Els camins avui són carreteres i els pastors un somni. Aquest restaurant lleidatà els rescata de l’oblit.
Diumenge 26 d’abril, tres de la tarda. Surto a passejar (m’agrada fer-ho en aquesta hora perquè la ciutat se m’ofereix insòlitament deserta) i, quan enfilo Príncep de Viana, la pluja em sorprèn. Busco aixopluc en una cafeteria-restaurant que pel nom, El Museu del Pastó, així sense la “r” final, em crida l’atenció. A primer cop d’ull, el reguitzell d’esquellots de gran format que pengen sobre la barra on em prenc un tallat, m’inclinen a pensar que em trobo en una franquícia, tòpica i típicament decorada per reforçar el nom del restaurant. Una segona mirada, però, em descobreix que els estris de pastor penjats de les parets traspuen autenticitat. Encuriosida, amb el tallat curt de cafè a les mans, ressegueixo el local. I un seguit de fotografies, que ja tenen uns anys, em mostren sempre el mateix personatge: un pastor enfeinat en diferents moments del seu ofici, en el que crec descobrir el rostre colrat del restaurador que m’atén. Definitivament el local no és una franquícia. I em recreo en els estris, on puc llegir el pas dels anys. Amb l’ADN esvalotat, sempre em passa quan m’encaro amb espais que em recorden d’on vinc (l’avi matern era pastor a la Seu d’Urgell), m’adreço al propietari, disposada a aplicar-li el tercer grau. I s’hi avé. És una hora tranquil·la, els clients encara fan la migdiada, així que seiem i la fem petar.
El pastor transhumant pertany al nostre imaginari col·lectiu. I l’Enric Ponsico i Arnau, àlies El Barbes, que així s’anomena el meu amfitrió, ho va ser de pastor transhumant, segons m’explica. I tractant ramader. Un dels pocs representants qeu en queden d’aquells que van dedicar els seus millors anys a aquesta tradició mil·lenària. Nascut a la pallaresa Vall d’Àssua, on va aprendre l’ofici tot pasturant amb l’avi i el pare, l’amor per una estudiant de Magisteri el va dur a establir-se a les terres del pla. I va fer sort amb unes pastures a Suchs que li van permetre ampliar els seus negocis. L’Enric em serveix vi i la conversa s’allarga. Entre glop i glop, vaig descobrint el passat i el present d’un home que va estimar el seu ofici. La proliferació, però, de les farratgeres i els molins, la industrialització, el turisme i la febre urbanística van posar fi a les pastures. I a les seves activitats de ramader.
Avui, molts dels camins de la transhumància han esdevingut carreteres. I els pastors com l’Enric, desapareixen. Observo el rostre eixut del meu interlocutor, la pell bruna i clivellada d’hores de sol al ras i els ulls inquiets i de mirada astuta, com astuts devien ser els seus tractes ramaders a Andorra i les valls d’Aran i Benasc, a tenor del que explica. Així va fer els diners. La seva loquacitat, tot i que més continguda, em recorda la del malaurat Francisco Javier Martínez, l’inefable vinater de Paco Vinos, que també s’esplaiava explicant-me la vida, mentre em descobria nous vins.
Ara, l’Enric Ponsico, després d’un que altre tempteig en la restauració en altres zones lleidatanes, aboca les seves il·lusions en aquest restaurant que rescata de l’oblit tota una forma de vida. Estris i fotografies en donen fe, però, sobretot, els plats que serveix a taula, cuinats amb la mà experta del pastor, que no sols lluitava per reeixir en els tractes comercials i en l’acolliment, transport i cura de les ovelles, sinó que també havia de batallar amb els fogons.
Sovint, comme il faut, focs de llenya. En acomiadar-nos, em regala una rosa que, lluny de les inodores i quadribarrades de Sant Jordi, exhala un perfum intens. Li prometo tornar per tastar els plats. I si les costelles a la llosa, el ternasco, el conill farcit a la cassola, els embotits i formatges que la carta ofereix, són autèntics i olorosos com la rosa, el Museu del Pastó, m’haurà guanyat com a clienta habitual.
Signat: Marisa García Viñals (¡Tarde, querido!)
Font: LA MAÑANA, divendres 1 de maig de 2015 (pdf)
SORT ACTUAL 