Històries per no oblidar mai

Patrimoni històric · Homenatge · “Perseguits i salvats” és el projecte de la Diputació per senyalitzar 4 rutes del Pirineu lleidatà a 5 comarques que explicaran la història dels jueus evadits del nazisme. No deixa de ser curiós que mentre ells creuaven buscant la salvació, aquí molts recorrien el camí oposat per oposar-se de la dictadura. Tots fugien de totalitarismes. · La Diputació senyalitzarà quatre rutes de l’evasió jueva pels Pirineus lleidatans · Al juny · Les previsions són que les rutes estiguin senyalitzades abans de l’estiu vinent, al voltant del mes de juny · Retrobament · Evadits jueus que van creuar de nens o fins i tot nadons, en els últims anys hi han tornat, agraïts · “Perseguits i salvats” fa referència als perseguits per règims totalitaristes i salvats per ciutadans que moltes vegades es jugaven la vida per aquestes persones · Per evitar ser trobats i morir en mans dels policies, sempre escollien els camins més difícils i complicats, la qual cosa convertia, encara més, la seua travessia en un calvari. · La senyalització coincideix el 2014 amb 20 anys de la recuperació del Camí de la Llibertat, una de les principals rutes de pas de França al Pallars dels refugiats de l’Europa ocupada

«Tornem al record pels vells passos d'aquest camí», llegim al monòlit (foto: Òscar Mirón/SEGRE)

«Tornem al record pels vells passos d’aquest camí», llegim al monòlit (foto: Òscar Mirón/SEGRE)

La Història té multitud de capítols vergonyosos, encara que sens dubte un dels que s’emporten la palma és l’holocaust nazi. Malgrat que sorgeixin veus que s’atreveixin a negar-lo o a pesar de les comparacions banals de les quals és objecte. La II Guerra Mundial (1939-1945) i el règim de Hitler van comportar l’èxode de milers de jueus des d’Europa cap a Amèrica i Palestina, entre altres destins. Els Pirineus més agrests, les seues fredes temperatures i senders nevats es van convertir llavors en camins d’esperança per a unes 80.000 persones, sobretot resistents francesos, aviadors aliats i evidentment jueus (es calcula que entre 15.000 i 20.000) fugint de la barbàrie.
Precisament per recordar «uns fets que mai no han de tornar a repetir-se», en paraules del president de la Diputació de Lleida, Joan Reñé, la corporació provincial va presentar aquesta setmana el projecte Perseguits i salvats, que pretén senyalitzar 4 rutes emmarcades en la vintena d’itineraris d’evasió que es van forjar al Pirineu de Lleida. L’esdeveniment va ser avalat per l’ambaixador israelià a Espanya, Alon Bar, que va lloar la iniciativa i va visitar el Parc Nacional d’Aigüestortes, una de les destinacions preferides pels israelians que visiten Lleida.
Els Pirineus lleidatans es van convertir a partir de la tardor del 1939 en un escenari important com a lloc de pas i estada dels evadits. Per això les 4 rutes se centraran en Aran, Pallars Sobirà, Alt Urgell, Cerdanya i Alta Ribagorça.
«Els criteris històrics en primer lloc, i el fet que els espais siguin accessibles i siguin a prop de nuclis de població, han estat determinant per a l’elecció d’aquests itineraris, que més enllà d’una proposta de recuperació antropològica, la memòria històrica i la promoció turística, és també un homenatge a la generositat entre dos pobles, el jueu i el català», va explicar Reñé.
Duanes, itineraris de fugida, casernes policials, presons o llocs d’acollida i hotels seran alguns dels espais que convidaran a la reflexió i que permetran descobrir als visitants vivències com la del sastre Avraham Bielinsky i la seua esposa Esther Guita. Alarmats per l’antisemitisme creixent a Alemanya van emigrar a França. Amb la duresa del govern de Vichy presidit per Petain, es van traslladar amb els seus dos fills (Reinold i Françoise) de París a Pau, encara a la França lliure. Allà ell va trobar feina en una fàbrica tèxtil propietat de Victor Masplé-Somps. Amb la imminent arribada dels alemanys al sud de França, van planejar una altra vegada la fugida. Masplé-Somps els va aconseguir passaports per arribar a Hondures, però una vegada a Espanya van ser detinguts a Les. Mentre la policia esperava ordres de si expulsar-los a França o deixar-los continuar el viatge, algú va segellar-los els passaports. Es van traslladar a Vigo i d’allà a Veneçuela, on van arribar el 3 de febrer del 1943. Alhora, Masplé-Somps va ser detingut per la Gestapo i va ser traslladat al camp de concentració de Sachsenshausen, on va morir al febrer del 1945. L’agost del 2013, just un any després de descobrir el punt exacte pel qual la seua família havia aconseguit escapar-se dels nazis, François Bielinsky, amb 75 anys, va tornar a Les, on va agrair l’ajuda rebuda.
És una de les moltes vivències, com la de la família Henle, que en la seua travessia de França a Tavascan va ser protegida pels Rogalle. El 2004, el nadó Henle, ara ja amb 64 anys, es va retrobar amb la seua salvadora a Aulus-les-Bains, la població francesa d’on havien sortit, en un emotiu acte. Precisament en l’encreuament de camins de Tavascan en el qual se separaven diverses rutes es va instal·lar dimecres un monòlit commemoratiu. Tornem pel record als vells passos d’aquest camí, pot llegir-s’hi en català, hebreu, anglès i francès. Aquest vers extret de La pell de brau, del poeta Salvador Espriu, és tota una metàfora. Recordar per no repetir errors. En serem capaços?

El turisme israelià ja representa un 5% i és el que més ha crescut

Els visitants israelians s’han convertit en els turistes estrangers el nombre dels quals més ha augmentat en els últims anys, segons va explicar el director del patronat de Turisme de la Diputació, Jordi Blanch. Concretament va assenyalar que «en poc temps han arribat a ser el 5% del total d’estrangers que visiten Lleida». Si ens centrem en el Parc Nacional d’Aigüestortes, una de les destinacions capdaventeres dels estrangers a Lleida, les xifres es disparen. «Els turistes israelians representen un 35%» del total dels visitants d’exterior del nostre país, va afirmar Blanch.

LES CLAUS

Els escenaris
Els escenaris del pas dels evadits jueus pel Pirineu de Lleida són múltiples i variats. Tanmateix podrien englobar-se en duanes; rutes de fugida; casernes de policia i la Guàrdia Civil; presons i espais de concentració; llocs d’acollida i hotels.
Les duanes
A les comarques de Lleida hi havia dos duanes: una a Pont d’Arre (a pocs quilòmetres de Les) i l’altra a la Seu d’Urgell. Aquests punts eren vigilats pels agents del cos d’investigació i vigilància de la Policia. Es duia a terme el control de persones i es revisaven passaports i mercaderies que pretenien entrar a Espanya.
Les rutes de fugida
Rutes de muntanya només transitables a peu, que connectaven França i Andorra amb Espanya per les comarques del Pirineu de Lleida: Val d’Aran, Pallars Sobirà, Alt Urgell, Cerdanya. Es té constància certa d’una vintena, de les quals la Diputació en senyalitzarà quatre, una per comarca.
Quarters de Policia i Guàrdia Civil
Eren el primer lloc que visitaven els evadits, ,tant els que havien de revisar la documentació com els detinguts. Eren, entre altres espais, a Les, Bossòst, Alòs d’Isil, Tavascan i la Seu d’Urgell.
Presons
Els detinguts eren acusats de pas clandestí de frontera. Primer eren portats a les presons del partit judicial i, més tard, a Lleida. Existia la de Vielha, que els estudiosos creuen que tenia capacitat per a unes 8 persones; la de Sort (n’hi havia dos, una per a homes i una altra per a dones). S’ha documentat que entre 1939 i 1940 van passar almenys 2.660 refugiats per la d’homes i 157 per la de dones entre 1939 i 1944; Tremp, la Seu d’Urgell, Lleida i Cervera (es va habilitar la universitat) també tenien les seues presons.
Llocs d’acollida
Dins de les rutes d’evasió, alguns llocs eren emblemàtics com a espais de descans o lloc de reunió. Entre aquests podem esmentar: Cabana de l’Artiga de Lin (Es Bòrdes), Montgarri, Bordes de Perós (Alt Àneu) i Bordes de Noarre, a més de poblacions com Canejan, Les, Bossòst, Vielha, Alòs d’Isil, Tavascan, Sort, la Seu d’Urgell, Martinet i Lleida.
Hotels
Gràcies a consolats i organitzacions de suport als refugiats jueus, com l’American Jewish Distribution Committee, molts evadits van poder ser allotjats en hotels tant a les poblacions de frontera com a les localitats que tenien establiments penitenciaris.
Proposta de senyalització
La proposta de senyalització de la Diputació de Lleida atorgarà prioritat als espais més emblemàtics pel seu significat, atenent criteris de rellevància històrica, distribució territorial i possibilitat de ser visitats pel públic.
Així, se senyalitzaran les duanes de Pònt d’Arrel i la Seu d’Urgell. Pel que fa a les rutes, a la Val d’Aran, es marcarà l’itinerari que comunica Luzet de Luchon amb Les a través de la Passada de Tres Corets; al Pallars Sobirà, la ruta des d’Aulus-les-Bains fins a Tavascan passant pel coll de Guiló; a l’Alt Urgell, els itineraris que comuniquen l’Andorra amb les Valls de Valira i a la Cerdanya, l’itinerari que comunica Andorra amb Lles de Cerdanya a través de la Portella Blanca d’Andorra.

Més informació: Presó-Museu Camí de la Llibertat
Crònica de Roser Banyeres des de Lleida
Font: SEGRE, diumenge 6 d’octubre del 2013 (pdf)

Silvio

Tot el que sé sobre el Pallars Sobirà l’hi dec al Silvio, el meu germà gran

Continuo amb les cròniques estiuenques, que no de vacances. Com els explicava diumenge passat des de Vic, jo no faig vacances, la meva terrassa sempre és oberta. Escric per no haver de treballar. Durant un munt d’anys he escrit als diaris sense haver de fitxar diàriament i ni tan sols no trepitjar les redaccions. D’haver-ho fet, probablement hauria deixat d’escriure i avui seria un catedràtic emèrit en una facultat de Periodisme o un respectable membre d’un consell assessor, o una cosa semblant, de TV3, que és, segons el col·lega Gregorio Morán (La decadencia de Catalunya contada por un charnego. Debate, 2013), al que aspira (o aspirava) la immensa majoria del gremi intel·lectual i mediàtic d’aquest país.
Aquest diumenge m’agafen vostès a Espot (Pallars Sobirà). Per als qui estiguin familiaritzats amb les meves cròniques estiuenques això no suposa cap novetat: durant els últims trenta anys, tant en els meus escrits al diari El País, com ara en els de La Vanguardia, Espot ha estat un dels meus més fidels caus estivals. Però, en aquesta ocasió, el motiu de la meva estada – cinc dies escassos – adquireix un caràcter molt especial: he anat a Espot a visitar la tomba del que durant més de cinquanta anys va ser per a mi, més que un amic, un germà gran; la persona que em va descobrir el Pallars Sobirà i em va ensenyar a voler-ho com a cosa pròpia: Silvio Montaña Pascuet, mort el passat 7 de juliol a Barcelona.
La meva relació amb el Silvio es remunta a un matí de mitjan juliol del 1960. Jo acabava de tornar de Tours, a la universitat de la qual havia participat en un curset sobre el militar i escriptor francès Luc de Clapiers, marquès de Vauvenargues, i al nostre pis de Barcelona vaig trobar una nota del meu pare en la qual em deia que agafés l’Alsina Graells i baixés a la Guingueta d’Àneu, que allà vindria a recollir-me un jeep per portar-me a un poble anomenat Espot. I, allà, a l’hotel Saurat, on s’allotjaven els meus pares, va ser on vaig conèixer el Silvio i la seva esposa, Conxita Saurat, els propietaris de l’hotel, amb la seva germana Antonia i el petit Toni, el fill del Silvio i la Conxita.
No sé exactament què és el que va portar al meu pare – un home enamorat del mar, de la nostra Costa Brava – a passar aquell estiu en un poblet de l’alta muntanya. Suposo que va ser influït pel seu amic el notari Noguera, que mantenia una bona relació amb alguns capitostos de l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER), que, aleshores, eren els senyors d’aquells paratges. Però del que no em cap cap dubte és que aquell estiu a Espot – l’últim estiu que va viure el meu pare: va morir el mes de setembre de l’any següent – va ser un estiu molt especial, tant per al meu pare com per a mi. El meu pare, acompanyat, guiat pel Silvio, va viatjar fins al poble d’Alins, a la Vallferrera, i allà, a Cal Coix, va descobrir la casa pairal dels Castellarnau, els senyors del ferro, d’on era oriünda la família de la seva mare, la tarragonina María Filomena de Castellarnau i de Lleopart (sempre he cregut que aquell tardà descobriment dels orígens materns – el meu pare, com confessa a les seves Memòries, sempre es va considerar més un Castellarnau que un Sagarra – va tenir alguna cosa de premonitori). I jo vaig retrobar a Espot aquell paisatge de la meva infantesa, a l’Alta Savoia francesa, que tan feliç em va fer i que tant enyorava.
El 1960, Espot era molt diferent de com és ara. El parc nacional d’Aigüestortes (inaugurat per Franco dos anys abans), era encara un paisatge inèdit, i el clima que es vivia a l’hotel Saurat, amb la seva colònia d’artistes francesos, era molt familiar. Va morir el meu pare, jo me’n vaig anar a viure a París, però la relació amb el Silvio i la seva família es va mantenir. I un bon dia, a mitjans dels setanta, vaig tornar a Espot, amb el meu fill Josep Maria a caçar papallones. I des d’aleshores, rar és l’estiu en què no passo algunes setmanes al vell Saurat – aquest any en fa 150: es va inaugurar el 1863 com a fonda, i el 1930 es va convertir en hotel -, en el qual em trobo com en la meva pròpia casa.
Tot el que sé sobre el Pallars Sobirà ho dec al Silvio, el meu germà més gran – ens portàvem 18 anys – Silvio Montaña. Tota la història del Pallars Sobirà des dels temps del comte Hug Roger III fins al ducat dels Medinaceli va ser el Silvio qui me la va explicar (i va ser el Silvio qui, sent alcalde d’Espot, va pactar amb la família Medinaceli, hereus dels Cardona, que el comú d’Espot fos el propietari de les seves terres, inclosa una part del parc nacional). Va ser el Silvio, fill de Sort i oriünd de la casa pairal Cal Farré (1788), d’Ainet de Besan, qui em va portar a visitar tots els pobles del Pallars Sobirà, que se’ls coneixia molt bé, casa per casa, i que després va recollir en un petit llibre. Amb el Silvio vaig pescar les meves primeres truites i vaig jugar innombrables partides de dòmino.
Diumenge, 7 de juliol, el dia que va morir el Silvio, jo em trobava a Marsella. La seva família va intentar localitzar-me sense èxit. Quan vaig tornar a Barcelona, després d’uns dies passats a Vic, vaig trobar una nota de la seva filla Blanca informant-me de la mort del seu pare, juntament amb un recordatori del funeral, fet a Espot el dia 10. S’hi veu una imatge de l’estany de Sant Maurici, amb els Encantats al fons i a l’interior uns versos del meu pare, els mateixos que vam posar al recordatori quan va morir: «Si has clos els ulls d’aquell que tan volies, / sents la fredor i la calma de la neu, / però a mesura que passen els dies, / el mort viu i respira dintre teu…».
Silvio Montaña Pascuet, el meu estimat germà gran, va morir, en la pau del Senyor, a l’edat de 93 anys. Els havia complert el passat 22 de juny, dos dies després em va trucar, com cada any, per felicitar-me pel meu sant. Avui reposa al cementiri d’Espot, al panteó de la família Saurat, al costat del seu hotel. Aquest any, després de les pluges torrencials que van provocar el desbordament de l’Escrita, Espot està més verd que mai. Llueix un sol esplèndid i des de la meva terrassa de l’hotel – avui a mans, molt bones mans de la Sílvia, la filla petita del Toni – contemplo el vol de les orenetes de riu que nien a la teulada de l’hotel. Aquesta nit no hi haurà partida de dòmino, però el Silvio, l’esperit del Silvio, continua viu. Al seu hotel, a Espot i a qualsevol racó del seu estimat Pallars Sobirà.

VAL LA PENA?

Sí. L’aire que es respira a Espot desperta la gana. Què dinem avui? Unes múrgules amb salsa de fetge d’oca o uns rossinyols acabats de collir? I de segon? Un xai rostit, o un filet de pernil de senglar amb panses i pinyons? Tot això i moltes altres delícies ho serveixen al Júquim (sic), un dels millors restaurants del Pallars i de tot Catalunya. Sense punyetetes ni atencions mediàtiques, i a un preu més que raonable. Servei excel·lent. Allà és on dino jo.
No. «La Grossa de Cap d’Any? Quina innocentada!», em comentava ahir un veí de Sort. Jo acostumo a comprar uns dècims de la loteria de Nadal cada any a la Bruixa d’Or de Sort, i la idea d’una grossa catalana em sembla tan esbojarrada com còmica. Coincideixo amb el veí de Sort en això de la innocentada, però més que en la data dels Sants Innocents, com ell apunta, jo la celebraria l’11 de Setembre. Catalunya convertida en un gran casino s’ho ha de jugar tot a l’11. Rien ne va plus.

Text de Joan de Sagarra – La Terrassa
Font: LA VANGUARDIA, diumenge 11 d’agost del 2013 (pdf)

Un paraíso virgen al lado de casa

Desconecta
Una escapada a los valles del Pallars Sobirà basta para cargar las pilas, llenar los pulmones de aire puro y degustar su exquisita y variada gastronomía

Existe un rincón en los Pirineos donde parece como si el tiempo se detuviera, en el que todavía es posible llenar los pulmones de aire puro y la gastronomía más exquisita se funde con un entorno prácticamente virgen. No es necesario dar la vuelta al mundo para encontrar un pequeño paraíso. Los múltiples valles del Pallars Sobirà, a menos de tres horas en coche de Barcelona, reúnen todo lo necesario para cargar las pilas durante un fin de semana, en familia o con los amigos, tanto quien busca tranquilidad como quien prefiere quemar adrenalina en las aguas rápidas del Noguera Pallaresa o se atreve con el pico más alto de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), en el Parc Natural de l’Alt Pirineu. La joya de la corona es el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, «con más de 200 lagos naturales, unos 500.000 turistas al año y centenares de rutas para todos los públicos», como explica su responsable del área de Espot, Jaume Comas. La oferta es larguísima y abraza todas las épocas del año. Esquí, trekking, setas, deportes de aventura… Y es que una sola visita no basta para descubrir la belleza virgen del Pallars Sobirà.

Més info: Oficina Comarcal de Turisme del Pallars Sobirà
Crònica d’Esther Blasco
Font: SPORT, dissabte 27 de juliol del 2013 (pdf)

Madrid prepara una llei per augmentar l’ús turístic

Planteja la possibilitat d’activitats de navegació si ajuden l’economia local
Reaccions · Consells i hotelers veuen amb bons ulls fomentar l’afluència de turistes amb menys prohibicions

El ministeri d’Agricultura ha començat a debatre amb les autonomies i els grups ecologistes l’esborrany del nou projecte de llei dels parcs nacionals, el contingut dels quals ja ha rebut les primeres crítiques.
El text preveu una ampliació dels usos turístics dels parcs fins al punt d’autoritzar la navegació en casos excepcionals quan «aquesta activitat contribueixi de forma notable al desenvolupament socioeconòmic de l’entorn». El projecte de llei manté la prohibició d’urbanitzar o edificar a l’interior del Parc, mentre que estableix que els propietaris particulars amb finques al Parc podran «desenvolupar activitats econòmiques i comercials, en especial relacionades amb l’ús públic i el turisme rural». A Aigüestortes, la propietat privada és poc significativa i es limita bàsicament a la perifèria i a terrenys destinats a la ramaderia.
La Generalitat de Catalunya no ha adoptat encara una postura sobre aquest projecte de llei, però admet que amb tota probabilitat hi presentarà al·legacions, malgrat que els objectius d’aquesta llei i del projecte que inicia ara el Patronat d’Aigüestortes persegueixen un mateix objectiu, que no és altre que rendibilitzar l’espai natural.
Els qui sí que s’han mostrat partidaris d’augmentar l’activitat turística del Parc són el Conselh Generau d’Aran i els consells comarcals del Pallars Sobirà i el Jussà. L’ampliació dels usos podria determinar també una posició més favorable a l’ampliació del parc, ara aparcada.

Més informació: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Font: SEGRE, diumenge 21 de juliol del 2013 (pdf)

Aigüestortes aparca l’ampliació i aposta per augmentar la rendibilitat

La Generalitat, que gestiona des de fa dècades el Parc Nacional d’Aigüestortes, prepara un pla per rendibilitzar l’espai natural, de manera que sigui més autosuficient i generi economia també per a l’administració. En paral·lel, el Govern central també prepara una llei per ampliar els usos turístics dels parcs nacionals.
Patrimoni natural · La joia del Pirineu
La Generalitat redacta un projecte per incrementar els ingressos del Parc Nacional
Ni un euro de Madrid · La Generalitat afirma que el Govern central ha tancat per primera vegada l’aixeta al parc
Futur · Aposta per crear un parc que s’autofinanci tal com es fa en altres parts del món
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ocupa actualment, després de tres ampliacions, 14.119 hectàrees de zona central i unes 26.733 hectàrees més de perifèria en deu municipis.
L’ampliació, impulsada el 2006, no ha aconseguit un acord entre les entitats locals afectades. Algunes, com Espot o Aran, hi són contràries, i altres, com ara Esterri, partidàries, mentre que d’altres hi han posat condicions.
En tot l’Estat hi ha 14 parcs nacionals i ben aviat es declararà el número 15 (Guadarrama). Aigüestortes va ser el quart parc que es va crear, el 21 d’octubre del 1955, per decret de Franco després de visitar la zona.
El Parc ha canviat de mans dos cops i tres s’ha ampliat. Va començar amb 9.851 hectàrees el 1955. Ja en mans de la Generalitat, es va ampliar primer a 10.230 i després a 14.119. El 2006 es va plantejar arribar a les 20.000

L’objectiu inicial havia sigut celebrar les noces d’or ampliant la superfície de l’únic parc nacional de Catalunya fins a assolir unes 20.000 hectàrees a l’àrea central davant de les 14.199 hectàrees actuals. Però, com en molts altres àmbits, la crisi ha pogut amb aquest projecte. El Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici compleix a l’octubre 58 anys i en les últimes temporades ha perdut turistes. El 2012 no va assolir les 300.000 visites, davant de les 362.823 d’una dècada abans (2002) i lluny de la punta de 410.427 del 2001.
L’any passat, a més, el parc comptava amb un pressupost de tres milions d’euros, dels quals 587.000 procedien del Govern central. Aquest 2013, no obstant, la Generalitat encara no ha tancat els pressupostos generals però previsiblement aplicarà als comptes del parc una retallada similar a la que es preveu per al conjunt de la comptabilitat nacional. S’hi suma que Madrid no aportarà aquest any ni un euro a la gestió d’Aigüestortes, segons admet la conselleria d’Agricultura i Medi Natural. En els últims anys, el Govern central ja havia retallat la seua aportació i l’any passat no va arribar als 600.000 euros, però sí que preveia una partida.
Així les coses, el patronat que dirigeix la gestió del Parc s’ha donat unes setmanes de termini per redactar un projecte amb el qual traure una major rendibilitat a la joia del Pirineu de Lleida. El seu president, Ruben Farelo, assenyala que ara l’objectiu és traure rendiment d’Aigüestortes de manera que almenys entre un 20 i un 30% de les despeses es financin amb ingressos propis. D’uns pressupostos de tres milions d’euros, els ingressos propis suposen actualment al voltant de 60.000 euros, explica Farelo (un 2%).
El benefici que representa Aigüestortes per al conjunt de l’economia local és fora de tot dubte. El Parc Nacional es reparteix entre 10 municipis de quatre comarques, entre l’àrea central i la zona perifèrica, i només els taxistes de la Vall de Boí i Espot (amb llicència per portar als turistes fins el centre de l’espai protegit) ronden el mig centenar.
La plantilla del Parc oscil·la entre els 40 i els 60 empleats. Però l’economia indirecta que genera és encara major i incumbeix sobretot el turisme de la Ribagorça, el Sobirà, el Jussà i Aran, de manera que és una de les principals empreses del Pirineu. En termes comptables, tanmateix, és deficitària.
Pel president del patronat del Parc «el primer és la protecció. Tanmateix, cal intentar obtindre recursos» de l’espai protegit. No és una idea nova. La directora general de Turisme, Marian Muro, i el mateix sector, per mitjà de la Federació d’Hostaleria de Lleida, han plantejat recentment la necessitat d’ampliar les activitats permeses al Parc Nacional i de fomentar el turisme i la promoció d’Aigüestortes, fins i tot amb la millora de les comunicacions.
El Patronat d’Aigüestortes es va reunir el passat dia 11 i va acordar dissenyar una espècie de pla d’empresa amb totes les excepcions d’un espai natural protegit per llei. «La nostra postura com a Generalitat davant del futur del Parc passa per compatibilitzar el desenvolupament social i econòmic de la zona» amb la protecció del Parc Nacional i «aconseguir que tingui rendiments», explica Farelo.
Per exemple, incrementant les activitats que s’organitzen a l’interior del Parc, les de fotografia o les rutes i fins i tot algunes activitats esportives.
Sense entrar en més detalls, Ruben Farelo va rebutjar que s’aixequin les prohibicions de caça, pesca, recollida de bolets o l’acampada. Es tracta «de crear producte, com ja es fa en països com Finlàndia, on els parcs s’autofinancen». En aquest punt, el president del Parc va remarcar que «tenim 13 refugis i en bona part estan cedits», en els quals podria planificar-se una major activitat. O bé incidir en accions com el pasturatge a la perifèria del Parc, tal com es fa a Llessui.
Amb relació a l’ampliació, Farelo va recordar que no hi ha hagut un acord sobre les noves zones plantejades, de manera que es posposa sine die, igual com passa amb la nova Casa del Parc a Espot, ja aparcada.
Així mateix, pel que fa a la falta de suport del Govern central en els pressupostos per al 2013, va assenyalar que el mateix Partit Popular, que dóna suport a l’executiu de Mariano Rajoy, va plantejar una esmena al projecte de pressupostos per anul·lar la partida que s’havia previst per al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Un milió d’euros per reparar els danys causats per les riuades

Les riuades van danyar greument diversos accessos del Parc Nacional i la reposició de les vies costarà en total un milió d’euros, segons el president del Patronat, Rubén Farelo. Precisament, dimarts passat es va obrir l’accés a la zona d’Aigüestortes més enllà de la Llebreta, que estava tancat des de feia un mes després de la inundació del 18 de juny. A Espot, a més, s’ha de continuar utilitzant l’accés que ha cedit l’elèctrica ENDESA davant dels danys que va patir l’entrada pública, mentre que l’accés des de la zona de l’estany Gento està normalitzat.

LES CLAUS

El rànquing
Els parcs més visitats el 2012 van ser el del Teide (2.660.854 turistes); Picos de Europa (1.566.124); Timanfaya (1.474.383); Garajonay (744.304); Sierra Nevada (680.162 turistes); Ordesa i Mont Perdut (607.450); Caldera de Taburiente (354.901) i Aigüestortes (299.658 visitants).
Per sota
Per sota de l’únic Parc Nacional de Catalunya es van situar Doñana (282.817); Illes Atlàntiques (280.798); Monfragüe (259.408); Tablas de Daimiel (135.611); Arxipèlag de la Cabrera (108.188) i Cabañeros (81.150 visitants l’any passat).
Turisme nacional
Més d’un 80 per cent dels visitants del Parc Nacional procedeixen de la resta de Catalunya o de l’Estat, mentre que un 18 per cent ja són estrangers. Entre els nacionals, els catalans suposen un 72 per cent sobre el total, segons les enquestes elaborades entre els visitants.
Estrangers
Amb relació als estrangers, dels visitants que van demanar informació en algun dels punts d’acollida del Parc, un 30 per cent procedien d’Israel, un turisme que va a l’alça, seguits d’un 23 per cent de francesos i un 10 per cent d’alemanys. El nombre de turistes estrangers va créixer l’any passat, al contrari que el nombre de turistes nacionals. En el conjunt de les comarques de Lleida es va registrar la mateixa tendència i hi va haver un 9,8 per cent més d’estrangers.

Més informació: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Crònica d’Helena Culleré des de Lleida
Font: SEGRE, diumenge 21 de juliol del 2013 (pdf)

Aran i els Pallars, a favor de més usos turístics per a Aigüestortes

Medi ambient · Espais protegits
Com planteja una nova llei de l’Estat per obrir les activitats d’aquestes zones naturals · IPCENA s’oposarà a iniciatives contràries a la conservació del parc

El Conselh Generau d’Aran i els consells del Pallars Jussà i el Sobirà es van mostrar ahir a favor d’admetre nous usos turístics al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, com planteja la nova llei de parcs nacionals que prepara el Govern. La possibilitat que el parc atregui més visitants als municipis compresos en aquest espai protegit i que el parc generi ingressos que contribueixin al seu propi manteniment són alguns dels arguments que el síndic aranès i els presidents comarcals van apuntar a favor d’aquesta proposta, que ha suscitat recels entre les entitats ecologistes.
El president de la Federació d’Hostaleria, Juan Antonio Serrano, va afirmar que Aigüestortes «és el PortAventura de les comarques del Pirineu» i va assenyalar que l’entitat ha reivindicat en els últims anys una estratègia de gestió per a aquest espai protegit «més orientada al turisme sense que això suposi un perjudici per a la conservació dels valors naturals». L’associació ecologista IPCENA va apuntar que la situació del parc ja és «molt millorable» i que s’oposaran a propostes que en dificultin una millor conservació.

LES FRASES

«Augmentar l’explotació turística del parc és anar en la direcció correcta»
Llàtzer Sibís, president del Pallars Sobirà

Més informació: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Crònica de Rafa Ramírez des de Lleida
Font: SEGRE, divendres 14 de juny del 2013 (pdf)

El Parc d’Aigüestortes impulsa la seva ampliació

La Generalitat estudia amb els municipis pròxims els nous límits de màxima protecció de l’entorn natural. L’objectiu és aconseguir incrementar en 5.000 hectàrees les 14.000 actuals.

Créixer i continuar sembrant riquesa en el seu entorn. Aquest és el gran repte del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l’únic parc nacional de Catalunya – declarat el 1955 -, que és la màxima distinció a un espai natural. El març de l’any passat, el Departament de Territori i Sostenibilitat va iniciar el procés administratiu per ampliar un mínim de 5.000 hectàrees les 14.119 actuals que té el parc. «La petició feta pel mateix territori, els seus valors naturals i el seu paper dinamitzador socioeconòmic justifiquen la seva ampliació», ha explicat la directora general de Polítiques Ambientals de la Generalitat, Marta Subirà.
En l’actualitat, el parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici inclou en el seu territori quatre comarques (Alta Ribagorça, Pallars Jussà, Vall d’Aran i Pallars Sobirà) i deu municipis, amb una població aproximada de 15.000 habitants, la majoria dedicats al sector terciari.
«Juntament amb el patrimoni cultural de la zona, el parc és el principal actiu dinamitzador com a reclam turístic», assenyala Subirà. «És naturalesa en estat salvatge, el paisatge sense intervenció humana, i tota la zona susceptible d’afegir-se al parc ja té també aquest valor de patrimoni natural. Incloure-la sota la protecció del parc serà donar-li el reconeixement oficial, i per fer això comptem amb el més important: la il·lusió del territori i els valors naturals de l’entorn que s’estudia incloure», afegeix la directora de Polítiques Ambientals.
En l’actualitat, la Generalitat consensua els límits de l’ampliació amb els municipis afectats. «La nostra voluntat seria poder tancar una primera proposta consensuada en aquesta legislatura», calcula Subirà.
El procés d’ampliació inclou la seva aprovació al Parlament i pel consell de ministres del Govern central, ja que Aigüestortes, com a parc nacional, forma part de la Xarxa de Parcs Nacionals.

Ajuntaments afectats

Els consistoris del Pallars Sobirà involucrats en l’ampliació són Sort, Rialp i la Guingueta d’Àneu, i al Pallars Jussà, la Torre de Cabdella.
La ramaderia extensiva és pràcticament l’únic aprofitament que permet la protecció sobre un parc nacional. Tot i així, el territori valora, per sobre de la pèrdua d’altres aprofitaments, la promoció que significa el màxim reconeixement com a patrimoni natural de part del seu municipi. «D’interès en tenim. Per a la vall d’Àssua – l’accés al parc des del municipi de Sort – és, avui dia, l’única garantia de prosperitat», indica l’alcalde de Sort, Llàtzer Sibís. «Però és imprescindible salvaguardar les activitats tradicionals a la muntanya de Llessui, on pasturen una desena de ramats», afegeix Sibís. L’edifici de l’antiga escola de Llessui acull el Museu del Pastor i un punt d’informació i entrada al parc nacional, «malgrat que la promoció d’aquest accés encara no és suficient», apunta l’alcalde.
A l’altre costat de la muntanya, a la casa del parc de Boí (Alta Ribagorça), la directora del parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Mercè Aniz, també aposta per l’ampliació. «La protecció del territori és clau per a la conservació de determinades espècies i hàbitats, i això no està renyit amb la ramaderia tradicional, present aquí des de l’edat de bronze», afirma Aniz.

Sinergies · Fusió de municipis
Els municipis d’Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu, Espot i Alt Àneu han decidit fusionar-se de manera voluntària, va anunciar la setmana passada la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, que vol fomentar aquestes unions en tot el territori quan hi hagi causes identitàries, econòmiques, històriques i geogràfiques que ho justifiquin. Els quatre municipis de l’Alt Àneu, els primers de Catalunya que demanen unir-se, sumen uns 2.100 habitants.
Un altre exemple de sinergies entre municipis del Pirineu és la posada en marxa d’un servei d’autobús, des de finals de juny fins al 30 de setembre, que ofereix dos recorreguts diaris entre les poblacions d’Espot (Pallars Sobirà) i Boí (Alta Ribagorça), les dues portes d’entrada al parc. Gràcies al bus, els excursionistes poden deixar el seu vehicle en una de les entrades, recórrer el parc a peu i, amb el bus, tornar a l’aparcament on van deixar el vehicle. «La gent del territori també pot usar el bus, que para a tots els pobles», indica el responsable d’Ús Públic del Parc d’Aigüestortes, Jaume Comas. Aquest bus del parc supleix una de les carències pirinenques, el transport públic amb trajectes transversals.

COMARQUES · PALLARS SOBIRÀ

Habitants 7.457
Catalunya 7.570.908

Municipis 15
Capital: Sort (2.311 hab.)

Extensió 1.378 km²
El 4,29% de Catalunya

Principal activitat econòmica Turisme

Densitat 5,4 habitants/km²
Catalunya 235,8 hab/km²

Més informació: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Crònica de Carme Escales des d’Espot
Font: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, dijous 18 d’abril del 2013 (pdf)