ballesta es va carregar el malvat Albrecht Gessler i va alliberar les valls suïsses del domini austríac. I Galileu, tossut contra l’Església reaccionària. Jenner, l’inventor de la vacuna contra la verola, Pasteur i el doctor Barnard. L’almirall Nelson, el capità Cook, Magalhães i Juan Sebastián Elcano. Darwin. Els exploradors àrtics: Amundsen, Scott, Shackelton. L’aviador Lindbergh. Oskar Schindler i Raoul Wallenberg. Sir Edmund Hillary i el xerpa Tenzing.
A escala catalana, el Cap d’Estopes. I Jaume I, lo bon rei en Jacme. Roger de Llúria, cap d’almogàvers. Cristòfor Colom, per què no? I els herois de la Guerra de Successió: Bac de Roda, el Marquès del Poal, el Carrasclet i el general Moragues. Al segle XIX, el Timbaler del Bruc. I, per tenir la quota carlina coberta, el Llarg de Copons, el Ros d’Eroles i el general Tristany.
Ara també en tenim, d’herois. És cert que el signe dels temps obliga que els actes heroics siguin de perfil més baix, més d’acord amb els dies estranys i confusos en què vivim. I el paper que abans tenien els militars ara l’ocupen els esportistes, que en bona mesura han transformat el llenguatge de la confrontació i han sabut canalitzar pulsions molt arrelades. Guardiola dóna lliçons de dignitat i d’intel·ligència cada vegada que obre la boca.
I el darrer exemple de tots, el de Raül Agné, l’entrenador del Futbol Club Girona, mequinensà com l’enyoradíssim Jesús. Mai una engegada a dida de la carcúndia aragonesa – i espanyola, per extensió – ha estat més discreta, contundent i – esperem-ho – eficaç.

Signat per Albert Villaró – Quatre Pilans
Font: SEGRE, divendres 18 de febrer del 2011 (enllaç)