El patrimoni més protegit de Lleida

Política cultural · Registre
Les comarques de Lleida compten amb gairebé 600 béns culturals declarats d’interès nacional, la majoria com a monument encara que també hi ha conjunts històrics i zones arqueològiques i paleontològiques. Aquesta declaració suposa la protecció més alta legal, amb permisos especials en el cas d’obres i preferència en les subvencions.
Les comarques lleidatanes compten en l’actualitat amb un total de 590 béns culturals immobles declarats d’interès nacional
El règim de protecció dels béns d’interès nacional afecta la parcel·lació, demolició o edificació a la zona, per a la qual cosa cal un permís especial de la comissió de Patrimoni
La Noguera, amb 100 béns immobles declarats d’interès nacional, i la Segarra, amb 93, figuren al capdavant de les comarques de Lleida, una llista que tanca el Pla d’Urgell, amb 10
La declaració d’un bé cultural d’interès nacional suposa la protecció més alta legal per al monument o conjunt històric, i també preferència en les subvencions

Les comarques de Lleida – amb la Cerdanya lleidatana inclosa – compten en l’actualitat amb 590 béns culturals immobles declarats d’interès nacional, la categoria de protecció legal més rellevant del patrimoni atorgada per l’administració de la Generalitat i reconeguda per l’estat espanyol.
La Noguera, amb 100 declaracions; la Segarra, amb 93; i el Pallars Jussà, amb 56, figuren al capdavant en béns monumentals d’interès nacional en una llista que tanquen la Val d’Aran, amb 14, i el Pla d’Urgell, amb solament 10. La majoria d’aquests béns immobles especialment protegits són monuments o conjunts històrics, encara que també hi ha zones arqueològiques i paleontològiques.
Encara que Lleida voregi les 600 declaracions d’interès nacional, no és tan fàcil aconseguir-la. El primer pas és incoar (obrir) un expedient amb un motiu raonat, iniciat d’ofici per la Generalitat o bé a instàncies d’una altra administració pública o de qualsevol persona física o jurídica. A partir d’aquí comença un conscienciós examen en el qual es redacten tot tipus d’informes, favorables o no, amb informació històrica, arquitectònica, artística o arqueològica, si és el cas. Això sí, l’expedient haurà d’incloure de forma inexcusable dos informes vinculants externs de la mateixa administració: un de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i un altre del consell assessor del Patrimoni Cultural Català. I és imprescindible que els dos siguin favorables a la declaració. Amb tots aquests requisits superats es dóna la llum verda a la declaració.
En principi, el procés no s’allarga massa. Però a Catalunya s’arrossega un retard de dècades des de la transferència de competències al Govern de la Generalitat el 1980. En aquell moment, l’Estat va transferir un gran paquet d’expedients incoats i sense tancar, alguns dels quals encara continuen oberts. De fet, el mes passat es va resoldre, 38 anys després i amb resultat desfavorable, un d’aquests expedients que seguien oberts, el de l’església de Sant Víctor de Fígols, a l’Alt Urgell. La Generalitat assegura que en el termini d’un any s’acceleraran tots els expedients oberts, més de 60, molts dels quals a Lleida, per posar-se al dia.

BÉNS CULTURALS IMMOBLES

Monument històric
Construcció o altra obra material produïda per l’activitat humana que configura una unitat singular.
Conjunt històric
Agrupació de béns immobles que constitueix una unitat coherent, amb entitat pròpia, encara que cada un individualment no tingui valors rellevants.
Lloc històric
Paratge natural on es produeix una agrupació de béns immobles que formen part d’una unitat coherent per raons històriques i culturals a què es vinculen esdeveniments o records del passat o que contenen obres de l’home amb valors històrics o tècnics.
Zona arqueològica
Lloc on hi ha restes de la intervenció humana que només és susceptible de ser estudiat en profunditat amb la metodologia arqueològica.
Zona paleontològica
Lloc on hi ha vestigis fossilitzats que constitueixen una unitat coherent i amb entitat pròpia, encara que cada un individualment no tingui valors rellevants.
Zona d’interès etnològic
Conjunt de vestigis, que poden incloure intervencions en el paisatge natural, edificis i instal·lacions, que contenen en el seu si elements constitutius del patrimoni etnològic de Catalunya.

PALLARS SOBIRÀ

40 béns culturals d’interès nacional
L’església col·legiata de Santa Maria de Gerri de la Sal és un dels monuments històrics més destacats de la comarca del Pallars Sobirà, declarada bé cultural d’interès nacional.
De fet, la mateixa població de Gerri està declarada com a conjunt històric, incloent-hi també com a monument l’Alfolí de la Sal.
A la resta de la comarca, que compta amb 40 monuments protegits, destaquen les esglésies dels Sants Just i Pastor de Son del Pi, de Sant Joan d’Isil i de Sant Llorenç d’Isavarre al municipi d’Alt Àneu; la Força d’Àreu, a Alins; el monestir de Sant Pere del Burgal i l’església de Santa Maria d’Àneu, al municipi de la Guingueta; i els castells de Sort, Tírvia, Lladorre, Peramea, Rialp i València d’Àneu.

Crònica de Juanjo Ballabriga des de Lleida
Font: SEGRE, diumenge 19 de maig del 2013 (pdf)

Camins de la vall d’Àssua

Viatges
Gastronomia, literatura, museografia, art i paisatge es donen la mà en aquesta bucòlica vall dels Pirineus
La població, malgrat que és escassa, conserva vives localitats de noms suggerents
El llegat romànic de la vall no només es concreta en les esglésies, sinó també en cada racó dels pobles
La xisqueta és una raça d’ovella molt ben adaptada al pasturatge de l’alta muntanya pirinenca
“Un paisatge de novel·la” és una original proposta turística per descobrir a peu la vall d’Àssua

Josep Maria Espinàs, Jaume Cabré, Maria Barbal i Josep Virós són alguns dels escriptors que han vinculat les seves obres als paratges de la pirinenca vall d’Àssua i a la veïna subcomarca del Batlliu (Pallars Sobirà).
El perquè de tanta literatura situada en aquests paratges bucòlics es pot trobar en causes molt diverses: en el cas de Maria Barbal, la vall i les altes muntanyes que l’envolten van ser casa seva durant la infància i l’adolescència, unes experiències que van influir molt en novel·les com ara Pedra de tartera, País íntim i Mel i metzines. Per a Jaume Cabré, la relació va sorgir de la casualitat d’un viatge per la comarca, que va engendrar la idea de Les veus del Pamano i, en part, també de la novel·la multipremiada i traduïda a més de 10 llengües Jo confesso. I pel que fa a Josep Maria Espinàs, les seves caminades el van portar fins al Pirineu lleidatà acompanyat per un jove Camilo José Cela, un relat bellament explicat al seu llibre Viatge al Pirineu de Lleida (Selecta, 1957), que aviat es va convertir en una referència obligada per a tots els lectors de relats de viatges.
Es diu que la vall d’Àssua, situada a l’oest de Sort (capital de la comarca), ocupa una conca fluvial extensa que recull les aigües de l’imponent pic del Montsent de Pallars. Aquesta muntanya, que domina la comarca, també apareix a les novel·les dels autors citats, com si es tractés d’un gendarme encarregat de vetllar pel benestar dels seus habitants; una població que, tot i que és escassa, conserva vius els seus pobles amb noms tan suggerents com Llessui, Saurí, Sorre, Altron, Caregue, Escàs, Enviny, Pujalt o Surp; un seguit de poblets que viuen del turisme de muntanya, la ramaderia i l’agricultura, així com de la producció selecta de formatges.
Per descobrir la comarca un pot estirar diferents fils que, com Teseu al laberint del Minotaure, permeten seguir un itinerari o un altre. Es pot embastar una ruta per museus de la comarca, o anar a la recerca dels sabors locals, o traçar el camí a partir de les esglésies romàniques que decoren aquests pobles de pessebre o passejar per l’extensa xarxa de camins que recorren els principals racons de la vall on estan situades les obres dels escriptors citats. És una interessant i innovadora proposta per enllaçar pobles al ritme dels propis passos que, recentment, han inaugurat els ajuntaments de Sort i Rialp, conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes i altres ens públics.

Imprescindibles

Si un s’acosta a la vall d’Àssua per descobrir els seus museus, el recorregut ha d’incloure el Museu de les Papallones, a Pujalt, i l’Ecomuseu del Pastor de Llessui. El primer, situat a l’únic poble de la comarca des del qual es veu la Pica d’Estats, sostre de Catalunya, ha patit una necessària ampliació. El 27 d maig vinent s’inaugurarà la nova ubicació, un antic paller, en què el visitant podrà gaudir de la sala d’exposicions on es presenta l’extensa col·lecció de la parella de lepidopteròlegs Alfons Dolsa i Maria Teresa Albarrán. El matrimoni ha dedicat tota la seva vida a l’estudi de les papallones. El museu presenta més de 4.000 insectes, dels 25.000 que conformen el seu fons.
Per la seva part, l’Ecomuseu del Pastor ens descobreix un ofici ancestral i molt arrelat a la història de la comarca, però que desgraciadament sembla que està en vies d’extinció. Situada a les antigues escoles de Llessui, la instal·lació compta amb uns aclaridors audiovisuals mitjançant els quals es pot veure i sentir com és el món dels pastors: els xiulets, els pastors, el bel de les ovelles, el lladruc dels gossos que acompanyen el ramat i la dringadissa de les esquelles d’alguns dels animals. Tot això amb la finalitat de sentir-nos transportats a una època no tan llunyana en què es treballava amb les mans i l’ajuda d’unes eines rudimentàries.
L’Ecomuseu també serveix de porta d’entrada al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, un espai natural que té els seus límits a un centenar de metres de Llessui.
El pròxim motiu de la visita a la vall d’Àssua és el seu ric llegat romànic. Es pot començar a endinsar-se a la comarca des de l’encimbellat poble d’Enviny. La seva parròquia, dedicada a la Mare de Déu de la Candelera o de la Purificació, està situada a la part baixa del poble, separada d’ell per la carretera d’accés al nucli històric. A l’interior s’hi conserva una còpia del retaule gòtic (segle XV) que a principis del segle XX va ser venut pel rector i que, en l’actualitat, està exposat en dos museus dels Estats Units.
A prop d’Enviny també es conserven dues petites joies que mereixen una visita: les ermites romàniques de Sant Miquel i Sant Roc, en divers estat de conservació.
La pròxima parada se situa al petit poble de Saurí, als peus de Llessui i banyat pel Pamano, que ha donat nom a la novel·la de Jaume Cabré. Es diu que si des de Llessui es pot sentir el riu, és que la mort està a prop. D’aquest poble en destaca l’estructura medieval: les seves 50 cases conformen un nucli tancat que conserva un aire antic, ancestral, gairebé màgic, accentuat pel desnivell dels seus carrerons, que dibuixen múltiples racons on el temps no existeix.
A continuació, es pot pujar fins a les ruïnes de la veïna església de Sant Pere de Llessui, un racó molt literari on Jaume Cabré situa una de les principals escenes de la seva llorejada obra Les veus del Pamano. De l’església s’han conservat els absis i el seu altiu campanar, far de la vall, així com els famosos tres esglaons als quals l’autor fa referència a la novel·la.
Ja de tornada cap al fons de la vall, la pròxima visita ha de contemplar l’església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria, de Surp. Aquesta interessant construcció se singularitza pel seu absis i el seu campanar decorat, un dels més bells de la comarca. La seva situació privilegiada, en un balcó des d’on es domina la comarca, hi afegeix un plus que justifica encara més la ruta.
Per als gastrònoms, un motiu per visitar la vall d’Àssua és la seva rica oferta. A més del be, especialment de la varietat local xisqueta – famosa per acompanyar el personatge de Puyol del programa de TV3 Crackòvia -, i de la xicoia o xicoira – brots tendres de dent de lleó que són la delícia de qualsevol amanida -, a la vall s’elaboren bons i exclusius formatges artesans. Destaquen especialment les formatgeries La Peça d’Altron i Casa Mateu. Adquirir els seus productes és com emportar-se la vall a casa.
Si el que es desitja és allotjar-se a la vall, hi ha diverses ofertes per a tots els gustos, des dels familiars Hostal Andreva i la Pensió Can Trilla, de Llessui, fins a l’Hotel Roch i l’Hostal Vall d’Àssua, d’Altron, una interessant oferta per viure la vall a fons.

Seguir la literatura

Per als lectors que d’una manera o d’una altra hagin coincidit amb les obres de Barbal, Cabré i Espinàs, entre altres, els ajuntaments de Sort i Rialp, conjuntament amb la Institució de les Lletres Catalanes, han publicat, amb el títol genèric d’Un paisatge de novel·la, rutes literàries per la vall d’Àssua. Aquestes propostes serveixen d’excusa perfecta per descobrir els pobles seguint algun dels cinc itineraris que els dos ajuntaments posen a disposició del visitant.
Els dos primers trajectes solquen els camins que, des de Sort, pugen fins a Llessui rere els passos de Les veus del Pamano, unes rutes que segueixen amb gran saviesa els camins ancestrals que unien els pobles de la vall. Són unes pistes delimitades de paret de pedra seca en què encara ressonen els crits del sagal guiant el ramat o el cantar de les noies anant a festa major.
El tercer itinerari proposa enfilar-se fins als llacs pirinencs de la Mainera, entorn en el qual es desenvolupa la novel·la Verd madur, de Josep Virós, un recorregut només apte per a bons excursionistes, que passa al peu del Montsent de Pallars i s’endinsa fins a racons recòndits del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Les dues últimes rutes rendeixen homenatge a l’escriptora Maria Barbal, dos itineraris que permeten descobrir aquell entorn rural d’Altron i Olp, pobles on estan situades les novel·les Pedra de tartera i Mel i metzines. Són traçats fàcils de recòrrer. Però no hi ha un sol camí per seguir, ja que art, gastronomia, museografia i literatura es donen la mà per ajudar el visitant a descobrir aquests recòndits paratges del Pirineu lleidatà i enamorar-se’n per sempre.

MÉS INFORMACIÓ

Patronat de Turisme de Lleida
www.lleidatur.com
Oficina de Turisme del Pallars Sobirà
Camí de la Cabanera, s/n. Sort
www.turisme.pallarssobira.cat
Vall d’Àssua
www.valldassua.cat

VISITES

Museu de les Papallones de Catalunya
Pujalt. Telèfons: 973.62.07.43/655.475.661
www.papallones.net
Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua – Centre d’Informació de Llessui
Antigues escoles de Llessui.
Llessui. Telèfon: 973.62.17.98
www.parcsdecatalunya.net

MENJAR I DORMIR

Hostal Andreva
La Torre de Llessui
Telèfon: 973.62.17.23
Pensió Can Trilla
Llessui
Telèfon: 973.62.17.19
Hotel Roch
Altron
Telèfon: 973.62.17.59
Hostal Vall d’Àssua
Altron
Telèfon: 973.62.17.38

GASTRONOMIA

Formatges exclusius de muntanya
Altron i Surp acullen dues formatgeries artesanes de primer ordre. A La Peça d’Altron, per exemple, Juanita Quesada i Jaume Orteu elaboren un formatge fumat de forma tradicional, sense additius i a base de llet crua de vaca. Un viatge a la sinceritat que desprenen aquests neorurals que van plantar llavor al Pallars fa més de 30 anys. I a Surp es pot visitar Casa Mateu, un establiment on Clara i Dimas, procedents de Granollers, es van instal·lar a la comarca el 2005 per elaborar iogurts de llet d’ovella i un formatge semicurat multipremiat. El tou és un autèntic despertar dels sentits.

La Peça d’Altron
Camí de les Bordes, s/n
Altron. Telèfon: 973.62.17.32
Formatgeria Casa Mateu
Surp. Telèfon: 973.62.14.05
www.formatgeriacasamateu.com

Més informació: La Vall d’Àssua i el Batlliu, un paisatge de novel·la
Crònica de Joan Portell Rifà
Font: IDEES+TELETODO, núm. 87, 04/05/2012 (pdf)

Retaules d’anada i tornada al Pirineu

Publicacions * Patrimoni artístic * L’historiador de l’art Alberto Velasco acaba de publicar el llibre “Devocions pintades” sobre els retaules gòtics i renaixentistes d’Àneu i altres zones del Pirineu de Lleida. L’estudi revela els «viatges» – alguns sense retorn – d’aquestes obres d’art dufrant el segle XX a causa de les vendes, espolis o trasllats provocats per la Guerra Civil. * Un llibre analitza els trasllats i vendes d’aquestes obres d’art durant el segle XX * “Devocions pintades” * El llibre “Devocions pintades” és obra del conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco * El retaule de Sant Just i Sant Pastor de Son va tornar a Àneu després de la Guerra Civil sense 5 taules de la predel·la, repartides en l’actualitat per diversos punts de Catalunya i Espanya * L’autor del llibre ha identificat com a procedent de l’església de Sant Joan d’Isil un retaule dedicat a Santa Anna que s’exhibeix al MNAC a Barcelona d’origen «desconegut» * El retaule de la Mare de Déu i Sant Miquel d’Escalarre s’exhibeix a Dallas i fragments del de Sant Martí, també d’aquest poble d’Àneu, es reparteixen entre Londres i Harvard

L’any 2004, l’historiador de l’art Alberto Velasco va rebre un singular encàrrec del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Es tractava d’elaborar un llibre sobre les obres d’art medieval d’aquesta zona del Pirineu de Lleida. Poc es podia imaginar aquest investigador lleidatà, tècnic conservador del Museu de Lleida, la tasca que se li venia a sobre. Al final, el resultat de més de set anys d’estudis en arxius i biblioteques i incomptables visites in situ acaba de sortir al mercat sota el títol de Devocions pintades. Retaules de les Valls d’Àneu, s. XV i XVI (Pagès Editors).
En principi, l’obra és un exhaustiu estudi sobre els retaules aneuencs dels segles XV i XVI, una producció pictòrica d’una zona molt concreta durant els segles del gòtic i el renaixement. No obstant, el volum també ofereix un complet treball d’investigació que supera Àneu i s’estén fins a la vall de Boí, els Pallars i l’Alt Urgell. Però Devocions pintades, un llibre escrit en un to pretesament divulgatiu allunyat d’academicismes, té també un atractiu afegit. «Una de les aportacions principals d’aquesta obra és posar ordre en un panorama poc estudiat fins ara, el de la Guerra Civil i els seus efectes sobre el patrimoni», explica l’autor.
En aquest sentit, Velasco comenta que «quan va esclatar el conflicte bèl·lic, moltes obres d’art es van traslladar de les esglésies fins al Museu del Poble a Lleida per salvar-les de ser destruïdes. Quan van entrar a Lleida les tropes franquistes, la majoria d’aquestes obres es van portar a Saragossa. Després, quan va acabar la guerra, a les esglésies o ajuntaments que les van reclamar els les van tornar, però a moltes d’altres se’ls va perdre el rastre perquè molts pobles no les van reclamar per ignorància o deixadesa. Tot això també va passar en molts altres llocs d’Espanya». És aquí on Velasco proposa i descobreix al llibre diverses localitzacions de peces lleidatanes. «Algunes obres han aparegut als museus diocesans de Lleida i de la Seu d’Urgell», assenyala.
«He investigat aquests moviments al llarg de la història recent i he pogut reconstruir l’itinerari d’alguns conjunts pictòrics», afegeix. D’aquesta manera, Velasco ha trobat al magatzem del Museu Diocesà d’Urgell el calvari del retaule de la Vida de Crist de l’església de Son del Pi. També ha posat carnet d’identitat a dos taules, un calvari i un Ssant Pere, que al Museu de Lleida no en coneixien la procedència: es tracta de dos peces originàries del retaule major de l’església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall. Així mateix, també ha posat nom a l’autor del retaule de la parròquia de Montanui – al Museu de Lleida des dels anys seixanta -, que ha identificat com el segon Mestre de Son, i ha trobat a la Seu d’Urgell el guardapols (marc protector) del retaule de Cubells, que es conserva al Museu de Lleida.

Obres als EUA

Però n’hi ha molts més. Velasco analitza els conjunts pictòrics emigrats als Estats Units, com els d’Escalarre o el d’Enviny, i treu a la llum els tripijocs de rectors, bisbes, col·leccionistes i mitjancers a començaments del segle XX que van acabar amb moltes obres d’art del Pirineu de Lleida lluny de les seues esglésies originals.

FITXA PERSONAL

Nom: Alberto Velasco
Lloc de naixement: Lleida (1976)
Càrrec: Historiador de l’art i conservador del Museu de Lleida
La seua trajectòria científica s’ha centrat en l’estudi de diferents manifestacions artístiques d’època medieval. Ha publicat nombrosos treballs en revistes especialitzades, obres col·lectives i en actes de congressos nacionals i internacionals. Ha publicat monografies com El Mestre de Vielha (2006) o Jaume Pasqual, antiquari i col·leccionista (2011).

ALGUNS CASOS DESTACATS

El retaule de Sant Just i Sant Pastor de Son, exemple de dispersió
El retaule de Sant Just i Sant Pastor de Son, a Àneu, representa tot un exemple de la dispersió i els viatges de les obres d’art pirinenques al segle XX. Després de la Guerra Civil, les autoritats municipals el van reclamar al Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, però va arribar de tornada al poble sense cinc dels compartiments de la predel·la (la part inferior del retaule).
Resulta que dos d’aquests, el Sant Sopar i L’oració de l’hort, s’exhibeixen al Museu Maricel de Sitges. Velasco recorda al seu llibre: «Aquesta pinacoteca es va formar gràcies al fons del doctor i amant de les arts Jesús Pérez Rosales, íntim amic de l’antiquari Josep Bardolet, un dels personatges que va treballar de forma més activa al Pirineu de Lleida des dels anys vint. «Una altra taula de la predel·la de Son, El bes de Judes, estava a la venda a Barcelona als anys quaranta i avui està desapareguda».
Una quarta peça, La flagel·lació, «es conserva des del 1967 al Museu Diocesà d’Urgell». Velasco ha utilitzat aquesta imatge per a la portada del seu llibre. Finalment, la taula de la discòrdia. Es tracta d’un Calvari que l’historiador de l’art lleidatà ha identificat com a procedent de la predel·la del retaule de Son. Aquesta taula va aparèixer al mercat en una subhasta a la sala Alcalá de Madrid al juny del 2009. El ministeri de Cultura va licitar per ella (va pagar 9.500 euros) a petició de la Generalitat i també, de forma sorprenent, del Govern d’Aragó. Un any després, els tècnics del ministeri van decidir atorgar-la a Aragó i van donar la raó a un informe redactat, curiosament, per una assessora de la Universitat de Saragossa que al·legava que l’obra procedia d’un retaule de Barbastre. Velasco contradiu aquesta versió amb uns arguments (històrics, estilístics i fins i tot de mesures de la taula) que, tot i això, no han fet fins ara que el Calvari recuperi el seu origen, Son, i el seu autor, Pere Espallargues.
Taules d’Erill la Vall a Lleida
L’historiador ha trobat al Museu de Lleida dos taules (Sant Pere i el Calvari) que procedeixen del retaule de l’església d’Erill la Vall, que es conserva al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell.
Del Pirineu de Lleida a Detroit
Velasco va descobrir que un retaule del segle XV que s’exhibeix des de fa més de 60 anys a Detroit, als EUA, procedeix d’Espui, al Pallars Jussà. Va ser venut el 1925 amb el vistiplau del bisbe d’Urgell.
Retaule desconegut al MNAC
Aquest retaule de Santa Anna [veure imatges a l’enllaç] llueix al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de procedència desconeguda. Velasco ha descobert que és originari d’Isil, a les valls d’Àneu.

Més informació: Pagès Editors
Crònica de J. Ballabriga des de Lleida
Font: SEGRE, diumenge 8 de gener del 2012 (enllaç)

Tutankamon al Gòtic

La primera rèplica exacta de la tomba del faraó passa pel taller de l’empresa Arsus Papel a Ciutat Vella * L’empresa ha clonat retaules i pintures d’esglésies del Pallars * La tècnica * El sistema de Papelgel consisteix a imprimir les imatges en mida real i traspassar-les a qualsevol superfície

Les còpies d’obres d’art es fan a tot arreu. S’escanegen o es fotografien els originals i es creen volums iguals. Però l’últim pas, la còpia de la pintura, sempre s’havia fet a mà. El 1998, l’empresa Arsus Papel, amb seu a Ciutat Vella, va desenvolupar un sistema que aconsegueix rèpliques exactes també de la imatge de les obres. Gràcies a un material clau, el Papelgel. Consisteix en una síntesi de polímers on queden impregnats colors i traçats gràfics de qualsevol obra d’art i, sobreposat en una superfície, traspassa la imatge de la manera més fidedigna possible.
Així, el nom del descobriment va donar nom a la patent que Julio Gómez i Olga Méndez han registrat en 12 països. «Venim del món de l’art. Ens apassiona el que fem, però sobretot, volem seguir investigant noves aplicacions del Papelgel», declara Julio Gómez.

Encàrrec des d’Egipte

L’anunci, el gener passat, del tancament de les principals tombes de la vall dels Reis d’Egipte, per protegir-les del deteriorament al qual la visita de turistes les exposa diàriament, ha posat en marxa el procés de rèpliques. Perquè la intenció de les autoritats egípcies – abans de la revolta al país – era crear la vall de les rèpliques, perquè el turisme pugui continuar disfrutant de l’art i els vestigis egipcis a través de reproduccions exactes de les obres.
Arsus Papel va ser localitzada per Factum Arte a Madrid, firma dedicada a la reproducció artística, perquè van saber que eren els únics que podien realitzar la còpia més fidel de les pintures que decoren la tomba del faraó. I així va ser com van arribar fins a un taller del carrer Nou de Sant Francesc, al Barri Gòtic, les imatges que havien estat escanejades en 3D a Egipte. Amb elles, Julio, Olga i els seus col·laboradors van treballar tres mesos, a mitjans de l’any passat, per traslladar la imatge, amb Papelgel, als 60 metres quadrats de les dimensions reals de la tomba de Tutankamon. «Ja s’han fet reproduccions de la tomba de Tutankamon, però aquesta és la primera còpia exacta», precisa Olga Méndez.
Amb el mateix procediment, al taller del carrer Nou de Sant Francesc, s’ha fet la reproducció de l’absis de l’església de Sant Quirze de Pedret, a Berga, amb un original que és a l’MNAC. Com que aquest no es podia traslladar a Madrid, per a l’exposició de la Fundació Mapfre El esplendor románico, es va encarregar la rèplica.
També han passat per Papelgel les pintures murals de l’església de Maderuelo (Segòvia); el retaule gòtic d’Enviny (Pallars Sobirà), amb uns originals que estan en dos museus dels EUA, i les pintures de Santa Maria del Mur (Pallars Jussà).

Crònica de Carme Escales des de Barcelona
Font: EL PERIÓDICO, dimecres 2 de març del 2011 (enllaç)

Sort demana que Lleida i el Pirineu col·laborin per promocionar el patrimoni industrial

L’alcalde de Sort, Agustí López (CiU), i la tinent d’alcalde de Lleida Montse Parra (PSC), van plantejar ahir la possibilitat que la capital del Segrià i les comarques del Pirineu col·laborin en la promoció del patrimoni històric industrial de la província. López i Parra van fer aquestes declaracions a la seu del Col·legi d’Enginyers Industrials, que va inaugurar una exposició sobre el diputat Emili Riu.

Font: SEGRE, divendres 10 de desembre del 2010 (enllaç)

El Camí de la Llibertat, o com aprofitar el patrimoni per captar turisme cultural

La presència a Sort de Chuck Yeager forma part del paquet d’activitats organitzades al voltant del Museu i el Camí de la Llibertat. El primer va reconvertir al 2007 en centre d’interpretació del fenomen dels evadits l’antiga presó del partit judicial de la localitat, amb plafons explicatius i l’exhibició d’objectes d’aviadors aliats i de les restes d’un avió alemany que es va estavellar a la muntanya d’Enviny. El Camí de la Llibertat uneix des del 2008 en un itinerari senyalitzat les localitats de Seix, a l’Arièja, i d’Alòs d’Isil, al Pallars Sobirà, i cada segon cap de setmana de juliol s’organitza una marxa amb la participació de descendents dels evadits que durant la II Guerra Mundial van seguir aquesta ruta – o altres de similars – per fugir dels nazis. Vet aquí un exemple de com aprofitar el patrimoni històric com a ganxo turístic. Ho recorda Calvet, autor de Les muntanyes de la llibertat – la monografia definitiva sobre la matèria – per a qui «seria interessant que Andorra recordés amb una iniciativa similar el seu paper en el pas d’evadits». Un paper, diu, «singularíssim» tant per la infraestructura hotelera que tenia el Principat ja a mitjans dels anys 40, com per l’especificitat política del país i per l’extraordinària concentració de guies i passadors que s’hi han identificat. Calvet proposa abalisar per exemple la ruta del port de Siguer, una de les més transitades pels evadits que venien a espetegar a Andorra, i habilitar un centre d’interpretació amb plafons que contextualitzin el paper d’Andorra en el drama de les evasions: «Es tracta d’iniciatives que atreuen un turisme molt específic i d’alt poder adquisitiu, interessat en la història, i també el creixen turisme israelià, que hi té un interès quasi personal». Seguint l’exemple del Pallars, Calvet proposa embarcar en l’aventura algun municipi de la banda francesa. A veure doncs si algú en pren nota, i superem d’una vegada l’etapa del monument commemoratiu.

Crònica d’A.L. des de La Massana
Font: EL PERIÒDIC D’ANDORRA, dijous 14 d’octubre del 2010 (enllaç)

Indignació a Lleida al perdre “El calvari”

Patrimoni * Art * El president de la Diputació titlla de «gran error» la decisió del ministeri de Cultura de donar-lo a Aragó * És de Pere Espallargues i procedeix de Son, segons un conservador del Museu

«Gran error» i «partidisme de Madrid». Així va qualificar ahir el president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, la decisió del ministeri de Cultura d’entregar a Aragó un oli sobre taula del segle XV subhasta al juny del 2009 a Madrid pel qual havien mostrat interès la DGA i la Generalitat. Aquesta ho havia fet a petició de la Diputació. Gilabert va assegurar: «L’informe tècnic de Catalunya – elaborat pel conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco – demostra que es tractaria d’una peça de Pere Espallargues procedent de l’església de Son, de manera que quan coneguem els arguments, no descartem prendre-hi mesures. Sempre hem dit que si el dictamen respon a motius tècnics, no hi tindríem objeccions, però tenim raons per creure que Aragó no va aportar la documentació suficient». En aquest sentit, no va excloure la idea que en la decisió hagi pesat el conflicte sobre l’art sacre.
Des de la conselleria de Cultura, van afirmar que esperarien a conèixer les raons abans de valorar el dictamen. «Hem demanat l’informe que ho argumenta i quan el tinguem, entrarem a avaluar-lo». La directora del Museu de Lleida, Montse Macià, es va expressar en termes similars.
Un article de Velasco enviat a SEGRE [enllaç] aclareix els seus arguments. «A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, encara que hi falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap al 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. (…) El que jo proposava és que la taula venuda a Madrid fos un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, com ara la correspondència exacta de les mides amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell».
Així mateix, Velasco afirma que la subdirecció general de Museus de la Generalitat va informar el Govern aragonès de la subhasta. La conselleria va treure ferro a l’assumpte i va assegurar que «el Govern té per costum avisar si es presenta a una obra que pot interessar a una altra comunitat. El motiu és evitar que n’apugin els preus. Hem de ser curosos amb els diners públics».

LES CLAUS

Son
El calvari, comprat per 9.500 euros, pertanyia a la part inferior d’aquest retaule de l’església de Son. Dos compartiments més són al Museu Maricel de Sitges i un altre al Museu Diocesà de la Seu.
Pere Espallargues
Va ser un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja al segle XV, amb retaules a Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca, entre altres. Segons Velasco, l’informe de la DGA argumentaria que l’oli no era d’Espallargues, sinó del Mestre de Vielha i pertanyeria a un retaule del qual es conserven tres compartiments a Barbastre.

EL LITIGI DE L’ART

Aportades per Piris * Barbastre recorre les proves de Lleida
El bisbat de Barbastre va presentar dilluns un recurs per demanar a la jutge de Lleida que desestimi la sol·licitud del bisbat de Lleida d’ampliar el termini per aportar com a prova de propietat de l’art en litigi les actes notarials que donen compte de les compres de les obres per part del bisbe Messeguer.
Ahir a l’IEI * Lleida i la Franja de Ponent, a debat
Un debat a l’IEI sobre Lleida i la Franja de Ponent, moderat per Josep Maria Prim, va denunciar la «situació colonial» de Fraga des del punt de vista lingüístic i va criticar la no-oficialitat del català en la nova llei de llengües d’Aragó, així com la reclamació aragonesa de l’art.

Crònica de R. Banyeres i J. Ballabriga des de Lleida
Font: SEGRE, dimecres 26 de maig del 2010 (enllaç)

El litigi i les subhastes

Ahir es va fer públic a SEGRE que el ministeri de Cultura havia pres una decisió sobre a qui calia lliurar una pintura gòtica subhastada mesos enrere a Madrid. Es tracta d’un compartiment de retaule amb la representació del Calvari, de finals del segle XV, el qual sortia a la venda com a obra d’un pintor anònim aragonès i de procedència desconeguda. * S’ha comès una gran injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida

El ministeri va adjudicar-se la taula el passat juny de 2009 a partir del seu dret de tempteig, que va exercir seguint les indicacions de dues institucions que van mostrar el seu interès en l’obra, la Generalitat de Catalunya, que seguia una petició de la Diputació de Lleida, i la DGA.
De forma sorprenent, el ministeri ha decidit atorgar la pintura a la DGA, cosa que en un principi podria semblar normal tractant-se d’una obra d’un pintor «anònim aragonès». Doncs no, no és pas normal, ja que amb aquesta decisió s’han lesionat greument els interessos d’un petit poble del Pirineu lleidatà, Son, d’on sembla que podria procedir l’obra. No cal ser gaire llest per veure que per sobre del tema plana l’allargada ombra del litigi per les obres del Museu de Lleida i que, un altre cop, les decisions polítiques s’han prioritzat per sobre dels arguments tècnics.
Per començar, quan vaig advertir que la taula sortia a la venda, de seguida vaig adonar-me que no era pas obra d’un autor anònim com pensaven els responsables de la casa de subhastes, sinó d’un pintor amb nom i cognom. Es tracta de Pere Espallargues, un mestre actiu a les terres de Lleida i la Franja a finals del segle XV, amb retaules executats per a les localitats d’Enviny, Son, Unarre, Vilac i Abella de la Conca. Seguint el procediment habitual, es va comunicar la proposta d’adquisició a la subdirecció general de Museus de la Generalitat de Catalunya. Emperò, quan a Barcelona es va veure que el que es volia adquirir era una obra que sortia a la venda com a «anònim aragonès», van aparèixer els dubtes. Així, per tal d’evitar un enfrontament institucional amb la DGA, es va efectuar un gest de bona voluntat política que, dit sigui de pas, mai serà correspost: es va informar al Govern aragonès de la subhasta per tal que hi pogués concórrer. Com és ja habitual, la DGA no sabia res de la subhasta.
Un cop el ministeri va adquirir la taula, es va sol·licitar que Generalitat i DGA elaboressin sengles informes on s’ampliessin les raons per tal de quedar-se amb l’obra. Em vaig posar mans a l’obra i, sorprenentment, vaig trobar evidències que demostraven que la taula podia ser originària de l’església lleidatana de Son. Però, quines eren aquestes evidències? A Son encara es conserva el retaule que Pere Espallargues va pintar per a l’altar major, tot i que falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap a 1939. Avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. La resta es troben en parador desconegut. El que jo proposava al meu informe és que la taula venuda a Madrid fos, precisament, un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, entre els quals, la correspondència exacta de mesures amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell.
I es preguntaran, com és que si hi havia proves tan evidents, la peça s’ha acabat lliurant a l’Aragó? Jo també m’ho pregunto, i més després d’haver tingut accés a l’informe que es va redactar des del Govern aragonès. El qualifico d’informe amb molta benevolència, ja que tenia una pàgina i escaig d’extensió, amb un argumentari increïblement feble, i anava signat per algú no especialista en pintura gòtica. El més interessant d’aquest text era que justificava que la taula procedia – com no podia ser d’una altra manera – de Barbastre. Però això no és tot. El més surrealista és que s’argumentava que la taula formava part d’un retaule del qual es conserven tres compartiments a l’ajuntament barbastrenc. Utilitzo el mot surrealista perquè, atenció, aquests compartiments no són obra d’Espallargues, sinó d’un pintor anònim anomenat Mestre de Vielha. En definitiva, un autèntic disbarat i una opinió absolutament tendenciosa que tenia com a únic objectiu fer procedir la taula, fos com fos, de Barbastre. Certament, em sorprèn veure com es pot arribar a manipular l’evidència i tergiversar la història d’una forma tan barroera i que, a sobre, coli sense problemes. I després parlen de «mala fe».
Vull insistir en un aspecte: la DGA, per variar, no estava assabentada de la subhasta. Però bé, estic segur que se’m desmentirà i sortirà més d’un dient que estaven perfectament assabentats de la subhasta, que tenen tècnic efectuant seguiments de tot el mercat, etc. Insisteixo, no ho sabien, i si se’n van assabentar és pel gest de la subdirecció general de Museus. A la vista de com ha anat tot plegat, avui em penedeixo absolutament d’haver aixecat la llebre, d’haver identificat a l’autor de la taula i d’haver fet aquesta proposta d’adquisició. S’ha comès una greu injustícia i s’ha acabat engrossint el patrimoni públic aragonès gràcies a la manipulació, les males arts i la mentida. En la meva opinió, algú hauria de donar explicacions.
I finalment, un detall que crec que mereix ser remarcat és que arran de descobrir-se que la taula podria procedir de Son, el Museu de Lleida va proposar que l’obra es reintegrés al retaule del qual molt possiblement havia format part. El Museu renunciava, per tant, a quedar-se amb la peça, tot efectuant un gest de normalitat museística i patrimonial. Si una parròquia conserva in situ un retaule integrat per una vintena de compartiments i se’n descobreix un que havia estat sostret il·legalment fa setanta anys, el més normal és que torni cap allà i no ingressi en cap museu. Doncs no, això no passarà. La taula anirà cap a Barbastre, on mai fins ara havia estat.

Signat per Alberto Velasco Gonzàlez – Tribuna
Font: SEGRE, dimecres 26 de maig del 2010 (enllaç)

Olp recupera la campana de Montardit 40 anys després

Patrimoni * Arquitectura

L’esglèsia d’Olp va recuperar la setmana passada la seua campana després de gairebé 40 anys col·locada a la torre del poble veí de Montardit de Dalt, tots dos al municipi de Sort, al Pallars Sobirà, informa Anna Farràs. La restauració de l’església d’Olp ha fet possible la tornada de la campanya, que va suplir des dels anys setanta la de Montardit, destruïda durant la Guerra Civil.

Font: SEGRE, divendres 21 de maig del 2010 (enllaç)

Demanen una còpia d’un retaule a Vilamur

Patrimoni

L’alcalde de Sort i diputat de CiU per Lleida, Agustí López, va presentar ahir una proposta de resolució al Parlament en què insta el Govern a instal·lar a l’església de Vilamur (Soriguera) una còpia del retaule de la Mare de Déu de Medina. López va recordar la importància que va tindre Vilamur a l’edat mitjana, quan va ser propietat dels ducs de Medinaceli i van ser ells els que van obsequiar la població amb el retaule. Va afegir que els organitzadors de l’Exposició Universal de Barcelona van sol·licitar el retaule i no el van tornar.

Font: SEGRE, diumenge 16 de maig del 2010 (enllaç)