La Picota: Jaume Cabré (↑)

Escritor

La traducción francesa de Jo confesso de Cabré ya ha vendido 20.000 ejemplares, unas cifras de lujo para un autor que también captó la atención de los lectores con Les veus del Pamano, la novela ambientada en la Vall d’Àssua.

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Font: LA MAÑANA, dimarts 8 de maig del 2013 (pdf)

La Vall d’Àssua, terra de novel·la

Narradors com Jaume Cabré o Maria Barbal han pouat en aquest racó del Pallars · L’escriptora Maria Barbal és probablement qui més pàgines ha escrit sobre la vall d’Àssua · L’acció de “Les veus del Pamano”, de Cabré, té lloc al principal nucli de la vall, Llessui, que anomena Torena · Les Trobades d’Escriptors al Pirineu s’han deixat de fer. Queden els llibres que n’han resultat

«La vall d’Àssua és part de la meva infantesa. La mare, d’Altron; el pare, de Rialp. Arribades les vacances d’estiu, el meu germà i jo viatjàvem a casa la padrina. Ell, llavors un noiet espavilat i àgil, contribuïa en alguna mesura als camps, en els tràfecs de la sega; a l’era, en la feina de mallar – dita també, batre -; del redall, als prats de farratge. Jo encara era xica i devia fer una mica de nosa enmig d’aquella activitat intensa, com una riuada, que semblava no poder tenir un final», diu Maria Barbal.
«Sense fixar-m’hi, escoltava les paraules de les dones, a la cuina, sovint a quieta veu entre el tapatge de cassoles i plats. Sentia també, o inconscientment escoltava, les converses de tots, a la llarga taula, durant el repàs – recorda Maria Barbal -. Tinc dues herències de la vall d’Àssua i són de dos colors. Una: la de la bellesa del paisatge, dels animals pròxims, de la despreocupació per raó de l’edat. Dues: l’herència de les paraules dient un passat tràgic, amb el mot guerra, en majúscula. Més tard, els fets que expliquen l’abandó de la hisenda. Del blanc i del negre, en va sorgir, primerament, Pedra de tartera. Tot seguit, La mort de Teresa, Mel i metzines i Càmfora. Més endavant, Camins de quietud i País íntim.
Maria Barbal és probablement qui més pàgines ha escrit sobre la vall d’Àssua. Però molts altres escriptors han pouat també en aquesta vall del Pallars Sobirà que pertany als municipis de Sort i de Rialp: Josep Virós (1905-1987), autor de Verd madur, de la qual es va fer una pel·lícula; Joan Lluís (1912-1999), autor d’El meu Pallars; Pep Coll, que ha recollit la mitologia d’aquesta contrada en bona part de les seves novel·les…
Tots els escriptors esmentats fins ara són nascuts al Pallars – Josep Virós és nascut a la mateixa vall d’Àssua, concretament a Llessui -. No hi és nascut, en canvi, qui ha projectat més aquesta vall a través de la literatura – i, de retop, a la televisió -, Jaume Cabré. Amb Les veus del Pamano, una novel·la molt ben travada, situada al principal nucli de la vall – Llessui (que Cabré rebateja amb el nom de Torena) -, Cabré trasllada el lector als anys quaranta, una època de pors, de silencis i d’heroïcitats – en aquesta zona les tropes franquistes van arrasar amb inusitada ferocitat.
Què té la vall d’Àssua, que ha atret tants escriptors? Per què s’han fixat en aquesta vall i no en la del costat? «La natura hi és esplendorosa (i més aquest any, que ha estat plujós); a més, s’hi han mantingut molts aspectes de com es vivia i es treballava abans – diu Ferran Rella, autor del llibre Viatge literari pel Pallars Sobirà -. Per exemple, encara es fa la tria de les ovelles. Durant tot l’estiu, les ovelles han estat a la muntanya i per Sant Miquel els pastors es troben per emportar-se cadascú el seu ramat. El procés és llarg i laboriós. La ramada es troba tota en un corral i les ovelles es van fent passar, una a una, per un passadís amb diferents portes. Depenent del propietari de l’ovella, aquesta es fa entrar per una porta o per una altra. Les ovelles es coneixen per la marca que duen a l’esquena – explica Ferran Rella -. El que ja no es fa, però, és aprofitar la llana de les ovelles per fer matalassos – diu Rella -. Tots aquests detalls, i uns quants més, són explicats al Museu del Pastor, a Llessui, situat a l’edifici de l’antiga escola, avui tancada (es va traslladar a Sort a causa de la falta d’infants)», explica Ferran Rella, que ha organitzat durant una pila d’anys – del 1994 al 2011 – les Trobades d’Escriptors al Pirineu, un esdeveniment que, dissortadament, s’ha deixat de celebrar. Però queden les narracions dels qui hi han participat, ambientades en aquest preciós racó de món.

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Text de Daniel Romaní
Font: ARA-VIATGES LITERARIS, 16/06/2013 (pdf)

L’èxit als Pirineus

Podem reconèixer les grans potencialitats de les nostres terres de muntanya o podem mirar gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res

El Pirineu és el nostre tresor ocult, dur, bell, inabastable. La muntanya mítica del Canigó de Verdaguer, la muntanya obscura de Solitud de Català, la muntanya del recolliment voluntari d’El salvatge dels Pirineus de Coll, la muntanya iniciàtica del Jo confesso de Cabré, on tot comença a Sant Pere del Burgal.
La remor de les aigües del Pamano i les teulades de pissarra de Llessui i d’Altron, a la vall d’Àssua, també deixen sentir les seves veus de la mà de Cabré i de Barbal, ancorades en la nostra història recent, de democràcia perduda i recuperada que torna a trontollar. De tràfec de persones i d’idees que travessen, quan poden, les fronteres. Un moviment que es percep amb intensitat pels camins de l’exili que parteixen de les Bordes de Noarre a les valls d’Àneu. Un exili que potser, si bé sense sang i per altres rutes, hauran d’emprendre els néts i besnéts d’aquells bons homes, per anar a buscar la feina que som incapaços de generar, mentre ens mirem gràfiques de la prima de risc. Sense fer res per retenir les generacions més ben preparades de la nostra història.
El Pirineu és el territori dels pastors i els ramats trescant l’herba de les pletes. El territori del pi negre, l’avet, l’ós i el gall fer. El territori per a la contemplació i per a l’esforç absurd i la superació personal, tan intransferible com incompresa, d’aquells que un dia van decidir culminar un tres mil.
També fou per unes dècades el lloc de feina de milers de treballadors executant una obra d’enginyeria hidràulica desmesurada. Una obra que avui ens mostra la gran paradoxa dels nostres temps. A les nits, l’aigua que ha baixat de l’estany Gento i l’estany de Certascan és bombejada de tornada utilitzant l’energia nuclear que ningú demana de matinada. Un balanç econòmic positiu i un reservori per l’endemà, però un balanç energètic gens assenyat. La visita a la central subterrània de Tavascan és obligada. Com també ho és la passejada pel Parc Nacional d’Aigüestortes i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, patrimoni natural de valor incalculable i bellesa extrema.
Tanmateix, el Pirineu és, sobretot, la terra d’homes i dones que lluiten per viure. Malauradament, no ha quedat al marge del totxo. La urbanització fantasma de la Vall Fosca n’és paradigma. Una operació inacabada pilotada per un home que recentment s’ha apujat el sou mentre es declara insolvent per complir amb les mesures ambientals que va prometre. I, mentrestant, tots ben distrets amb l’Íbex-35.
El totxo va acompanyat sobretot de les pistes d’esquí alpí, l’esperança blanca per al desenvolupament de les terres de muntanya. Fet el negoci immobiliari, les pistes no són rendibles. Llavors, o bé es plantegen noves operacions immobiliàries – un recurs que ja no funciona – o bé passen a mans de la Generalitat, com ha estat el cas de la Molina, Masella, Núria, Espot, Port Ainé i recentment Vallter 2000, l’única que es mantenia fonamentalment del negoci de l’esquí. Boí Taüll va pel mateix camí. No sembla una opció de futur per al Pirineu, d’una banda altament vulnerable al canvi climàtic i de l’altra altament dependent de la capacitat adquisitiva dels esquiadors de segona generació, delmada per la desocupació i l’IVA.
Per sort, no tothom es resigna esperant un miracle. N’hi ha de convençuts que el seu territori és únic i que hi ha molta gent disposada a viure-hi una experiència esportiva, cultural o gastronòmica singular. Així ho han entès els de Cal Joanet d’Ainet de Cardós amb els seus iogurts. Ja fa temps que ho saben els river people de Roc Roi a Llavorsí. Per aquest motiu la ruta Carros de Foc, en la modalitat de skyrunning o de passejada tranquil·la, capta nous adeptes, i la petita estació familiar de Tavascan o el Centre MónNatura Pirineus de Son reben cada dia més visites. L’excel·lent vedella provinent de la ramaderia extensiva de raça bruna del Pirineu ha obtingut una identificació geogràfica protegida, i Mafriseu SA, de la Seu d’Urgell, la tracta i la comercialitza. Són alguns dels molts exemples d’èxit.
El suport a la iniciativa i l’emprenedoria local és fonamental, però també ho és un replantejament estratègic del Govern i la societat catalana per no insistir en rutes que han entrat en via morta. I per reconèixer les immenses potencialitats de les nostres terres de muntanya. En fi, potser tot és fruit de la falta de cobertura de l’estany de la Gola estant, i el que em convé és tornar a connectar-me a les gràfiques de la prima de risc i seguir sense fer res, marejant la perdiu blanca.

Text de Frederic Ximeno, biòleg i empresari
Font: ARA, diumenge 26 d’agost del 2012 (pdf)

“Renovació”: uns mestres del Pallars

Mestres de la República
«Hi ha una generació de mestres sobre la qual s’aplicà la llei del silenci i és injust: mereixen tot el nostre reconeixement»

Anant pels pobles de les Valls d’Àneu, la vall d’Àssua, la de Soriguera – antiga vall de Siarb -, cap al coll del Cantó o pels volts de Sort… et trobes uns edificis ben singulars, les antigues escoles; avui, moltes d’elles, cau de cultura, estatge social.
Alguns exemples: A Llagunes, l’escola és alberg i museu amb restes del despoblat medieval que hi ha al terme, el de “Santa Creu”; la de Llessui, centre d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes/Sant Maurici i museu del Pastor – com a curiositat, actualment en aquella vall es roda la sèrie Gran Nord -; si ens apropem a Tornafort trobarem que l’antic estudi és Centre d’Interpretació del Parc Natural de l’Alt Pirineu; a Enviny, enfilant la costa s’arriba al cap de vila i allí, senyorejant la plaça major, l’escola; tancada i barrada, amb un rètol on es pot llegir “Escuelas Nacionales”. «No és l’original», ens diu una jove, mare del Quim, un dels tres marrecs del poble, «són de quan en aquesta plaça filmaren escenes de Les veus del Pamano»; sèrie basada en l’obra de l’escriptor Jaume Cabré.
Molta canalla passà per aquelles aules fins que tot canvià. A l’emigració rural cap a les zones industrials i urbanes dels anys 50 i 60, que despoblà el territori, s’havia d’afegir la política de tancament d’escoles rurals i creació de concentracions promogudes a principis dels anys setanta, per la Llei del ministre Villar Palacín. Arribà un nou curs escolar, la quitxalla baixà al poble gran. A Llessui, a Montardit, a València, a Son, a Enviny, a Soriguera, a Alòs d’Isil… les aules restaren en silenci, els mestres ja no pujaren a fer classe ni van ocupar les vivendes que havia al pis de dalt de l’escola. Aquells docents s’havien anat, portant-se com a motxilla experiència, vivències…; molts deixaren petjada i encara avui són recordats, estimats.
Hi ha una generació de mestres sobre la qual s’aplicà la llei del silenci i és injust; mereixen tot el nostre reconeixement; foren els mestres de la República que en aquell temps d’il·lusió colectiva s’organitzaren al Pallars mitjançant el grup Renovació.
La primera trobada de Renovació es convocà l’abril del 1932 a Espot, fou amfitrió Epifanio Holgado, mestre que havia arribat el 1930 procedent de l’Escola Normal de Barcelona, amb destinació al poble fins el 1933 que fou reclamat per ocupar una plaça al Pere Vila, grup escolar del Patronat Municipal de Barcelona. S’aplegaren: de València d’Àneu, Isidor Boix; d’Esterri, Elvira Cañellas; de Son del Pi, Vicent Gardenyes i de Berrós Jussà, Bartolomé Matas.
Aquells mestres definiren Renovació com: «idea lliure, forta, espontània; l’expressió i el nexe, el comú denominador d’un grapat d’esperits joves, inquiets…» i es plantejaren com a finalitat: «… sense deixar de recolzar-nos en la realitat, tractar de canviar lo vell i corcat (…) anar als més apartats indrets, portar els nostres ànims als companys i sembrar, des del senzill temple de l’educació, la llavor renovadora que ha posat a les nostres mans la República.»
Altres ensenyants destinats als Pallars s’afegiren a l’activisme renovador i alguns d’ells participaren en l’organització de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE) que naixia a les nostres contrades, adscrita a la UGT: Josep Pach, aquells anys a Sort i en baixar al Pla, a l’escola d’Artesa de Lleida, esdevingué Secretari General de la UGT de les nostres contrades; Josep Santaularia, destinat a Altron; el petit dels Xuriguera, el Pau, mestre a Tornafort; Pere Bigatà, fill de casa Lido d’Enviny, amb plaça a Torre de Cabdella que durant el període bèl·lic fou el Sotssecretari General de la FETE-UGT i a finals dels anys 40 arribà a ser el Secretari General de la UGT de Catalunya a l’exili; Ramon Costa, nascut a Llagunes on feia escola la mare, Dolors Jou, esposa del mestre Costa de Vilamur. Ramon Costa Jou fou reconegut ensenyant freinetista i primer secretari d’organització que tingué la FETE de Catalunya.
No oblidem Maria Escolà, nascuda a Esterri, va estudiar magisteri a Lleida i el seu primer destí fou a Surp, camí amunt de Rialp, al 1925; mestra a Torregrossa del 31 al 34, any que es traslladà a Molins de Rei; activista del grup Batec i membre de la cooperativa Freinet.
La trajectòria d’aquells joves mestres es preveia molt fructífera; a tall d’exemple l’Isidor Boix i l’Elvira Cañellas participaren en la Missió Pedagògica que es va realitzar a l’agost del 34 a Vinarós; el Vicent Gardenyes, amb el temps, director de l’escola Freinet de Barcelona… Fins que una maleïda guerra i dictadura feixista que s’imposà, cruel amb aquells mestres activistes, renovadors i republicans, l’estroncà. Per a uns l’ignomínia, per altres l’expulsió del magisteri, l’exili, els camps de concentració i l’extermini.
L’objectiu d’aquest escrit és recuperar la memòria d’uns mestres del Pallars, «agitadors de ments» que van fer seu aquell pensament de la pedagoga Maria Montessori: «La primera tasca de l’educació és sacsejar la vida, però deixar-la lliure per a què es desenvolupi», i això el feixisme no ho podia permetre i menys, perdonar.

Text de Javier Giménez Gracia · FETE-UGT Terres de Lleida
Font: LA MAÑANA, dissabte 25 d’agost del 2012 (pdf)

Descobrint Aigüestortes a l’estiu

Natura · Activitats
Centenars de turistes participen en la quarantena d’activitats que organitza el parc durant el juliol i l’agost · «Exerceixen» de pastors per un dia, disfruten de nits estelades o descobreixen la natura

Als mil i un atractius que ofereix cada dia de l’any el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un dels principals reclams turístics de Lleida per antonomàsia, s’hi sumen durant els mesos d’estiu activitats organitzades que permeten conèixer altres aspectes d’aquest espai natural. Són en total una quarantena de tallers, alguns de gratuïts i altres de pagament, que el parc organitza des de la dècada dels noranta, però que han augmentat en nombre des de llavors i també s’han anat perfeccionant fins a atreure centenars de lleidatans i turistes, alguns d’estrangers, durant les vacances estivals.
Hi ha activitats per a tots els gustos, ja que s’ofereixen excursions per conèixer paratges, altres que permeten descobrir alguns animals que habiten al parc o bé posar-se a la pell de pastors i també passejades per indrets que han inspirat obres literàries.
Algunes d’aquestes activitats ja són un clàssic, com la pujada, des de Boí o des d’Espot, al coll del Portarró, on s’uneixen les dos valls principals del parc, o les nits astronòmiques, que també es troben entre les preferides. No obstant, una de les que tenen més èxit entre els turistes és la que permet exercir de pastor per un dia i conèixer més a fons aquest ofici. Així, els participants caminen amb un guia i els pastors de la vall fins a les saleres del Montsent, lloc on cada quinze dies es dóna sal als ramats d’ovelles.
En el transcurs dels anys, el parc ha anat incorporant noves activitats a la seva agenda estiuenca. Entre aquestes, les anomenades nits de muricecs, en què els turistes descobreixen sons, misteris i llegendes sobre aquests animals i participen en un seguiment de l’espècie.
També és recent un itinerari a la Coma dels Estrets, a la Val d’Aran, per descobrir uns avets gegants.
En les activitats d’Aigüestortes, que també s’organitzen al llarg de tot l’any, no hi falten els cicles de cine, els itineraris de natura ni les exposicions.

ELS TALLERS

Pastor per un dia
25 d’agost i 8 de setembre: Des de Llessui, sortides fins a les saleres del Montsent amb un guia i pastors de la vall.
Camins vius
29 d’agost: Sortides des de Boí, Espot, Senet i Llessui per cobrir diferents trams dels camins recuperats al parc.
Les veus del Pamano
Agost: Sortides des de Llessui, a les 10.30 hores, per recórrer el poble i la vall d’Àssua i conèixer els escenaris d’aquesta obra de l’escriptor Jaume Cabré.
Exposicions
Agost: Al Centre de Recuperació de Fauna del Pont de Suert, exposició sobre el parc.
Més informació
Totes les activitats requereixen reserva prèvia. Pot fer-se trucant als telèfons: 973 696 189 (Boí), 973 624 036 (Espot), 973 621 798 (Llessui) o 973 698 232 (Senet). Més informació a www.gencat.cat/parcs/aiguestortes.

Crònica de Rebeca Ríos des de Lleida
Font: SEGRE, dijous 23 d’agost del 2012 (pdf)

Atents a la vall d’Àssua

La vall d’Àssua, al Pallars Sobirà, atreu l’atenció aquest estiu no tan sols per ser l’escenari de la sèrie Gran Nord a TV3. També és d’actualitat per haver transcendit que el govern de la Generalitat de Catalunya estudia una ampliació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici que afectaria els dos municipis pels quals s’estén la vall d’Àssua.
Dins dels nous límits del parc quedarien trossos de les muntanyes de Llessui i de Caregue, indrets que pertanyen a sengles jurisdiccions dels ajuntaments de Sort i de Rialp. L’alcalde de Sort, Llàtzer Sibís, amb qui he parlat, mesura pros i contres d’aquest projecte, tot i que encara no ha estat concretat. Sibís és un jove experimentat, emprenedor, i coratjós en la defensa del benestar i els interessos comuns de la gent del país.
El cert és que aquest parc natural català és dels més petits d’Europa. Fer-lo més gran obriria noves oportunitats per a hotels, restaurants, botigues i empreses turístiques del nucli urbà de Sort i dels pobles del seu territori. És obvi, però, que incloure més terres de conreu i pastura dins la zona protegida d’un parc nacional condiciona l’explotació agrícola i ramadera, i també l’aprofitament lliure de les deus. L’aigua és un bé essencial arreu, i sobretot sensible en aquests topants del Pallars.
No és fàcil trobar la solució justa a unes opcions que ja apareixen com a font de conflictes i tensions en l’abundosa literatura sobre la vall d’Àssua. Ho podem constatar des dels primers llibres, de Josep Virós (Verd madur, 1957) i Joan Lluís (volum III d’El meu Pallars, 1967), fins als de les noves onades d’escriptors, com Maria Barbal (Pedra de tartera, 1985), Pep Coll (Muntanyes maleïdes, 1993), Josep Colom Prió (Un forat entre monts, 1996) i Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2004), autors que han donat notícia d’aquest indret del Pallars.
Les inquietuds de la vall d’Àssua hi són millor reflectides en aquestes obres que en la sèrie de televisió. Una raó per rellegir-les durant les vacances.

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Text de Josep Maria Casasús – La columna
Font: EL PUNT-AVUI, dilluns 13 d’agost del 2012 (pdf)

Els camins de la imaginació

Llibres per llegir-los i per veure’ls
Rutes per rememorar in situ els paisatges d’obres literàries
Un fenomen creixent · De Zafón a Gironell, la llista de llibres que han generat rutes segueix augmentant
Escriptor i guia · Les rutes són guiades per professionals i fins i tot pels mateixos autors de les obres
L’univers de Cabré · “Les veus del Pamano” té una edició especial amb rutes a peu, en cotxe o bicicleta
Iniciativa editorial · Davant de l’èxit, 3 I 4 ha creat la campanya “Viatja amb els teus escriptors”

A la cantonada d’Aribau amb Consell de Cent continua penjada la placa que recorda que Carmen Laforet va imaginar en un d’aquests pisos ombres i esclats de les vides dels seus personatges de Nada, la novel·la amb què guanyaria el premi Nadal. Hi ha una altra manera d’entendre el que expliquen els llibres: es tracta de veure’ls en lloc de llegir-los. Molts són els títols que conviden a un recorregut geogràfic i històric. De vegades les rutes són guiades pels mateixos autors o per professionals, a partir de trobades amb els lectors; en d’altres ocasions només s’adjunten mapes als llibres i cada lector ressegueix el camí a la seva manera.
La llista de llibres que han generat rutes literàries és gran i van afegint-s’hi cada dia més. Recollim alguns títols sota el segell de Grup 62: Quan érem feliços, de Rafel Nadal, proposa un recorregut per Girona gràcies a l’edició especial de Destino que inclou un mapa amb els recorreguts de la infantesa del periodista i escriptor gironí, racons de la Costa Brava descrits per aquest professional, fill de família nombrosa, que recupera la memòria de la postguerra. Compta ja amb sis edicions i 30.000 exemplars venuts d’un llibre que va guanyar el premi Pla.
La metgessa de Barcelona, de David Martí, ofereix escenaris barcelonins del segle XVI, des d’una ruta que s’adapta segons les necessitats del grup que vulgui realitzar-la. Encara que a l’estiu aquesta activitat cessa, es reprendrà durant la Setmana del Llibre en Català, el proper dia 15 de setembre, a la tarda. La inscripció va a càrrec dels mateixos organitzadors. L’autor, David Martí, molt actiu en Facebook i Twitter, ha arribat a organitzar programació de visites des de la mateixa xarxa.
Els anys robats, de Tània Juste, proposa un itinerari per Santa Margalida i els Monjos; el llibre és una invitació a visitar el museu Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria, de recent factura. Hi ha la intenció d’iniciar una visita al museu a partir del llibre.
El pont dels jueus, de Martí Gironell (en castellà, publicat per El Andén), posa la seva mirada a Besalú i els seus seguidors poden gaudir d’una ruta literària a través de l’oficina de turisme d’aquesta localitat. L’home del pijama de seda, de Màrius Carol, torna a Palamós, El secret de Picasso: Horta de Sant Joan, de Francesc Miralles (en castellà editat per Umbriel), s’explica amb una edició especial que inclou el mapa de les Terres de l’Ebre. Rere els murs, de Núria Esponellà (en castellà editat per Roca) pot rememorar-se a través d’una visita guiada que ofereix el monestir de Sant Pere de Rodes.
Si algú vol convertir en realitat les pàgines de L’ombra del vent, de Ruiz Zafón (Planeta) o La catedral del mar d’Ildefonso Falcones (Grijalbo), Icono Serveis Culturals ofereix un passeig d’unes dues hores i mitja per les seves localitzacions, una manera de donar sortida a les rutes culturals més barcelonines. Entre els recorreguts que poden realitzar-se, guiats per un professional, s’inclou també Paraules d’amor, de David Escamilla, amb una ruta literària gestionada per Atrápalo.
Casos singulars són, expliquen els seus editors, els llibres de Jaume Cabré. Senyoria, de la qual existeix una edició acadèmica amb rutes de seguiment geogràfic d’aquesta novel·la del 1991, o Les veus del Pamano (Proa i, en castellà, Destino) de la qual es va realitzar una edició especial que incloïa la proposta de quatre rutes literàries per diversos racons del Pallars, a peu, amb cotxe o amb bicicleta, que conformen la geografia de la novel·la.
L’ajuntament de Sort ofereix una pàgina web (www.valldassua.cat) amb rutes del Pamano i també de les obres de Maria Barbal, entre d’altres autors. Es tracta del projecte batejat La Vall d’Àssua, un paisatge de novel·la. Aquestes iniciatives s’apliquen no només als llibres de recent aparició. És una manera de donar una segona vida als títols que ja porten anys publicats.
Està previst que, a començaments d’agost, es realitzi una trobada amb els lectors de Jo confesso, l’últim èxit de Jaume Cabré, al monestir de Sant Pere del Burgal. L’organització anirà a càrrec del Parc Natural de l’Alt Pirineu i de l’Ajuntament de la Guingueta d’Àneu. El web de Biblioteques de Barcelona ha ofert, durant anys, un ampli ventall d’itineraris literaris per descobrir rutes a peu per la ciutat o itineraris virtuals que poden recórrer des de l’ordinador de casa.
Viatjar amb els mateixos escriptors és una altra opció que neix amb la campanya Viatja amb els teus escriptors, una iniciativa de l’editorial Tres i Quatre, pensada per a l’estiu, amb la finalitat de potenciar l’activitat literària. Es tracta d’acompanyar a un escriptor per un recorregut, un paisatge personal, prèviament escollit. A la llista figuren els següents escriptors: Castelló, per Joan Francesc Mira (22 d’agost), Xàtiva, per Xavier Aliaga (24 d’agost), Vilafranca del Penedès, per Jordi Llavina (24 d’agost), Alacant segons Joaquim Canturla (25 d’agost), Barcelona per Carles Duarte (28 agost), la Borriana de Joan Garí (29 d’agost), València a càrrec de Rafael Gomar (30 d’agost), Algemesí per Vicent G. Escartí (31 d’agost), Bétera amb Raquel Ricart (1 de setembre) i, finalment, Esplugues de Llobregat per Melcior Comes el dia 2 de setembre. El funcionament és fàcil: n’hi ha prou amb adquirir un llibre de l’autor escollit, abans del 29 de juliol, des de la pàgina web de l’editorial i consultar les dates de les visites d’autors. Els passejos es realitzaran, preferiblement, cap al tard.

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Crònica de Núria Escur des de Barcelona
Font: LA VANGUARDIA, diumenge 22 de juliol del 2012 (pdf)